Literatura Catalana Segle XIX: Renaixença, Romanticisme i Teatre

La Prosa al Segle XIX

Des del segle XV, amb Tirant lo Blanc, la producció novel·lística catalana s'havia interromput. El 1862, es publica la primera novel·la catalana del segle XIX: L'orfeneta de Menargues. A mesura que la Renaixença va anar madurant, es comencen a publicar novel·les en català. Al problema de la manca d'una tradició novel·lística anterior, s'hi afegeix que la llengua catalana no estava normativitzada i les editorials no publicaven llibres en català per la poca demanda. El 1882, amb la publicació de La papallona de Narcís Oller, es pot considerar aquest gènere recuperat, ja que suposa el naixement de la novel·la catalana moderna. En aquest període hem de distingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres realistes i naturalistes.

Narrativa Romàntica

Los Bandos de Castilla, el pròleg de la qual es considera el manifest del romanticisme català.

La Novel·la Històrica

Popularitzada per autors com Alexandre Dumas i Walter Scott, responia a la moda romàntica historicista. Les poques novel·les romàntiques estaven farcides d'arcaismes i cultismes barrejats amb vulgarismes i castellanismes. La tècnica era rudimentària i pecaven d'una excessiva moralització.

La Novel·la Fulletonesca

És un gènere de narrativa sentimental en què els personatges, classificats en bons i dolents, viuen situacions dramàtiques de les quals acaben sortint gràcies a la seva bondat o fracassant a causa de la seva maldat. Cada episodi acabava amb la trama interrompuda per mantenir la intriga del lector i s'acabava quan ja no es venien tants exemplars.

El Costumisme

És un moment de transformació i canvis de la societat de l'època. Suposa el descobriment de la realitat quotidiana com a tema novel·lesc i la llengua catalana com a únic vehicle d'expressió. Com a gèneres, destaca l'article costumista, que descrivia ambients, personatges i situacions típics de les classes populars. El quadre era una narració curta sense argument a partir d'una descripció ambiental i de personatges plans estereotipats sense profunditat psicològica.

A les illes: Atenció especial a la ciutat i concretament a la classe mitjana i la menestralia ciutadanes i l'ús d'una llengua dialectal rica. Apareixen els setmanaris humorístics L'Ignorància i La Roqueta.

Narrativa Realista i Naturalista

Es contraposa a la recreació del passat feta pels romàntics historicistes, pretenien reproduir la realitat tal com és. La novel·la realista catalana va conservar la descripció d'ambients pintorescos i rurals propis del costumisme, alhora que es va centrar en les vivències dels burgesos, en la problemàtica provocada per l'enriquiment ràpid i l'ambició. Són anomenades també de tesi.

Característiques Realisme i Naturalisme

Realisme: presentació de la realitat com és de manera objectiva. Naturalisme: explicació científica de les causes de la realitat presentada.

Realisme: descripció realista de personatges i escenaris. Naturalisme: descripció minuciosa i detallada.

Realisme: la realitat narrada fa veure al lector la intenció didàctica sense la intervenció d'un narrador. Naturalisme: el narrador formula una hipòtesi que intenta demostrar a través de la narració.

Realisme: els personatges poden canviar la realitat i el comportament. Naturalisme: els personatges no poden lluitar contra el destí ni canviar el comportament, estan determinats.

Narcís Oller

És considerat el creador de la novel·la catalana moderna. La primera obra fou Croquis del natural, es tracta de quatre relats curts. També va escriure articles a la premsa i algunes obres de teatre, però el millor de la seva producció són les sis novel·les:

• La papallona: se situa entre el romanticisme i el realisme.
• L'escanyapobres: s'introdueix en el ple naturalisme.
• Vilaniu: suposa un retrocés tècnic respecte a les obres anteriors.
• La febre d'or: escrita en el moment de màxima plenitud.
• La bogeria: es tracta de l'obra més original, moderna i naturalista.
• Pilar Prim: es considera una obra modernista i psicològica.

Teatre Segle XIX

El teatre existent en català estava fortament arrelat a les capes populars, als seus gustos i a la seva llengua viva. Els autors del segle XIX van crear una llengua literària per al teatre. Calia elevar les obres teatrals a la categoria del que anomenem teatre culte. Fou en aquesta tasca que excel·lí Àngel Guimerà. La manifestació teatral més aplaudida fins aquell moment era el sainet popular. Però la presència dels Jocs Florals dins del panorama cultural català imposà una reflexió. Per als primers, la llengua jocsfloralesca era medievalitzant i artificiosa, ratllant la cursileria, mentre que per als segons el teatre necessitava reformes, elevant-lo de categoria. Frederic Soler fou un permanent defensor del català que ara es parla. Àngel Guimerà fou l'autor que aconseguí una profunda renovació del gènere i, alhora, un gran èxit popular.

