Com les maduixes josep carner comentari
Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,51 KB
¡Escribe tu texto aquí!“Com les maduixes” és el primer poema del llibre Els fruits saborosos. Es tracta, com ja hem dit abans, d’un llibre que conté divuit poemes, tots referits a un fruit com a símbol d’una època de la vida de l’home.
Formalment, es tracta d’un poema de vint-i-cinc versos alexandrins (amb una cesura perfecta a la sisena síl·laba) en una sola estrofa que alternen amb dos versos decasíl·labs seguits (el novè i el desè) i un sol vers hexasíl·lab (el dotzè). La rima és molt variada: en dos casos hi ha versos apariats, però la majoria funciona com als quartets, i la rima hi és creuada o encadenada, excepte els cinc últims versos, que formen un quintet si partim de la rima i, com veurem més endavant, pel contingut, i rimen d’aquesta manera: ABAAB.
Les maduixes, la primavera i la infantesa: Pandara
Carner ja posa a prova el lector només començar: una hipèrbaton desordena la sintaxi del primer vers, i l’al·literació del so nasal [m] ens trasllada de seguida al sentit del gust: “Menja maduixes l’àvia”. Però ens adonem de seguida que no és pas l’àvia la protagonista del poema, sinó que, com si es tractés del cicle de la vida, les maduixes les hi cull “la néta més petita”. Hauria estat estrany que fos un personatge de la vellesa perquè les maduixes “d’abans de Sant Joan” es cullen a la primavera, i la primavera és l’estació que simbolitza la primera edat de la vida, o sigui, la infantesa.
La protagonista és Pandara, amb un nom de ressons clàssics (Pandora és, segons la mitologia grega, la primera dona), i des del tercer vers fins al vuitè el poeta s’entreté a descriure com és aquesta criatureta amb un “sabeu” que, malgrat que el poeta no s’implica en cap moment, aquí busca la complicitat del lector: s’encanta, s’admira de les coses, encara no sap parlar... I al novè vers es recupera l’acció present del poema i trobem Pandara collint maduixes amb un vers en què Carner uneix forma i contingut en una imatge visual perfecta, perquè ens fa veure els ditets de Pandara: “tintat de rosa el capciró dels dits”.
Un món protegit, innocent, perfecte: el cel s’acaba darrere del jardí
L’acció continua, i Carner passa a descriure’ns com viu la petita enmig del món que l’envolta: protegida (“a redós del vent, / al jaç de maduixeres”), només li deixen veure “l’airet” que belluga “ombres lleugeres”, que no li fan ni por (amb una metonímia molt ben aconseguida, perquè l’airet no belluga les ombres, sinó les fulles que fan ombra), i aquest sentit de protecció se sintetitza en un vers meravellós que es converteix en el vers clau de tot el poema: “i creu que el cel s’acaba darrere del jardí”. Però no solament és el vers clau del poema, sinó que resumeix tota una filosofia: Pandara viu en un món innocent, pur, ordenat, tranquil. El món de Pandara, per tant, és com l’arcàdia noucentista, la perfecció; en definitiva, la felicitat
Un final cíclic: “petit i vermell i fresc com les maduixes”
Però sobretot la felicitat de Pandara és plena perquè “sempre ha vist el cel asserenat”. Ens vol dir Carner que la felicitat és la ignorància i que quan comencem a conèixer “la gropada i el xiscle de les bruixes” (metàfora del món dels adults) ja no podem ser felíços?
I, finalment, Carner clou el poema amb dos versos que reprenen el pretext de les maduixes (les tres últimes paraules són les mateixes paraules del títol del poema) en una estructura cíclica, perquè, després de descriure Pandara, ens ha descrit el món de Pandara, que en el fons era el nucli del poema, i ara ens el sintetitza: tot aquest món innocent, tranquil, lluny de pors i de problemes, “és petit i vermell i fresc com les maduixes”.
Formalment, es tracta d’un poema de vint-i-cinc versos alexandrins (amb una cesura perfecta a la sisena síl·laba) en una sola estrofa que alternen amb dos versos decasíl·labs seguits (el novè i el desè) i un sol vers hexasíl·lab (el dotzè). La rima és molt variada: en dos casos hi ha versos apariats, però la majoria funciona com als quartets, i la rima hi és creuada o encadenada, excepte els cinc últims versos, que formen un quintet si partim de la rima i, com veurem més endavant, pel contingut, i rimen d’aquesta manera: ABAAB.
Les maduixes, la primavera i la infantesa: Pandara
Carner ja posa a prova el lector només començar: una hipèrbaton desordena la sintaxi del primer vers, i l’al·literació del so nasal [m] ens trasllada de seguida al sentit del gust: “Menja maduixes l’àvia”. Però ens adonem de seguida que no és pas l’àvia la protagonista del poema, sinó que, com si es tractés del cicle de la vida, les maduixes les hi cull “la néta més petita”. Hauria estat estrany que fos un personatge de la vellesa perquè les maduixes “d’abans de Sant Joan” es cullen a la primavera, i la primavera és l’estació que simbolitza la primera edat de la vida, o sigui, la infantesa.
La protagonista és Pandara, amb un nom de ressons clàssics (Pandora és, segons la mitologia grega, la primera dona), i des del tercer vers fins al vuitè el poeta s’entreté a descriure com és aquesta criatureta amb un “sabeu” que, malgrat que el poeta no s’implica en cap moment, aquí busca la complicitat del lector: s’encanta, s’admira de les coses, encara no sap parlar... I al novè vers es recupera l’acció present del poema i trobem Pandara collint maduixes amb un vers en què Carner uneix forma i contingut en una imatge visual perfecta, perquè ens fa veure els ditets de Pandara: “tintat de rosa el capciró dels dits”.
Un món protegit, innocent, perfecte: el cel s’acaba darrere del jardí
L’acció continua, i Carner passa a descriure’ns com viu la petita enmig del món que l’envolta: protegida (“a redós del vent, / al jaç de maduixeres”), només li deixen veure “l’airet” que belluga “ombres lleugeres”, que no li fan ni por (amb una metonímia molt ben aconseguida, perquè l’airet no belluga les ombres, sinó les fulles que fan ombra), i aquest sentit de protecció se sintetitza en un vers meravellós que es converteix en el vers clau de tot el poema: “i creu que el cel s’acaba darrere del jardí”. Però no solament és el vers clau del poema, sinó que resumeix tota una filosofia: Pandara viu en un món innocent, pur, ordenat, tranquil. El món de Pandara, per tant, és com l’arcàdia noucentista, la perfecció; en definitiva, la felicitat
Un final cíclic: “petit i vermell i fresc com les maduixes”
Però sobretot la felicitat de Pandara és plena perquè “sempre ha vist el cel asserenat”. Ens vol dir Carner que la felicitat és la ignorància i que quan comencem a conèixer “la gropada i el xiscle de les bruixes” (metàfora del món dels adults) ja no podem ser felíços?
I, finalment, Carner clou el poema amb dos versos que reprenen el pretext de les maduixes (les tres últimes paraules són les mateixes paraules del títol del poema) en una estructura cíclica, perquè, després de descriure Pandara, ens ha descrit el món de Pandara, que en el fons era el nucli del poema, i ara ens el sintetitza: tot aquest món innocent, tranquil, lluny de pors i de problemes, “és petit i vermell i fresc com les maduixes”.