Mètodes Científics i Evolució Humana: De la Teoria a la Pràctica

Mètodes Científics

Mètode Hipoteticodeductiu

El mètode complet de les ciències naturals s’estructura en tres nivells:

• Enunciats procolars: Expressen fenòmens del món susceptibles de ser contrastats empíricament. Són enunciats objectius i comunicables unívocament. Per exemple, “els bolígrafs suspesos en l’espai gravitatori cauen”.
• Les lleis: Són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets de manera regular i invariable. Abans que un enunciat universal pugui ser considerat com a llei de la natura no és res més que una hipòtesi, un enunciat encara no verificat. Si l’experiència ho confirma, passa a ser llei.
• Les teories: Són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular. Donen unitat a una ciència i permeten trobar noves lleis.

Els passos del mètode hipoteticodeductiu són:

1. Punt de partida: Es detecta, mitjançant una observació o experimentació, un problema no resolt.
2. Hipòtesis explicatives: S’elaboren hipòtesis explicatives del fet observat o del problema detectat.
3. Formulació matemàtica: La hipòtesi es formula matemàticament i es dedueixen conseqüències contrastables per l’experiència.
4. Contrastació: Les conseqüències es sotmeten a una contrastació (verificació i falsació, corroborament) mitjançant l’experimentació.

Mètode Empiricoracional (Inductiu)

Comptem amb dues fonts de coneixement: els sentits i l’enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: el sensible i l’intel·ligible.

• El primer nivell de la realitat està constituït per les dades que ens provoquen els sentits: la realitat és múltiple i canviant.
• El segon nivell de la realitat és el d’allò que són les coses i el que fa que siguin.

Aquest mètode s’anomena empiricoracional perquè comença per l’experiència física del canvi i del moviment i culmina en les elaboracions de l’enteniment.

Mètode Racionalista (Deductiu)

Afirma la primacia de la raó sobre l’experiència. La raó pot donar-nos certesa que els coneixements elaborats per la raó són certs per dos motius:

• El primer que tenim davant nostre no són les nostres sensacions sinó l’enteniment que tenim sobre ell mateix. No hi ha res en l’intel·lecte que abans no hagi estat en els sentits, llevat de l’intel·lecte mateix.
• Entre les nostres idees, les més clares, evidents i certes són les que provenen de la raó, les idees innates, mentre que les que provenen dels sentits són confuses i incertes. La raó es constitueix així com la font i criteri del coneixement.

A partir d’aquests principis, el mètode adoptat pel racionalisme clàssic és la combinació d’inducció i deducció.

Raó Teòrica i Pràctica

Raó Teòrica

És aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Què és el coneixer? Entenem per conèixer una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de les coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres. En l’activitat cognoscitiva cal diferenciar dos pols: el subjecte, protagonista de l’acció, i l’objecte, allò sobre el qual recau aquesta acció, allò que resulta après o conegut. El conèixer està lligat a la cerca de la veritat; el coneixement es refereix preferentment a la veritat trobada.

L’opinió és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat. Des del punt de vista objectiu, no troba cap justificació que pugui comunicar als altres de manera que hagin d’acceptar-la. Una justificació és objectivament vàlida quan ha d’acceptar-la qualsevol ésser racional que l’examini. Des del punt de vista subjectiu, no afirma que està convençut, per això s’acostuma a expressar-ho dient “opino que”.

La manera de conèixer és la creença quan algú està convençut que el que pensa és veritat però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots. El saber, en sentit estricte, és una opinió fonamentada tant subjectivament com objectivament, és a dir, afirma que “jo sé”, n’està subjectivament convençut, però a més té raons per convèncer objectivament els altres.

Raó Pràctica

Segons Immanuel Kant, és l’ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel qual s’oposa i imposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat. Aristòtil l’anomena també raó prudencial, caracteritzada per ser una raó deliberativa que intenta dilucidar què convé elegir per assolir la felicitat.

