Mètodes de Datació Geològica i Processos Geològics

Mètodes de Datació Geocronològica

Els mètodes de datació geocronològica es divideixen en:

• Absoluta (quantitativa):
  • Radioactivitat
  • Desintegració radioactiva
• Relativa (qualitativa):
  • Correlació estratigràfica
  • Bioestratigrafia
  • Paleomagnetisme

La datació dels materials és un aspecte fonamental de l'estratigrafia. Com que no hi ha cap mètode perfecte, es recomana datar el jaciment amb tècniques diverses. Si les datacions amb diferents mètodes coincideixen, es pot considerar molt fiable.

Desintegració Radioactiva

• La desintegració de la meitat dels àtoms radioactius que hi ha en una mostra té lloc en un període fix de temps anomenat període de semidesintegració o període de semivida.
• L'edat d'un material es calcula segons els percentatges d'element inicial i de l'element resultant de la seva desintegració.
• Els minerals s'han d'haver format en aquell moment: roques metamòrfiques, calcàries, quars.

Paleomagnetisme

• Degut a la inversió del camp magnètic terrestre, els minerals amb ferro de les argiles que van quedar en suspensió a l'aigua es van orientar segons el camp magnètic d'aquell moment.
• Els minerals de basalt volcànic, quan es refreden, també s'orienten segons el camp magnètic.

Processos Geològics

Meteorització Mecànica

• Gelivació: L'aigua es torna tosca quan es congela dins les esquerdes de les roques.
• Termoplàstia: Les roques s'escalfen i es dilaten durant el dia, i a la nit a l'inrevés.
• Descompressió: Roques formades a profunditat quan es troben a la superfície.

Meteorització Química

• Oxidació: Per l'oxigen de l'aire, sobretot sobre els minerals amb ferro.
• Dissolució: De minerals solubles en aigua, com sulfats (guix) o clorurs (sal gemma).
• Carbonatació: De la calcita en contacte amb l'aigua una mica àcida de la pluja; el mineral es torna soluble.
• Meteorització biològica: Ruptura o alteració per acció dels éssers vius, com les arrels dels arbres, els líquids, o els humans.

Ambients Sedimentaris

Continentals: fluvials, torrencials, glacials, eòlics, càrstics. Marins: litorals, escullosos. Transició: platges, deltes, estuaris. Agent geològic: riu, torrents i aigües salvatges, glaceres, vent, aigua subterrània, onatge, coralls, corrents, onatge i vent, riu, onatge, riu.

Estructura de la Terra

Composició i estructura de la Terra (capes de la Terra):

• Escorça: Prima i sòlida.
  • Continental: de 30 a 70 km; roca més abundant: el granit.
  • Oceànica: uns 10 km; roca més abundant: el basalt.
• Mantell: Fins a 2900 km de profunditat.
  • Superior: La part de dalt és sòlida i forma part de la litosfera; la part de sota és fluida i forma l'astenosfera.
  • Interior: No tan fluida.
• Nucli: Fins al centre de la Terra, a 6370 km; composició metàl·lica (ferro).
  • Extern: Fluid; origina el camp magnètic terrestre.
  • Intern: Sòlid.

La Litosfera i l'Astenosfera

La part més externa del mantell superior està fermament unida amb l'escorça, formant la litosfera, que és sòlida. Per sota hi ha l'astenosfera, que és fluida. La litosfera està fragmentada en les plaques litosfèriques, que són arrossegades pels moviments de l'astenosfera.

Tectònica de Plaques

La Teoria de la Deriva Continental

Alfred Wegener afirmava que els continents es podien desplaçar i que, feia 300 milions d'anys, havien estat units formant una massa continental única anomenada Pangea. Proves que els continents havien estat units:

• L'encaix dels perfils dels continents.
• Les traces de l'erosió glacial de fa 300 milions d'anys.
• Es troben fòssils iguals en continents diferents.

Proves de la Tectònica de Plaques

1. La distribució de volcans i terratrèmols coincideix amb els límits de les plaques litosfèriques.
2. Actualment, és possible calcular la velocitat a què es desplacen els continents; Europa i Amèrica se separen entre 2 i 6 cm a l'any.
3. Les dorsals oceàniques presenten simetria en les bandes de magnetisme romanent de les roques; és una prova que a les dorsals es crea litosfera, que és empesa cap als costats.