Llengües indoeuropees a Europa

L’indoeuropeu:

Les llengües parlades actualment a Europa pertanyen a una mateixa família lingüística anomenada indoeuropeu, excepte el basc i les llengües uralianes.

Els hel·lènics

Van ser els primers grups a desplaçar-se, es van dirigir a Grècia i la seva llengua constitueix l’origen del grec antic.

Els itàlics:

Van ocupar la península itàlica. Aquest grup estava constituït per diferents tribus: els llatins, els oscos, els umbres. Els llatins es van expandir amb l’Imperi romà i la seva llengua, el llatí, va donar lloc a les llengües romàniques: català, castellà, portuguès, francès, occità, sard, romanès, retoromànic, italià (llengües actuals).

Els germànics

Van ser els últims pobles a desplaçar-se. Aquests grups se situen al nord d’Europa, unes tribus ocupen amb el temps Holanda, unes altres Polònia i Alemanya central i al principi de la nostra era s’aturen al Rin i al Danubi per la pressió dels romans.

El llatí:

El llatí que es difon per l’Imperi és el llatí vulgar, la variant popular, mentre que el llatí culte, la variant clàssica fixada i unificada en els documents, roman estable en el temps.

Aquest llatí vulgar sofreix una ràpida dialectalització a causa de diversos factors:

• La procedència geogràfica dels colonitzadors
• Les diferents parles autòctones (substrat)
• La intensitat i durada de la romanització
• Les noves aportacions d’altres llengües (superstrat)

Els factors que intervenen en la promoció d’una varietat en detriment de les altres són diversos:

• Factors polítics
• Factors literaris
• Factors religiosos

Elements que afavoreixen la unificació lingüística:

• El progrés tecnològic
• El creixement de les ciutats
• L’alfabetització obligatòria

La política lingüística a Europa

La major part d’estats europeus (excepte Portugal, Albània i Islàndia) presenta una realitat plurilingüe (o multilingüe), és a dir, a l’interior d’un mateix estat conviuen diverses comunitats lingüístiques.

Classificació dels estats plurilingües segons presentin:

• Reconeixement institucional d’una sola llengua. Les altres llengües no estan regulades jurídicament.
• Amb política de protecció de minories: tot i que l’estat es declara monolingüe, pot articular mesures per protegir les llengües minoritàries. Aquesta política pot estar basada en: Disposicions pròpies (Anglaterra, Holanda). El dret internacional (Dinamarca, Itàlia).
• Sense política de protecció de minories: l’estat només defensa i promociona una sola llengua en tots els àmbits (França, Grècia, Turquia).

Reconeixement institucional de diverses llengües basat en la:

• Igualtat jurídica: totes les llengües oficials presenten un mateix estatus i gaudeixen d’una mateixa condició jurídica. Aquesta igualtat està regulada segons: Principi de personalitat: els ciutadans s’expressen en una llengua o una altra en totes les zones de l’estat. És la persona qui tria la llengua que vol fer servir i no el territori. (Finlàndia, Luxemburg, Irlanda).
• Principi de territorialitat: el territori de l’estat es divideix en zones delimitades lingüísticament. Cada territori té la seva llengua oficial. Les llengües de les diferents zones configuren les llengües oficials de l’estat. Aquest model s’anomena federalisme lingüístic (Suïssa, Bèlgica).
• Desigualtat jurídica: la Constitució oficialitza una llengua en tot el territori de l’estat i declara la cooficialitat d’altres llengües en els respectius territoris. És el model autonòmic (Espanya, Dinamarca)

Cas concret de l’Estat espanyol

Quant a deures lingüístics: tots els ciutadans de l’Estat tenen el deure constitucional de conèixer el castellà. En canvi els ciutadans de les comunitats autònomes no tenen regulat per la Constitució el deure de conèixer la llengua pròpia de la comunitat.

Quant a l’ús de les llengües:

Les llengües pròpies de les comunitats són absents en els òrgans centrals de l’Estat, fins i tot en el Senat, que és la cambra de representació territorial.

Quant a reconeixement de les llengües (catalana, basca i gallega) en els àmbits europeus. El fet que l’única llengua oficial de l’Estat sigui el castellà impedeix el reconeixement oficial de les altres llengües en l’àmbit europeu.

El Marc català

Bilingüització de la població autòctona:

Situació de diglòssia

Prejudicis lingüístics i normes d’ús desfavorables per al català

Alt nivell de reivindicació popular:

Els eixos de la nova realitat sociolingüística són:

• Superació de la situació de diglòssia
• Recuperació desigual de funcions en els diversos àmbits socials
• Més coneixement passiu de la llengua
• Absorció de col·lectius de migració extracomunitària
• Distribució desigual de la demografia

Normalització i perspectives de futur

La complexa situació del català a Catalunya es pot caracteritzar tenint en compte dos eixos fonamentals:

El català forma part de les llengües en procés de normalització quant a ús i suport institucional, és una llengua que rep una discriminació positiva. La política lingüística que se’n deriva treballa per potenciar-ne l´ús en els diferents àmbits d’ús.

