Mercè Rodoreda: Trajectòria Literària i Context Històric

Trajectòria Literària de Mercè Rodoreda

Joventut: Anys d'Aprenentatge

Començà molt jove l'activitat literària amb col·laboracions a diaris i revistes com Mirador, La Rambla, La Publicitat, etc. i novel·les de tipus psicològic com Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d'un home (1934) i Crim (1936). Aquesta producció la rebutjà en bloc posteriorment, a excepció d'Aloma (1938, premi Crexells 1937), novel·la ja plenament reeixida.

En aquesta obra s'apunten ja algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i alhora simbòlica. Ja s'hi apunta la idea de la infantesa com a somni i felicitat, i la maduresa com a realitat i desencís, temes que desenvoluparà en l'obra posterior.

La Maduresa: El Desarrelament

Trencada la seva carrera per la Guerra Civil, en acabar-se aquesta s'exilià a París, Bordeus i Ginebra. Participà als Jocs Florals de la Llengua Catalana i fou nomenada Mestra en Gai Saber el 1949. La seva primera obra de l'exili, Vint-i-dos contes (premi Víctor Català 1957), no aparegué fins el 1958; representa un lògic moment de crisi en la seva producció. És un reflex de les experiències humanes, del pas del temps i, sobretot, de les relacions amoroses frustrades.

Després, publicà la peça clau de la seva narrativa, La plaça del Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. És la història d'una opressió i d'un alliberament, i tracta sobre l'existència, l'amor i la mort. Tornen a aparèixer els temes de les obres anteriors: relacions sexuals insatisfactòries, mort, pas del temps, pessimisme. Destaca la seva tècnica d'escriptura parlada i un llenguatge poètic i simbòlic (coloms, llagostes, cargols...).

Més tard publicà El carrer de les Camèlies (1966), premi Sant Jordi, i Jardí vora el mar (1967). Amb la primera, aconsegueix tots els premis que no aconseguí La plaça del Diamant. Els temes de les obres anteriors són portats a l'extrem: soledat i marginació.

La Vellesa: La Mort i el Mite

Ara bé, si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica o, més concretament, mítica. Efectivament, aquesta obra s'insereix plenament en un món d'arrels mítiques que fins ara no passava de ser una insinuació en la seva producció. Apareix un món misteriós amb presència del tema de la metamorfosi. En el món mític, lligat a l'inconscient, no hi ha fronteres entre la vida i la mort, el real i l'irreal.

Mirall trencat (1974) és la culminació d'aquesta evolució, car es tracta d'una novel·la psicològica encara, però ja mítica, en la qual els personatges principals d'aquest gran roman fresque assoleixen la immortalitat. És una novel·la llarga i complexa, tancada i desolada, que narra la història i destrucció d'una família. El record assoleix un lloc destacat en ella, així com els símbols de l'aigua, del jardí i del mirall.

L'Altra Banda del Mirall

El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes (1978), i el 1980 les proses Viatges i flors, premi Crítica Serra d'Or i premi Ciutat de Barcelona. En la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... (1980), premi Crítica Serra d'Or, s'accentua encara més el caràcter mític i simbolista.

Pòstumament es publicaren dues novel·les més, la inacabada La mort i la primavera (1986), també premi Crítica Serra d'Or, on l'autora reflecteix tot el seu univers mental; és una obra sobre la mort i el renaixement, plena de símbols inconscients i posseeix una gran riquesa de llenguatge, i Isabel i Maria (1991). El 1980 fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

La Literatura Catalana de Postguerra

Les terres de parla catalana, a causa de la Guerra Civil, sofriren una sèrie de convulsions: emigració de bona part de la població intel·lectual activa; claudicació politico-cultural de la classe burgesa... que sumades a la necessitat de recloure's i endurir-se per tal de resistir-les, a la clausura de les seves fronteres durant la Segona Guerra Mundial i al posterior bloqueig internacional, van produir una desorientació i un immobilisme mentals que determinaren, en el llarg període que va de 1939 a 1959, l'estancament de la vida literària.

