Literatura, Teatre i Llengua: Fuster, Sirera i Normativa

L'assaig

L'assaig és el quart gènere literari, al costat de la narrativa, la poesia i el teatre. És un gènere escrit en prosa i té com a referent la realitat. La seua funció és persuadir el lector, el qual té un paper actiu.

Context històric

Un gènere com aquest tenia una cabuda difícil en la censura i control ideològic després de la Guerra Civil i al llarg de la postguerra. A partir dels anys seixanta, hi ha més permissivitat, amb noves editorials i noves possibilitats de publicació. Així, l'any 1962 Edicions 62 publica un assaig sobre temes nacionals i culturals: Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.

Joan Fuster i l'assaig

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és, com a assagista, una figura capdavantera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. De molt jove, va entrar en contacte amb escriptors valencians de la generació anterior com Carles Salvador, però també amb poetes joves com Xavier Casp, que dirigia l'editorial Torre, en la qual va publicar els seus dos primers poemaris Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949).

Diccionari per a ociosos

És una obra escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire (1764). L'integren un conjunt de reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una qüestió concreta. Extensió diversa: n'hi ha que ocupen unes quantes pàgines i n'hi ha que tenen forma d'aforisme.

Temàtica del Diccionari per a ociosos

S'adreça a lectors sense urgències informatives, uns lectors encuriosits. A canvi, incrementaran la seua cultura general i aprendran a veure les coses des d'una perspectiva nova.

Estructura

L'obra ens remet al gènere del diccionari. És la recopilació de mots, ordenats alfabèticament, que s'han de definir i exemplificar, donant al lector una nova clau de lectura. Els capítols són autònoms i no segueixen un fil narratiu o expositiu al llarg de tot el volum.

Estil

• Tendència a la ironia
• L'adjectivació inesperada, o els adverbis sorprenents
• Sentenciositat
• Conversacionalisme

Característiques del teatre

Abans de la dictadura, el teatre en català s'havia consolidat en públic i autors.

Entre les mesures que va imposar el règim:

1. Prohibició taxativa fins a l'any 1946 de fer teatre en llengua diferent del castellà.
2. Prohibició de traduccions.
3. Desaparició del teatre popular.

A partir de 1946, es permet representar algunes obres del segle XIX, una vegada passada la censura.

La recuperació del teatre català no es va donar en el teatre valencià.

Conseqüència: el teatre autòcton perd públic, els teatres desapareixen i es converteixen en cinemes.

Anys 60

1. En cercles universitaris, apareixen grups de teatre independent que incorporen els corrents europeus.
2. Teatre surrealista i de l'absurd.
3. El teatre èpic de Bertold Brecht, el que més va influir. Primeres obres de Rodolf Sirera i Josep Maria Benet i Jornet.

Anys 60-70

1. Apareixen grups amb espectacles de creació col·lectiva: Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle, La Fura dels Baus

Rodolf Sirera. El verí del teatre

Rodolf Sirera (València, 1948) és el dramaturg valencià més important en les últimes dècades.

• Per a l'autor, el teatre no és simple espectacle, ha de tenir contingut ideològic i finalitat didàctica.
• Les obres es caracteritzen per investigar i reflexionar sobre el mateix teatre.

Obres

El verí del teatre (1978)

Normativització

El procés pel qual s'elabora la normativa lingüística s'anomena normativització. La normativització és una tasca realitzada, habitualment, per institucions: IEC-AVL. La normativa es publica en forma de diccionaris i gramàtiques.

Estandardització

La normativització és el pas previ a l'establiment d'un estàndard. És en el moment en què la normativa lingüística comença a utilitzar-se socialment. L'estàndard és una varietat planificada per a l'ús en àmbits formals, no és espontània ni natural. És supradialectal, és a dir, supera les diferències dialectals inherents a la llengua, facilita la comprensió entre varietats dialectals.

Tipus d'estàndard

1. Estàndard monocèntric: estàndard creat a partir d'una varietat dialectal
2. Estàndard policèntric: l'italià o el francès tenen un únic centre del qual deriven les principals formes de l'estàndard, en canvi, altres llengües com el català es constitueixen d'acord amb els grans territoris administratius.

Normalització / Planificació lingüística

La normalització d'una llengua minoritzada demana la implicació de la societat i de la classe política. La política lingüística pot afavorir la diversitat lingüística però també pot tindre com a objectiu reduir la diversitat de llengües i assimilar els parlants a la llengua dominant.

Procés de recuperació de llengües minoritzades

1. Voluntat
2. Normativització
3. Estandardització
4. Normalització

Situació actual del català

1978: recuperació de la democràcia: S'engega el procés de normalització social de la llengua amb el suport dels governs autonòmics. Es reconeix la cooficialitat:

• Estatut d'Autonomia de Catalunya (1979)
• Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (amb el nom de valencià, l'any 1982)
• Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (1983).

1983. S'aprova a la Comunitat Valenciana la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.