La Madeleine i la llibertat guiant al poble

La Madeleine

Descripció formal

Tipus de temple: clàssic, perípter monòpter

Descripció de la façana: l’edifici està aixecat sobre un podi, s’ha d’accedir per una amplia escalinata, és un pòrtic octàstil, l’ordre de les columnes és corinti, són esveltes amb 20 metres d’alçada, un arquitrau amb 3 franges, un fris amb relleus i un frontó triangular amb ornamentació escultòrica.

Coberta: és un sostre a dos aiguavessos

Planta i espai interior: planta rectangular, és una única nau amb absis semicircular (zona de l’altar). L’espai està dividit en tres trams quadrats coberts amb cúpules. Són cúpules sobre petxines que descansen sobre quatre parells de columnes corínties. Al voltant de la nau central trobem capelles cobertes amb petites cúpules.

Entorn i integració urbanística

Constituïda al costat de la “Place de la Concorde”, en un eix viari marcat pels Champs-Élysées, els jardins de les Tulleries i el riu Sena.

Funció i significat

Funció original: era una església catòlica. Altres funcions: temple de la revolució, funció commemorativa per recordar la glòria dels exèrcits francesos en època de Napoleó, torna a recuperar la funció religiosa quan es construeix l’Arc de Triomf.

Elements decoratius: relleus del frontó representen el Judici Final, amb Jesús al mig, a un costat els condemnats i a l’altre Maria Magdalena representant el penediment.

Context històric, Biografia i dues obres. Vignon: un dels principals arquitectes neoclàssics. Treballava per Napoleó amb diferents encàrrecs.

Altres obres són: Panteó i l’Arc de l’Étoile.

La llibertat guiant al poble

Descripció formal

Composició: Triangular. El vèrtex superior està ocupat per la bandera tricolor de França i la base està ocupada pels cossos morts. L’eix central és la figura femenina al voltant de la qual es distribueixen la resta de figures.

Dinamisme: predomina una gran mobilitat que s’aprecia en 2 recursos: l’ús de la línia corba i l’elevació de la figura principal simbolitzant que no hi ha cap obstacle que pugui aturar el progrés.

Profunditat: s’aconsegueix per mitjà de 3 recursos que són: l’elevació de la figura central que fa que l’espectador pugui participar en l’escena, la silueta de Notre-Dame al fons i el difuminat de l’atmosfera que serveix de fons.

Cromatisme: predominen les tonalitats fosques i ocres i per trencar amb aquesta monotonia reparteix els colors blanc, vermell i blau per les robes dels personatges.

Lluminositat: Delacroix fa servir un focus irreal per ressaltar determinades parts dels cossos de les figures. La llum està supeditada a la importància del color, i es tracta de ressaltar el dinamisme de l’escena.

Tema històric: al·legoria de la revolució del juliol de 1830 a París que va servir per acabar amb la monarquia absolutista de Carles X de Borbó i la creació d’una nova monarquia liberal amb Lluís Felip d’Orleans.

Funció inicial: tenia una funció propagandística per remarcar el caràcter combatiu del poble francès; posteriorment va adquirir un caràcter commemoratiu.

Elements iconogràfics: es representen les diferents classes socials com la burgesia, representada amb una figura que porta un barret de copa alta i un fusell, la classe artesana representada per la figura que porta una camisa blanca i un sobre a la mà dreta i el grup dels joves amb pistoles simbolitzant el futur, i la massa popular difuminada en un segon pla.

Models i influències. Models: de Rubens agafa el dinamisme, de Miquel Àngel, la “terribilità”, de Caravaggio el clarobscur i de Ticià el gust pel cromatisme. El seu mestre va ser Gericault (El rai de la mesuda) i també va rebre influències de Goya. Influències: Delacroix va influir en pintors impressionistes com Renoir i Seurat, i Van Gogh, per la seva riquesa cromàtica i el gust pels temes exòtics.

Context històric, Biografia i dues obres. Biografia: va ser deixeble de Gericault i va viatjar a Anglaterra on es va inspirar en pintors com Constable. Atret pels temes exòtics, viatja al Marroc i aquí aprèn el gust per la llum i el color del paisatge nord-africà. Va ser un pintor força reconegut i això es nota en la gran quantitat de pintures murals que li encarreguen per decorar edificis públics.

Dues obres: la matança de Quios i La mort de Sardanapal.