El català s’integra en els grups de llengües minoritzades quant a ús social. El fet que l’Estat espanyol utilitzi un model de desigualtat jurídica, que el col·lectiu catalanoparlant disminueixi i que els col·lectius de migrants, cada cop més nombrosos, es biligüitzin en castellà són alguns dels factors que expliquen aquesta minorització.

1. SEMÀNTICA La semàntica és la disciplina que estudia el significat de les paraules o de les expressions d’una llengua, les relacions que estableixen entre els significats d’aquests mots o expressions i els canvis de significació que experimenten les paraules en el seu ús.

1.1. L’origen de les paraules El cabal lèxic de la llengua catalana s’ha anat formant amb les aportacions de llengües diverses al llarg de la història. La base, però, és el llatí vulgar. Ara bé, prèviament a l’arribada de la llengua llatina es parlaven diverses llengües (substrat: celta, ibèric i basc); posteriorment, altres pobles hi van deixar la seva empremta lèxica (superstrat: germànic i àrab i adstrat: occità i castellà).

1.2. Signe lingüístic El signe lingüístic està format per un significant, un significat i un referent

Família lèxica i camp semàntic

La família lèxica és el conjunt de paraules relacionades pel seu significant, és a dir que comparteixen l’arrel o lexema. Exemple: pols, polseguera, polsim.

El camp semàntic és un conjunt de paraules relacionades pel seu significat. Comparteixen la categoria gramatical i un tret semàntic. Exemple: camí, drecera, carretera, autopista, autovia... (camp semàntic: vies de comunicació). 

1.4. Significat denotatiu i connotatiu

El denotatiu és el significat bàsic que comparteixen tots els parlants d’una llengua sobre una paraula concreta, i que queda recollit en el diccionari.

El connotatiu o associatiu està relacionat amb l’ús que un parlant fa d’un mot. És el significat que el mot suggereix o evoca a cada parlant.

1.5. Relacions semàntiques →Homonímia: fenomen pel qual dos mots tenen la mateixa grafia o pronúncia i diferent significat. En el diccionari tenen entrades diferents (ex: pols: batec, pols: conjunt de partícules diminutes) → Homografia: els mots comparteixen només la grafia: sou (ésser)/sou (salari) → Homofonia: els mots comparteixen només la pronúncia: beu/veu; baca/vaca, excés/accés → Monosèmia: fenomen que es produeix quan a un significant li correspon un sol significat: bisturí 

→ Polisèmia: es produeix quan un mateix significant adquireix dos o més significats diferents. Els mots més corrents són també els més polisèmics (cap, ull, peu...) Al diccionari s’inclouen al mateix article. 

→ Canvi semàntic: una paraula polisèmica el pot experimentar a partir de la connexió establerta entre el significat antic i el nou. Aquesta associació es basa en dos recursos: → Metàfora: consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra amb la qual manté algun tipus de semblança: coll d’ampolla, ser una fura... → Metonímia: consisteix a emprar una paraula en lloc d’una altra amb la qual manté una relació de continuïtat. Aquesta relació sol ser de: - causa/efecte: Viu del seu treball -part/tot: Vinc a demanar la mà de la seva filla -continent/contingut: Beure’s una copa. → Sinestèsia: consisteix a canviar la ubicació d’un molt d’un camp sensorial a un altre: música suau (so/tacte), colors cridaners (vista/so) → Eufemismes: expressions que substitueixen mots considerats tabús, que resulten impropis de dir en públic. Relacionats amb la mort, el sexe, funcions fisiològiques, malalties: descansar en pau, tenir relacions íntimes... → Sentit propi i sentit figurat: En el primer cas, el significat d’un mot es pot ampliar relacionant-lo amb un nou referent: ala (ocell/avió). En el sentit figurat l’ampliació semàntica es fa per relacionar un mot amb una situació abstracta (estar tocat de l’ala). → Sinonímia: fenomen pel qual dues unitats lèxiques o paraules tenen el mateix significat o similar. Han de compartir la mateixa categoria gramatical, poques vegades és total i, segons la relació que mantenen, poden der: →Sinonímia absoluta: quan dues paraules tenen el mateix significat en tots els seus usos i, per tant, són intercanviables en qualsevol context: portar i dur, cercar i buscar. →Sinonímia parcial o complementària: té lloc quan dues paraules comparteixen un significat molt similar, però mantenen algun matís o connotació diferenciador. No són sempre intercanviables: bo i beneficiós, banc i cadira, ocupat i enfeinat. →Falsos sinònims: per influència d’altres llengües o simplement per similituds formals, s’ha creat en català falsos sinònims que cal evitar. Aquests són alguns exemples. → Hiperonímia: fenomen pel qual el significat d’una paraula n’inclou altres de més concretes: fruita és l’hiperònim de poma, taronja, plàtan. Representa el mot genèric. 

