Literatura Romana: Autors i Obres Clau

Època Arcaica

Primer període: fins a la Tercera Guerra Púnica

Va des del final de la Primera Guerra Púnica fins al final de la Tercera Guerra Púnica. Es pot considerar el període més decisiu de la història de Roma. La cultura romana es va girar cap a Grècia, que va començar a tenir el paper d'inspiradora. El procés d'hel·lenització cultural de Roma es va intensificar després de la conquesta de Grècia. La demanda cultural grega va créixer. Aquest procés va afectar la classe dirigent; la classe més tradicionalista s'oposava a aquestes noves idees perquè les considerava una amenaça a la moral romana. Aquesta demanda cultural incloïa la literatura, en la qual va ocupar un lloc destacat el teatre, sobretot la comèdia.

Plaute

És l'autor de teatre més important de la història de la literatura romana. Va escriure comèdies que pertanyen al tipus anomenat palliata perquè els personatges vesteixen a l'estil grec. El pallium era per als grecs el mateix que la toga per als romans.

Obres: Amphitruo, Curculio, Miles gloriosus, Asinaria.

Cató

Va ocupar les magistratures més altes de la ciutat. Va cultivar diversos gèneres en prosa. Les seves obres més importants són un manual sobre l'administració d'una explotació agrària, De agri cultura, i una història de Roma i d'Itàlia titulada Origines.

Terenci

Es tractava d'un esclau procedent de Cartago. Va ser adoptat pel selecte grup de filohel·lenistes que s'anava formant en l'aristocràcia romana; va deixar escrites sis comèdies de tipus palliata. Va practicar la contaminatio, una barreja d'arguments per tal d'aconseguir una acció més moguda.

Obres: Andria, Eunuchus, Hecyra, Heautontimorumenos, Phormio i Adelphoe.

Segon període: després de la Tercera Guerra Púnica

Roma va anar completant el cercle del seu domini al voltant del Mediterrani. L'Imperi Romà ja comença a ser el més gran que es coneix. La implantació de la cultura grega s'accentua. Es comencen a conèixer a Roma les noves tendències de l'hel·lenisme. L'admiració envers el món grec es va equilibrant; es va aconseguint una via mixta, grecoromana, en què es barreja el millor de cada tradició.

Època Imperial

Tàcit (55-120 dC)

Primer va escriure Dialogus de oratoribus, diàleg entorn de l'oratòria. Després va compondre Agricola, biografia del seu sogre, i Germania, una monografia etnogràfica i geogràfica. Finalment, va abordar dues grans obres d'història:

1. Historiae: narra l'època dels Flavis, dividida en 14 llibres.
2. Annales: en 16 llibres.

L'estructura de les seves obres continua sent la tradicional; el seu estil personalíssim i el seu sentit crític implacable en fan l'historiador romà més original i modern.

Juvenal (55-135 dC)

Es va consagrar en cos i ànima a la literatura satírica. Les seves Sàtires, 16 poemes distribuïts en 5 llibres de llargada desigual, d'un centenar de versos a més de 600, toquen tota mena de temes. A les primeres obres amb més virulència, al final amb to moralista. És qui representa millor aquest gènere tan romà.

Plini el Jove (61-113 dC)

Autor d'una mena d'enciclopèdia titulada Naturalis Historia. De família influent, es conserven un llarg elogi d'aquest emperador, titulat Panegíric, i diversos llibres de Lletres. El caràcter literari de la majoria de cartes demostra que es van escriure per ser publicades. Se'l considera el veritable creador d'aquest gènere epistolar.

Apuleu (125-180 dC)

La seva obra més interessant és una novel·la titulada Les Metamorfosis o L'ase d'or, que explica la transformació d'un jove en un ase per art de màgia, i com torna a la normalitat gràcies a la deessa Isis.

Època Tardana (segles III i IV dC)

A partir del segle III, la literatura romana no donarà gaire més de si mateixa. Apareixen autors de resums de l'obra de Tit Livi, com Florus (s. III) i Eutropi (s. IV), i continuadors de Tàcit, com Ammià Marcel·lí (s. IV). En prosa destaquen Ausoni (s. IV) i Claudià (s. IV). Seran els segles de l'auge de la literatura cristiana. Els primers apologistes són succeïts pels anomenats Pares de l'Església. Entre els poetes d'inspiració cristiana cal esmentar l'autor d'origen hispànic Prudenci (s. IV).

Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, la literatura en llatí va continuar donant fruits gràcies a personalitats excepcionals com Boeci (475-524), amb la seva famosa Consolació de la filosofia, i Isidor de Sevilla (570-636), autor de Etimologies o Orígens. La fi de l'Imperi va ser una mena de cataclisme, també per a la literatura. Només es continuaven editant en pergamí, i no sencers. Gràcies a la visió d'alguns eclesiàstics cultes o monjos va ser possible que el llegat no desaparegués i pogués servir de germen del qual renaixés la literatura llatina medieval i les literatures posteriors.