Llengües i bilingüisme: realitats i reptes

Autonomia lingüística: Les diferents regions, nacionalitats, comunitats, etc., tenen capacitat per legislar i regularitzar la pròpia realitat lingüística, fins al punt en què les llengües minoritzades poden arribar a equiparar-se, als seus respectius territoris, a la llengua reconeguda com a oficial a tot l'estat. L'Estat espanyol és un clar exemple ja que el castellà és la llengua oficial de l'estat a tot el territori administratiu. Les altres llengües comparteixen aquesta oficialitat a les comunitats autònomes respectives, segons com ho estableixin els estatuts d'autonomia respectius.

El polonès: Polònia es va constituir com a estat independent en 1919. En aquell moment es va consolidar el procés de normalització política, lingüística i cultural, amb el qual la llengua esdevingué el principal element aglutinador i unificador.

El francès al Quebec: El Quebec s'ha convertit en l'exemple de com una llengua minoritzada pot esdevenir l'única llengua oficial. El Quebec és la província més gran de Canadà i la llengua francesa és parlada per gairebé un 95% de la població. Constitueix un gran illot lingüístic: un grup minoritari de quebequesos francòfons, dins una Amèrica del Nord poblada per 400 milions d'anglòfons. El francès és, des de 1977, la llengua d'ensenyament, del lloc de feina i del comerç.

L'hebreu: El renaixement de la llengua hebrea ha estat considerat com un dels fets sociolingüístics més sorprenents, extraordinaris i insòlits dels temps moderns. És la resurrecció ràpida d'una llengua que al segle III va deixar de parlar-se i va quedar només com a llengua de litúrgia. En 1880 l'hebreu va ser revitalitzat i modernitzat per un jueu rus, Ben-Yehuda, per tal d'intentar unir els jueus dispersos per tot el món. El triomf del seu projecte va començar a percebre's quan les autoritats del mandat britànic el 1922 van reconèixer l'hebreu com a llengua oficial dels jueus de Palestina. Actualment compta amb uns 7 milions de parlants.

El món empresarial: Tot i els drets lingüístics que emparen els clients, en moltes ocasions no es respecten o són vistos amb prejudicis. A Catalunya i Andorra, els consumidors tenen garantits per llei el dret de ser atesos en català; al País Valencià, per contra, i a les Illes Balears el 2014 es van eliminar els requisits lingüístics que el 2001 havia creat la Llei d'Ordenació de l'activitat comercial. Diverses campanyes han reclamat i exigit l'etiquetatge de productes de gran consum i els darrers anys l'ús de la llengua catalana en les etiquetes va en augment.

L'administració i la justícia: Els estatuts d'autonomia garanteixen els drets lingüístics dels ciutadans en les seves relacions amb l'administració. En l'àmbit de la justícia, juntament amb el cinema, on el català té menys presència, és gairebé absent en els judicis, en els tràmits judicials i, fins i tot, a les facultats de dret. La Generalitat de Catalunya va posar en marxa un pla pilot de suport lingüístic i així s'ha anat augmentant el nombre de sentències en català. El castellà és l'única llengua obligatòria i amb validesa oficial per redactar-ne lleis. També s'hi pot publicar una versió en català si es reclama, però no té validesa oficial.

En el Congrés dels Diputats on el català no està prohibit però no està permès pel reglament.

Organismes i institucions que difonen la llengua catalana són:

1Institut d´Estudis Catalans: Corporació académica, científica, cultural que té per objecte l´alta recerca científica de tots els elements de la cultura catalana i té cura de l´estudi de la llengua 2Centre de Terminologia Catalana (TERMCAT): Depèn de l´IEC. Planifica i coordina la recerca de terminologia. 3.Xarxa Vives d´Universitats 4Institut Ramon Llull: Organisme públic creat amb l´objectiu de promoure a l´exterior els estudis de la llengua i cultura catalanes 5Institut d´Estudis Baleàrics: Consorci amb caràcter d´ens públic que difon l´activitat cultural relacionada amb les Illes Balears, fomenta la realització de cursos de fromació lingüística i programa diverses activitats culturals.6Plataforma per la Llengua: L`ONG del català que treballa per promoure la llengua catalana  com a eina de cohesió social i per sensibilitzar la població de la importància de l `ús d´aquesta en tots els àmbits.