Així, entre aquests anys, la literatura catalana fou el resultat de tres moviments que s'ignoraven però que, al capdavall, es complementaven:

• El de l'exili, que era el que treballava amb més llibertat però que, de fet, sobrevivia gràcies a petites colònies d'emigrants en un medi meitat hostil meitat indiferent.
• El clandestí, que s'inicià als voltants del 1940 i que recollia les inquietuds més vives i pures del país. Havia perdut, però, tota relació amb el seu cos social i, doncs, es debatia en el buit.
• El que intentava de crear, a l'empara de la nova "legalitat", però amb el mínim de claudicacions, una literatura a la llum pública.

El grau d'eficàcia de cada un dels moviments depèn de les circumstàncies. Entre el 1939 i el 1945, el de l'exili fou el més incisiu i voluminós. Les iniciatives que el 1939-40 havien estat prou importants a França, s'havien desplaçat a Llatinoamèrica a causa de la Segona Guerra Mundial. Altrament, el Règim de Franco, ben assentat gràcies a les victòries fulgurants de Hitler, posava en pràctica les clàusules més dures del seu programa i, amb autèntic cinisme, destruïa qualsevol dissidència.

La literatura clandestina, realitzada, en principi, en cases particulars, eixamplà, a poc a poc, la seva àrea d'incidència i produí les dues primeres empreses importants: les edicions "La Sirena" (1943) i la revista "Poesia" (1944). Aquests anys, en canvi, la literatura catalana no existia a nivell públic. Només sortí algun llibre solt de caire líric i amb patent eclesiàstica.

En conjunt, aquestes empreses, les movia una mateixa idea:

• Salvar la llengua catalana.
• Recuperar el prestigi social i cultural que la literatura catalana havia perdut.
• Salvar les institucions de cultura més significatives (Institut d'Estudis Catalans).
• Reviscolar els contactes culturals, desfets per la guerra.
• Establir relació amb la nova gent que de mica en mica apareixia.
• Lluitar contra els qui havien claudicat ideològicament o lingüísticament.

Amb el triomf dels aliats i amb el canvi diplomàtic del Règim, aquesta correlació de forces començà a variar d'una manera sensible. Cal destacar el centenari de Verdaguer: els exiliats i els que treballaven en la clandestinitat convertiren el poeta en un símbol de la resistència d'una llengua i d'una pàtria. Entre el 1946 i el 1953 la producció més abundant fou la de l'exili i la clandestina. La primera, gràcies a l'alliberament de França i a la intensificació de l'americana. Aquests anys, a més, la literatura catalana reaparegué, pas a pas, a la vida pública, encara que molt precària. El Règim cedia a les pressions de fora i concedia permisos per publicar llibres i per fer representacions teatrals.

Aquests anys, s'havia passat d'un programa estrictament defensiu a un altre de més expansiu i dinàmic. La literatura a l'exili havia entrat en contacte amb la clandestina i totes dues ho havien fet amb la que veia la llum pública al país. A més, tant a l'exili com a l'interior, s'havia articulat a poc a poc un pla de recuperació de vells autors/lectors i de conquesta dels qui tot just apuntaven. En l'estratègia d'aquest moment, els premis ocuparen un lloc d'honor perquè eren un estímul de la creació.

A partir de la dècada dels 50, s'inicià un període d'estabilitat dins el règim franquista. Aquesta situació provocà canvis importants pel que fa a la repressió: s'inicià una dinàmica contrària al règim molt activa durant els anys seixanta. Havia començat una nova època. Una època que acabarà amb la literatura clandestina, que disminuí la de l'exili i que, de manera correlativa, incrementà la que es publicava al país amb totes les garanties "legals". La mort de Franco va suposar la reinstauració del sistema democràtic i l'aprovació, l'any 1978, de la Constitució, que reconeixia el dret de les nacionalitats històriques.