→ Hiponímia: fenomen pel qual el significat d’una paraula està inclòs en el d’una altra més general. Taronja, plàtan, poma són hipònims de fruita. La substitució de qualsevol d’aquestes paraules en un text pel seu hiperònim és una estratègia lingüística per evitar les redundàncies i millorar l’expressió escrita. Representa el molt concret. → Antonímia: consisteix en l’oposició del significat de dues paraules: fred/calent, ric/pobre, obrir/tancar. La relació entre els antònims és diversa. → Complementarietat : la negació d’un terme implica l’afirmació de l’altre: viu/mort, home/dona, sa/malalt → Gradació: els termes formen part de l’escala en què es pot dividir una qualitat. Negar un element no significa afirmar-ne l’altre: bullent, calent, tebi, fred, glaçat  Inversió: la presència d’un terme implica l’existència de l’altre: comprar/vendre, donar/rebre.

2. FORMACIÓ DE PARAULES És la capacitat d’incorporar o generar paraules noves. Hi ha tres mètodes per fer-ho: modificant els elements preexistents(derivació, parasíntesi, composició), mitjançant altres processos menys productius (siglació, acronímia i reducció) i adaptat elements d’altres llengües (manlleus)

2.1. Derivació: procés de formació de mots a partir d’uns altres ja existents, d’acord amb uns procediments establerts. En els mots derivats distingim dues parts: lexema i afixos. → Lexema: arrel o part de la paraula que n’indica el significat. → Afix: morfema afegit a un lexema, en qualsevol posició, a fi de compondre’n un altre significat diferent. Segons la posició que ocupen els afixos en relació amb el lexema, distingim entre prefixos, infixos i sufixos. La llengua catalana té aproximadament 200 afixos. Des del punt de vista més productiu, els sufixos són els més nombrosos i els que ofereixen un rendiment més alt. 2.2. Parasíntesi: forma paraules noves a partir de la combinació en un mateix mot de dos processos: derivació i composició. Hi ha dues possibilitats: → Dues derivacions alhora: el mot obtingut té l’estructura prefix+lexema+sufix. Cal que la combinació prefix+lexema o lexema +sufix no existeixi en la llengua. Exemple: envernissar, no existeix envernís, ni vernissar. → Composició més derivació: el mot obtingut té l’estructura lexema+lexema+sufixos 2.3. Composició: formació de mots a partir de la funció de dues paraules simples, de manera que el conjunt adquireix un significat unitari i nou. 

[p] p cap, pare               [b] b vambició, bou

      b cub, dubte                 v  vida, enveja    

[t] t  artèria,                    [d] d dau, sandàlia

     d sort sord           

k] c cuc,cabar, cec               q quatre 

    k kurd                              qu  enquesta      

    g pròdig, mag  

g] g angoixa, gat             [f] f cofre, festa

    gu guerra, neguit

[s] ç adreça                               ss tassa 

     c cera                                   sc ascensió 

     s pas 

[z] s Entre vocals, després de prefix i abans de consonant sonora: ase, trànsit, esglai, esborrar 

     z zebra, bronze

[ʃ] x guix, mixeta, xarop     

    ix peix, caixa

[ʒ] g flagell, verge 

     j jersei, ajudar 

     ix Abans de consonant sonora: caixmir

[j] i iogurt, feien

[w] u següent, aigua, cau, deuen

[ts] ds adscripció  líquids 

      ts potser 

      tc etcètera

dz] tz atzar, setze

[tò] tx cotxe txec 

      g mig 

      ig puig, boig

[dʒ] tj calitja       dj adjectiu 

       tg fetge 

[l̯] l Seguida de consonant dental: alta, altre, caldera

[l] l ala, lira

[ʎ] ll cullera, llàntia, ull

[ɫ] l En posició final absoluta després de vocal central o posterior, en terminacions –nc/ng i seguida de consonant velar: colgar, calcar, alt

[ɾ] r Entre vocals o formant grup amb [k], [g], [d] ò [f]: mare, cremar, agradar,

[m] m n estimar, mare, plom canvi, enmig

[ɱ] m n amfibi confirmar

[n̯̯] n Seguida de consonant dental: antic, endreçar

[n] n enemic, ensabonar, nom

[ɲ] ny guany, penyora 

      n Seguida de consonant palatal: enllaunat, injust

[ŋ] n Seguida de consonant velar: blancor, enganyar

N+t/d=n̯̯ 

l+t/d=l̯ 

nasal+velar=velar no es posa(banc,sang)

doble consonant Anna [nn] col.legi [ll] poble[bb] ametlla [ʎ ʎ] submari [mm]