El catala, llengua digital: A l´era digital la llengua catalana compta amb un elevat nombre de webs, és a dir, hi existeix una normalització en les noves tecnologies: - El domini.cat, creat l´any 2005, s´ha convertit en  el referent de les webs catalanes. El nº de registres .cat no ha deixat d´augmentar. -També és de remarcar la importància de Softcatalà  que fomenta la presència i l´ús del català en les noves tecnologies posannt de manera gratuïta programari lliure a l´abast del consumidor.- Cada vegada més apareixen plaraformes per tal de potenciar l ´ùs del català a Internet, com ara CESW (Cap Empresa Sense Web) amb l´objectiu d´implsar el negoci dels clients. -Des de fa temps disposam de programari lliure com Ubuntu o Linux. -La versió en català de Viquipèdia, primera enciclopèdia lliure digital al món que ha aconseguit la catalogació de perfecta. Va ser la segona en posar-se en marxa després de l´anglesa, gràcies a la colaboració altruista.- S´ha incorporat tota una sèrie de cursos d´autoaprenentatge virtuals, com el PELC de la Conselleria d´Educació.

Immigració i llengua:  A partir de la primera dècada del segle XXI ha augmentat el flux de població immigrada a fora de l´Estat espanyol. El 2012 arrivaba al màxim històric amb un 18% de població nascuda a l´estranger, però amb la crisi econòmica la tendència s´invertí. La procedència de la població és molt diversa, per aixó se parlen més de 270 llengües diferents. A ca nostra s´ha optat pel reconeixement de la diversitat lingüística concreta i pel català com a llengua pròpia, comuna i de cohesió social. En aquest context, la llengua catalana esdevé una de les millors eines d´inclusió social.

La llengua de signes catalana:L´Estatut d´Autonomia de Cat de 2006 preveu la necessitat de protegir, promoure i garantir els drets dels usuaris de la llengua en signes ccatalana. és la llengua que més ha evolucionat tant en el reconeixement legal  com en la presència social. Al País Valencià i a les Illes s´utilitzen variants pròpies de la llengua de signes espanyola que no gaudeixen del mateis estatus legal que la catalana.

Llenguatge cientificotècnic:canal escrit, tema específic, denotació i monosèmia, claredat, precisió i concisió, nivell de formalitat neutre, objetivitat i impersonalitat, afany d´universalitat, caràcter verificable, abundància de tecnicismes,neologismes, sigles i en algunes matèries de codis propis. Llenguatge literari: canal escrit,connotació i polisèmia, receptor desconegut i universal, subjectivitat i emotivitat, grau elevat d´elaboració formal, intennció estètica, ús de figures retòriques i recursos estilístics. Llenguatge juridicoadministratiu: canal escrit, estil molt formal, impersonal i amb fórmules prefixades, tractaments de cortesia i  jerarquitzacions. Col·loquial: canal oral, textos conversacionals, temmes generals i quotidians, subjectivitat i emoció, poc elaborat i espontani, frases fetes,refranys, eufemismes, onomatopeies...Vulgar: canal oral, poca elaboració textual, no segueix la norma lingüística, paraules i expressions grolleres, pobresa lèxica, repeticions abundants, frases inacabades, interjeccions, ús  de mots jòquer.

El mite del bilingüisme: Per entendre aquest concepte cal primer definir els següents termes:1Bilingüe: entenem per bilingüe aquell parlant que usa dues llengües. En una societat en què el bilingüisme es suposadament generalitzat, els únics parlants que són bilingües són aquells que tenen com a pròpia la llengüa del territori.2Monolingüe: és aquell parlant que només fa servir la seva llengua pròpia. En una societat en què el bilingüisme és suposadament generalitzat, són monolingües aquells que tenen com a pròpia la llegnua que ha vengut de fora. 3Bilingüista: és aquell parlant que percep de manera positiva el bilingüisme generalitzat en una societat, però que en realitat vol continuar sent monolingüe.

