Literatura Romana: Èpoques Postclàssica i Tardana

1.5 Època Postclàssica

Primer període: Segle I dC

Durant aquest segle, l'Imperi Romà, ja constituït, reforça les fronteres i s'estabilitza. Viu un moment de tensió quan mor Neró (68 dC), amb el resultat d'un canvi de dinastia. Des del punt de vista cultural, es parla el llatí a la part occidental i el grec a la oriental. Es tracta d'un imperi bilingüe. El procés d'urbanització accelera l'expansió romana. L'escola, el teatre, la intercomunicació entre les diverses regions i entre les regions i la capital provoquen la universalització de la cultura, cada vegada més mestissa, en què es suma l'oriental. Com a conseqüència, en aquest període s'assisteix a la presència destacada d'escriptors procedents de fora d'Itàlia. Aquest període, que segueix l'autèntic segle d'or (època anterior), s'anomena edat d'argent. Hi ha dues tendències:

• Continuista, basada en la imitació dels models clàssics.
• Rupturista, que cerca noves modalitats d'expressió que cauen en el barroc.

Un altre tret és el predomini de la literatura de tipus satíric. En ambdues tendències es transparenta la gran influència dels corrents filosòfics que s'havien implantat a Roma, en especial, l'estoïcisme.

L. Anneu Sèneca (1-65 dC)

Se l'anomena el Filòsof. Va desenvolupar la filosofia estoica en forma de diàlegs, com De ira, De providentia, De brevitate vitae, De vita beata, De tranquillitate animi, De otio..., també mitjançant la correspondència, amb les Epistulae morales, dirigides a Lucili. També va escriure obres satíriques, tractats científics, com Naturales quaestiones, i nou tragèdies: Medea, Fedra, Agamemnon, Tiestes i Hèrcules furiós...

Petroni Arbitre

Se l'identifica amb el famós àrbitre de l'elegància de la cort de Neró. Va escriure una novel·la satírica, titulada Satiricó, on es narren les aventures de tres murris per les ciutats del sud d'Itàlia.

M. Valeri Marcial (45-104 dC)

Va escriure dotze llibres d'epigrames satírics i tres més de temes variats. En la línia dels epigrames de Catul, constitueixen una obra mestra de l'agudesa d'enginy i de l'humor sorprenent. La seva influència ha estat molt gran en la literatura posterior de totes les èpoques, inclosa l'actual.

Segon període: Segle II dC

Tot aquest segle és ocupat per la dinastia Antonina. Amb aquesta dinastia arriba a la màxima expansió territorial i viu l'últim període de grandesa. A la literatura, s'observa un cert reflex de tot això, especialment en la primera part del segle II dC, sota els hispanoromans Trajà i Adrià. Hi té lloc l'última rebrotada de classicisme, personificada per l'historiador Tàcit, el poeta satíric Juvenal i l'orador Plini. En la segona part comencen a aparèixer signes clars de decadència cultural i literària, amb escriptors dignes com Suetoni i Apuleu. És l'arrencada de la literatura cristiana, que comença a fer servir el llatí per defensar la seva religió i atacar el paganisme (Tertulià).

P. Corneli Tàcit (55-120 dC)

Primer va escriure Dialogus de oratoribus, diàleg entorn de l'oratòria. Després va compondre Agricola, biografia del seu sogre, i Germània, una monografia etnogràfica i geogràfica. Finalment, va abordar dues grans obres d'història: 1. narra l'època dels Flavis, Historiae, dividida en 14 llibres. 2. Annales, en 16 llibres. L'estructura de les seves obres continua sent la tradicional, però el seu estil personalíssim i el seu sentit crític implacable el fan l'historiador romà més original i modern.

Juvenal (55-135 dC)

Es va consagrar en cos i ànima a la literatura satírica. Les seves Sàtires, 16 poemes distribuïts en 5 llibres de llargada desigual, de cent versos i escaig a més de 600, toquen tota mena de temes. A les primeres obres amb més virulència, al final amb to moralista. És qui representa millor aquest gènere tan romà.

Plini el Jove (61-113 dC)

Autor d'una mena d'enciclopèdia titulada Naturalis Historia. De família influent, es conserven un llarg elogi d'aquest emperador, titulat Panegíric, i diversos llibres de Lletres. El caràcter literari de la majoria de cartes demostra que es van escriure per ser publicades. Se'l considera el veritable creador d'aquest gènere epistolar.

Apuleu (125-180 dC)

La seva obra més interessant és una novel·la titulada Les Metamorfosis o L'ase d'or, que explica la transformació d'un jove en un ase per art de màgia, i el retorn a la normalitat gràcies a la deessa Isis.

1.6 Època Tardana

Segles III i IV dC

A partir del segle III, la literatura romana no donarà gaire més de si mateixa. Apareixen autors de resums de l'obra de Tit Livi, com Florus (s. III) i Eutropi (s. IV), i continuadors de Tàcit, com Ammià Marcel·lí (s. IV). En prosa destaquen Ausoni (s. IV) i Claudi Claudià (s. IV). Seran els segles de l'auge de la literatura cristiana. Els primers apologistes són succeïts pels anomenats Pares de l'Església. Entre els poetes d'inspiració cristiana cal esmentar l'autor d'origen hispànic Prudenci (s. IV).

Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, la literatura en llatí va continuar donant fruits gràcies a personalitats excepcionals com Boeci (475-524), amb la seva famosa Consolació de la filosofia, i sant Isidor de Sevilla (570-636), autor de les Etimologies o Origenes. La fi de l'imperi va ser una mena de cataclisme, també per a la literatura. Només es continuaven editant fragments en pergamí, i no obres senceres. Gràcies a la visió d'alguns eclesiàstics cultes o monjos va ser possible que el llegat no desaparegués i pogués servir de germen del qual renaixés la literatura llatina medieval i les literatures posteriors.