La Lliga Regionalista i el Catalanisme Post-Crisi del 98

4. LA LLIGA REGIONALISTA, EL CATALANISME DESPRÉS DE LA CRISI DEL 98: La crisi del 98 va propiciar una protesta coneguda com a “tancament de caixes” i, a la llarga, el salt del catalanisme cap a l’actuació política amb la fundació de la Lliga Regionalista (1901), partit que va aconseguir importants victòries electorals i que dominà la vida política catalana fins al 1931.

4.1. El tancament de caixes (1899), la Unió Regionalista (1899), el Centre Nacional Català (1900) i la “candidatura dels quatre presidents” (1901): El Tancament de Caixes fou una protesta dels botiguers i dels industrials de Barcelona el 20 d’octubre de l’any 1899 contra la llei del govern de Francisco Silvela i del seu ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde, consistent en pujar els impostos d’utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals amb uns tipus més alts que a Madrid. El govern espanyol volia recuperar parts dels diners perduts a la crisi del 98. Davant d’això, la Junta de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial va promoure aquesta protesta, consistent en donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució sense que fos il·legal. La protesta fou encapçalada pel Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal, batlle de la ciutat de Barcelona, i es va estendre per Mataró, Manresa i Sabadell, entre d’altres poblacions, gràcies al recolzament dels gremis. La repressió de l’Estat va ser desmesurada: es va decretar l’Estat de Guerra, es va il·legalitzar la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i alguns comerciants van ser empresonats. Finalment, el moviment es va dissoldre, encara que a Madrid també van haver-hi conseqüències: el ministre català del Partit Liberal Conservador, Manuel Duran i Bas, i el militar regeneracionista Camilo García de Polavieja van haver de dimitir. Aquell mateix any 1899, davant del fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja i després de la protesta ciutadana que va suposar el Tancament de Caixes, els dirigents de les corporacions ciutadanes i econòmiques de Barcelona, portaveus polítics de la burgesia industrial, van crear un nou grup polític: la Unió Regionalista. De fet, molts d’ells havien estat membres de la Junta Regional d’adhesions al programa de Polavieja. El seu programa demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el 1900 el Centre Nacional Català. Aquest grup polític, format per joves professionals com Francesc Cambó, Jaume Carner o Enric Prat de la Riba, era partidari d’intervenir en la política participant a les eleccions. Amb aquesta idea a la ment, l’abril de 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van arribar a l’acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions del maig d’aquell mateix any. Dit i fet, aquesta iniciativa va ser coneguda com la “candidatura dels quatre presidents”, ja que estava encapçalada per l’industrial Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d’Amics del País), l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i el comerciant Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). Encara que el govern central va intentar mantenir la força dels partits dinàstics, la candidatura catalanista va guanyar a Barcelona i va aconseguir que els quatre candidats arribessin a ser diputats a Madrid. Tota una fita per a l’època: per primer cop, candidatures que no eren dinàstiques van guanyar a la capital catalana.