L´afirmació “el bilingüisme és sobretot un mite” correspon al sociolingüista Lluís Aracil i descansa en la idea que, en realitat, els parlants bilingüitzats no han elegit de ser-ho, sinó que s´han vist obligats a aprendre la llengua  nouvinguda. Aquest mite respon, així, al desig d´una part de la societat (els bilinguistes) de mantenir-se en el coneixement i l ´ús exclusiu de la seva llengua.

Interposició i interferència: la interposició és un  fenomen sociolingüistic que es dóna entre la llengua dominant i la subordinada i comporta que les relacions entre ambues passin per la llengua dominant. El català quan ha de referir-se a certes realitats ho fa des de la llengua castellana (ej: “dog” vol dir “perro”). La interferència és una conseqüència de la interposició i fa referència al conjunt de canvis en l´estructura de la llengua que es produeixen per la influència de la llengua dominant. Hi ha tres tipus: 1Fòniques: entrada de fonemes nous.2Lèxiques: entrada de barbarismes i 3Morfosintàctiques.

Bilingüisme: entenem per bilinguisme la situació en què un parlant o un grup social determinat fa servir alternadament dues llegües. Aqueat ús, cal insistir, ha de ser equilibrat.Bilingüisme individual:Fa referència a l`ús de dues llengües per part de un individu. Circumstàncies que descriuen la manera en què un  parlant pot ser considerat bilingüe. 1Bilingüisme passiu: el parlant coneix dues llengües però una no la fa servir. 2Bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües i fa servir totes dues. 3Bilingüisme simètric: el parlant coneix i parla les dues llengües equilibradament. 4Bilingüisme asimètric: el

parlant fa servir en més ocasions una llengua que l`altra.

Bilingüisme territorial:Fa referència a l `ús de dues o més llengües en un àmbit territorial definit, és un sistema de planifiació lingüistica que va associat a un model d´ estat federal i que es troba lingüisticament delimitat per tantes fronteres com  comunitats lingüisitiques. Bèlgica és un model on s´ aplica el bilingüisme territorial. Els francòfons que hi viuen tenen garantits tots els seus drets lingüistics a la zona sud del país, mentre que els de parla holandesa, els hi tenen a la zona nord. A Suïsa ocorre el mateix amb l`alemany, l `italià, el francès i el retroromànic.

Bilingüisme social: el bilingüisme com a fenomen generalitzat d´una societat no és un fet natural, ja que les comunitats lingüistiques només han de manester una llengua per comunicar-se entre si.No hi ha cap societat amb dues comunitats lingüistiques que presenti un gas de bilingüisme generalitzat.

Diglòssia: és un fenomen que fa referència a l `ús diferencial de dues llengües.És un ús discriminatori ja que el parlant percep que una de les llengües té més presitigi que l´altra i sol emprar-ne només una per als usos formals i l´altra per als infromals.

Diglòssia interna: Fa referència a l´ús diferent de dues varietats de la mateixa llengua. Una varietat assumeix les funcions de llengua formal i la resta de varietats només són usades en l ´àmbit col·loquial.

Diglòssia externa: Es produeix quan dues llengües diferents s´usen de manera desigual: una en els àmbits formals i l´altra en els infromals.

La normativització: És el procés d´elaboració d´unes normes lingüistiques explícites (ortogràfiques, gramaticals,lèxiques…) que permet la construcció d´una variant estàndard per ser usada en els àmbits formals i públics.

L´estandardització: és la promoció d`una varietat de la llenua com a norma supradialectal per a tota una comunitat lingüística.

La planificació lingüística: és l`acció de govern encaminada a l´elaboració conscient i racional de plans d´intervenció sobre els fets lingüístics.