Realisme i Idealisme

Realisme (Aristòtil)

• Prioritat de l’objecte.
• Se suposa l’existència del món.
• L’objecte immediat del coneixement són les coses.
• Actitud receptiva del subjecte.
• El que és real és intel·ligible en si mateix i les coses es coneixen tal com són.
• Actitud natural, espontània i confiada en els òrgans del coneixement.

Idealisme (Descartes, Kant i Hegel)

• Prioritat del subjecte.
• Es qüestiona l’existència del món.
• L’objecte immediat del coneixement són les idees.
• Actitud constructiva del subjecte.
• La intel·ligibilitat del que és real depèn del subjecte; el coneixement de les coses depèn de la forma de conèixer.
• Actitud artificial, voluntària i crítica davant el saber i els òrgans del coneixement.

Teories de l'Evolució

Fixisme

Va ser proposat per George Cuvier (1769-1832). Aquesta teoria considera que totes les espècies són independents i romanen inalterables al llarg del temps des de la seva creació.

Evolucionisme

Es va difondre a partir del segle XIX, però va tenir un antecedent proper en el segle XVIII: el transformisme, defensat per Leclerc i per Moreau de Maupertuis. Segons el transformisme, l’aparició de noves espècies es deu a la transformació de les primitives.

Lamarckisme (Evolucionista)

• Hi ha una progressió gradual des d’uns organismes més simples fins a uns altres de més complexos.
• El mecanisme pel qual es produeixen els canvis graduals és l’adaptació a l’ambient per l’ús i desús de determinats òrgans.
• L’exercici dels òrgans els desenvolupa i perfecciona: “la funció crea l’òrgan”.
• Els caràcters adquirits així s’hereten, cosa que permet adaptar-se millor a les condicions de l’entorn.

Darwinisme

Segons Darwin, s’entaula una lluita per la supervivència perquè hi ha més éssers vius que recursos, fet que comporta un procés de selecció natural. En aquesta lluita sobreviuen els més aptes i els que presenten millors característiques per adaptar-se al medi; els pitjors en adaptar-se deixen d’existir i els més adaptats transmeten les seves característiques als seus descendents. La teoria darwiniana no explica prou bé el mecanisme de l’evolució perquè li faltava una teoria adequada per aclarir com es transmeten les variacions per herència, és a dir, requeria una explicació de l’herència biològica com la que va elaborar Gregor Mendel després d’experimentar amb pèsols al jardí del seu monestir.

Mutacionisme

A partir de Mendel es va promoure una altra teoria, el mutacionisme, segons la qual el procés evolutiu depèn de les mutacions. Hugo de Vries va distingir dos tipus de variacions: les modificacions, provocades per canvis mediambientals i que no s’hereten, i les mutacions, que són alteracions que es produeixen en els gens dels organismes vius i que es transmeten per herència.

Teoria Sintètica o Neodarwinisme

S’intenta harmonitzar el principi darwinista de la selecció natural i els principis genètics de la mutació com a mecanismes explicatius del procés evolutiu.

Humanització

Nou procés on l’home s’independitza progressivament de la pressió natural del medi perquè s’hi adapta (no només biològicament sinó també per mitjà d’un món de cultura que crea i li fa ser com és.

Diferències Bioquímiques

• Reducció de la mida de les dents i de les mandíbules.
• Forma de la mà i la seva habilitat complexa i precisa.
• La posició bípeda i dreta.
• Desenvolupament del cervell, la mida del qual es va triplicar amb una complexitat creixent que va fer possible una cultura.

Diferències de Comportament

• Capacitat de simbolització (llenguatge).
• Vida a la realitat.
• Sentiment del propi cos (impulsos, limitacions, poder).
• Obertura al món.
• Lliure albir: pot dir no als seus instints.
• Inconclusió: sempre l’ésser humà vol més.
• Capacitat d'imaginar i de raonar.