Manet i l'Impressionisme: Ruptura, Influències i Llegat Artístic

Ruptura amb les Teories Pictòriques (Manet)

• Pinta sense clarobscur i amb zones de colors plans.
• Perspectiva arbitrària (aberrant).
• No proporció (peus i caps més grans).
• Dona importància a la llum, però no sempre pinta a l'aire lliure.
• La seva pinzellada no és fragmentada en petites comes (com els impressionistes).
• Mai deixa d'utilitzar el negre, el blanc i el gris.
• Treballa el paisatge, però hi introdueix sempre figures.
• Pinta temes d'actualitat quotidiana.

Influències de Manet

Va poder copiar al Louvre quadres de Tiziano, Rembrandt, Velázquez, Goya, Delacroix, Courbet i Daumier, entre altres. Influenciat pels artistes venecians del segle XVI, els holandesos del segle XVII i la pintura espanyola (Velázquez i Goya), obra que havia conegut en un viatge a Espanya. Manet, que coneix perfectament el Louvre, troba la manera de pintar el present i de barrejar les instantànies de la fotografia i la profunditat de la pintura antiga. Reivindica l'herència dels grans mestres i, alhora, tracta temes de moda. Després de la mort del seu pare (1862), la seva obra va mostrar una actitud rebel que el va fer objecte de la crítica social, a causa, entre altres raons, de la presència reiterada del nu femení en els seus quadres.

Entre 1853 i 1856, Manet es va dedicar a viatjar per Itàlia, els Països Baixos, Alemanya i Àustria, copiant els grans mestres. Manet va fer la seva pròpia síntesi personal de la història de la pintura i del que podia aprendre veient gravats japonesos. I és que el pintor va ser sempre un eclèctic estrany. La seva admiració envers els joves impressionistes farà que s'hi apropi, eliminant el clarobscur i els tons intermedis, aclarint la seva paleta (sense deixar d'utilitzar, però, el negre, el blanc i el gris), però no va fer de la pintura a l'aire lliure el motiu principal de la seva obra. Manet serà font inesgotable d'inspiració per als joves artistes impressionistes, com també per a artistes fonamentals de la història de l'art com Pablo Picasso, artista que dedicarà unes versions molt personals de Déjeuner sur l'herbe.

L'Impressionisme

Al 1874, van celebrar una exposició independent a l'estudi del fotògraf Nadar, en la qual van participar Monet, Pissarro, Renoir, Sisley, Degas i Cézanne. El periodista Louis Leroy va utilitzar, per primer cop, el terme impressionistes per qualificar despectivament aquests pintors, inspirant-se en l'obra que anem a comentar, Impressió, sol ixent de Monet. Els artistes van sentir-se molt identificats amb el mot, que ràpidament van assumir. Els impressionistes no van constituir un grup homogeni; al llarg de les vuit exposicions, s'evidencien les grans diferències entre ells. Manet, per la seva pintura innovadora, va ser considerat el pare del moviment, encara que mai va exposar amb el grup impressionista. El primer grup d'artistes impressionistes estava format per Monet, Pissarro, Sisley, Renoir i Degas. Atesa la poca homogeneïtat dels pintors impressionistes, cada pintor posseïa la seva personalitat, però és possible identificar uns trets en comú, un estil: la seva pintura és pintura a plein air, on l'estudi de la llum i el color i el reflex sobre els objectes és el seu centre d'interès. Pinten temes variats (ciutat, paisatge, escenes quotidianes), però sempre es concep la impressió fugaç, intentant captar els tons atmosfèrics, la vibració de la llum i els moments instantanis. El paisatge és la forma de pintura més important; realitzen sèries en les quals pinten els mateixos paisatges a diferents hores del dia. Així, podem considerar com a grans precursors de l'impressionisme el coneixement de l'escola de Barbizon (producció a l'aire lliure), l'obra pictòrica de Constable (sobretot el seu estudi dels núvols), Turner (investigació d'efectes atmosfèrics) i Delacroix (color i llum). Una influència fonamental per a aquest moviment seran dues grans novetats del moment: la fotografia i l'estampa japonesa. La fotografia, pels seus angles inèdits, plans variats i capacitat de captar un instant fugaç. L'estampa japonesa, per la seva simplicitat i expressivitat, contorns vigorosos, pintures planes i temàtica quotidiana. Els ports japonesos s'obren després de dos-cents anys i la cultura japonesa deixa de ser desconeguda per esdevenir, a Europa, una moda irresistible (estampats, papers, quimonos, ventalls, etc.).

Escultura Impressionista

Encara que l'impressionisme és un moviment fonamentalment pictòric, també es pot parlar d'una escultura impressionista, ja que van saber introduir jocs lluminosos a les seves obres. L'escultor més destacat del segle XIX, i el més important vinculat a l'impressionisme, és el francès Auguste Rodin. L'impressionisme neix com un moviment purament francès, però va influir arreu del món. A Espanya, va marcar l'evolució de nombrosos artistes (Zuloaga, Regoyos, Sorolla). Catalunya rep la influència de la mà dels pintors catalans Ramon Casas i Santiago Rusiñol.

Estil de Rodin

• Rodin fou sempre un gran modelador.
• Laboriós modelatge de la textura.
• El non finito.
• Modifica les proporcions.
• Composicions.
• Sfumato.
• Gran expressivitat: acusat de realitzar les seves escultures amb motlles d'éssers vius, en estar dotades d'una sensació de vida tant perfecta i tenir un acabat “esbossat”.
• Fragments de la figura humana: la representa ometent-hi a propòsit una de les seves parts. Fou absolutament revolucionari. Se li va ocórrer contemplant fragments d'escultures de l'antiguitat clàssica.

Influències de Rodin

Escultors italians renaixentistes

Donatello i, sobretot, Miquel Àngel. L'any 1875, va viatjar a Itàlia, on es va sentir atret pel tractament del moviment i pel treball de la musculatura en les seves obres.

Miquel Àngel

L'obra de Rodin no es pot entendre sense la influència de l'obra de Miquel Àngel. D'ella pren: 1) Intensitat en el tractament de la musculatura; 2) Volum desmesurat de certes parts del cos; 3) Non finito (“no acabat”).

Competitivitat amb Camille Claudel

L'escultora Camille Claudel.