Llengua, parla i varietats lingüístiques

Llengua i parla

La llengua és la capacitat exclusivament humana de comunicar informació amb signes lingüístics. Les llengües són els diferents sistemes de signes en què es materialitza aquesta facultat. Aquest sistema de signes arriba al punt de màxima concreció en la parla, que és l'ús concret individual que fa cada usuari d'un idioma.

Dialecte i idiolecte

La varietat és la característica més important de la llengua i afecta tota la comunitat lingüística. Les diferències entre la manera de parlar dels individus depenen de dos tipus de factors: uns afecten d'una manera més personal el parlant, com ara l'extracció social, les motivacions culturals, les afeccions personals, la procedència, com petites diferències entre els òrgans fisiològics que intervenen en la pronúncia, és el que anomenem idiolecte ('la teva manera personal de parlar'). Altres factors afecten la manera de parlar de certs col·lectius: els membres d'una mateixa família, d'un poble, d'una comarca, els parlants d'una època determinada, d'un grup social o professional, d'una edat, etc. Aquestes realitzacions col·lectives són els dialectes (socials, històrics i geogràfics).

Norma i varietat estàndard

La norma és el conjunt de regles fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques que contribueixen a organitzar-la. La norma manté l'equilibri entre la diversitat de la parla i la uniformitat del sistema, ja que n'evita la disgregació i facilita la intercomprensió entre els parlants d'un mateix idioma. És el resultat de la normativització, és a dir, del procés de dotar la llengua d'una regularització ortogràfica, gramàtica i lèxica. Té com a finalitat la construcció de la varietat estàndard, que és aquella varietat de la llengua correcta des del punt de vista normatiu i comuna a tots els parlants per damunt de les diferències socials, generacionals, geogràfiques i estilístiques. És per això que veiem que l'estàndard és normatiu i supradialectal. L'estàndard sol crear-se amb els trets lingüístics més comuns de la comunitat de parlants i s'utilitza únicament en contextos de formalitat mitjana o alta. Per aquest motiu és la varietat que es fa servir en els mitjans de comunicació, en l'àmbit de l'ensenyament i en l'administració. És, alhora, la varietat més prestigiosa socialment. La relació entre estàndard i norma, doncs, és molt estreta ja que la norma permet la construcció de l'estàndard.