La política lingüística: es basa en la construcció d´un marc legal (i real) de l´idioma. La normalització és conseqüència d´una política lingüística.

Monolingüisme: model de política lingüística aplicada en estats on només hi ha una llengua oficial que té consideració de llengua estatal.

Criteri de personalitat: interessa garantir el respecte pels drets lingüístics dels parlants, independentment del lloc on es trobin, cosa que implica que tots els ciutadans han de conèixer les llengües territorials que conformen un determinat estat.

Criteri de territorialitat: consisteix a garantir els drets de la llengua territorial per sobre els parlants que hi viuen.

Llengua normalitzada: és aquella que no viu subordinada ni en conflicte amb cap altra llengua, està codificada i té un model estàndard acceptat per tots els parlants. Es fa servir en tots els àmbits i també disposa de tots els registres.

Llengües en procés de normalització: són aquelles que en un moment o altre de la seva història han estat subjugades a una altra que ha ocupat els seus àmbits d’ús. Posteriorment, en un període polític favorable, els parlants i els governants han tengut l’oportunitat i la voluntat de revertir la situació i s’ha engegat un procés de normalització. Això ha fet possible l’elaboració d’un marc legal i la posada en marxa d’un pla de normalització que comporta, entre altres moltes coses, la discriminació positiva a favor de la llengua minoritzada.

Llengua extingida: és aquella que ja no té parlants, no la parla cap comunitat en concret i, per tant, no és la llengua materna de cap individu. Algunes d’aquestes llengües continuen en certs usos, com ara el llatí que s’empra en ocasions en la litúrgia. En aquests casos, la llengua no segueix el camí normal d’evolució i desenvolupament que ocorren al llarg del temps en les llengües vives. S’ha donat el cas de llengües mortes que han passat per un període de normalització i han reviscolat. És el cas del còrnic i l’hebreu.

Llengua minoritzada: és aquella que pateix un procés de retracció dels àmbits d’ús en la comunitat lingüística pròpia i es veu abocada a la substitució lingüística progressivament.

Llengua oficial: és la llengua de relació entre l’aparell d’estat i la ciutadania, és a dir, la que es fa servir en l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Aquesta condició marca el seu estatus o rang jurídic. Es calcula que menys d’un 4% de les llengües del món gaudeixen d’aquest estatus.

Llengua cooficial: indica que una llengua és oficial juntament amb una altra amb la qual comparteix territori.

Llengües que no tenen cap tipus de reconeixement: no reben cap tipus d’empara jurídica, per tant, estan relegades a àmbits d’ús privats.

Llengua pròpia: aquella que s’ha parlat històricament en un territori. Moltes vegades aquestes llengües no gaudeixen de reconeixement oficial.

Llengües codificades: les que tenen transcripció gràfica i disposen d’un diccionari i d’una gramàtica.

Llengües no codificades: no estan regulades gràficament i només existeixen oralment.

Llengua minoritària: és aquella que té un nombre reduït de parlants. Això però, no implica que en la seva comunitat no pugui desenvolupar correctament les funcions lingüístiques en tots i cadascun dels àmbits d’ús. Per això afirmar que una llengua és minoritària (que té pocs parlants, menys de 8 milions) no vol dir que també sigui una llengua minoritzada.

Llengua majoritària: aquella que disposa d’un nombre elevat de parlants.

Llengües aïllants: les paraules són unitats invariables, és a dir, no tenen morfemes flexius ni cap marca que permeti identificar la categoria gramatical. L’ordre de les paraules és fonamental.

Llengües aglutinants: les paraules van incorporant elements de distinta procedència per indicar les diverses categories gramaticals.

Llengües flexives: es caracteritzen perquè les paraules adopten morfemes flexius que s’afegeixen normalment al final del mot. Aquestes marques indiquen la categoria gramatical, però no són suficients per indicar certes idees per això han de recórrer als sintagma preposicionals. Les llengües romàniques pertanyen a aquest grup.