Teatre de la Renaixença

Durant la primera meitat del segle XIX, una activitat centrada totalment a Barcelona i que girava entorn de tres eixos diferents:

Teatre públic professional: agrupava autors i actors dramàtics. A partir de 1833 representaven obres en vers castellanes interpretades per actors, sovint de companyies castellanes. També s'hi representava algun sainet en català o bilingüe.

Teatre particular amateur: se centrava en les societats particulars en les quals no es representaven obres en castellà, sinó sainets breus i senzills en català que es va anomenar de sala i alcova.

Teatre popular: es tractava d'una activitat dramàtica molt arrelada que oferia a la gent senzilla una distracció viva i atractiva.

A) Teatre d'estiu: es tracta d'uns muntatges que es feien en els jardins de Barcelona.

B) Els tallers: la jove generació barcelonina es reunia en pisos llogats per representar-hi peces humorístiques, es parlava de política, es llegien poemes, s'hi cantaven cançons...

El Teatre Polític

Naixement d'un teatre que posa un èmfasi especial als discursos polítics.

El Sainet i la Comèdia de Costums

El sainet és el gènere cabdal del teatre català de la primera meitat del segle XIX. Característiques:

• Caricaturització de situacions quotidianes i de personatges que arriben a ser tipus estereotipats, sobretot els marginats socials.
• És una peça teatral curta que presenta un gran esquematisme a les situacions que retrata i que cerca la identificació de l'espectador amb un personatge.
• Es basa en l'observació directa d'una persona situada davant d'uns conflictes domèstics en un llenguatge viu.
• Va ser un gènere d'àmplia acceptació popular.

L'autor més important és Frederic Soler, amb el pseudònim de Serafí Pitarra. Els temes són: les trapelleries de personatges marginats exposats amb una gran llibertat expressiva en la consideració de les relacions eròtiques i l'enfrontament de la gent de la ciutat i la del camp, on es veuen els canvis socials que es viuen a Catalunya. Aquests autors varen anar evolucionant i transformant el sainet en la comèdia burgesa de costums.

El Teatre Romàntic

La Tragèdia

La tradició de la tragèdia clàssica va ser recollida per l'autor il·lustrat Joan Ramis i Ramis, molt influït pel neoclassicisme europeu. L'artífex va ser Víctor Balaguer, que va reprendre l'èmfasi de les tragèdies clàssiques amb la publicació d'obres en el moment decisiu d'alguns personatges històrics.

El Drama Romàntic

A les activitats que organitzava el grup de Frederic Soler es va anar imposant el gust de la burgesia pels drames romàntics, tant de caire històric com pels més lacrimògens. Els primers dramaturgs que aborden el drama romàntic a Catalunya ho fan en castellà, però a mesura que la Renaixença es va anar imposant amb normalitat a tots els àmbits de la cultura catalana, la catalanització del drama romàntic representat a Barcelona va ser inevitable. L'evolució teatral en què autors dedicats abans a la paròdia semblen posar-se d'acord per passar a conrear obres molt més apreciades per la burgesia barcelonina: els drames.

El Drama Realista

No s'ajustaven als veritables objectius d'unes classes socials ciutadanes, la principal preocupació de les quals era poder subsistir tirant endavant el petit negoci o amassar capital per poder competir amb el mercat europeu. Comencen a canviar els reis i els cavallers medievals per protagonistes de molta més actualitat i de molta més mediocritat. Són els primers intents del drama realista, d'on sorgirà la figura d'Àngel Guimerà.

Àngel Guimerà

Va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845. Els seus pares no s'havien casat abans del seu naixement, aquest fet el va marcar i va arribar a canviar la data del seu naixement. Va deixar la seva pàtria per traslladar-se al Vendrell amb la seva família i això el va marcar molt més. El nexe que l'unia amb la seva pàtria era la seva mare, que es va convertir en un mite que va traslladar a les seves obres dramàtiques. A través dels personatges de les seves obres, retorna a un món d'éssers marginats i molt sovint mestissos. Així, es pot dir que la seva vida i la seva obra no es poden entendre l'una sense l'altra.

Primera Etapa: La Tragèdia Romàntica

Mar i cel: teatre en vers, narra la relació de dos joves, Saïd i Blanca, que pertanyen a dues cultures diferents, fet que els mena al final tràgic.

Segona Etapa: La Introducció dels Corrents Realistes

Maria Rosa, Terra baixa, La filla del mar. Va escriure dues obres patriòtiques i dues obres religioses.

Tercera Etapa: La 'Conversió' Modernista

Elements molt propis de la nova tendència: la presència màgica de la nit, un món fantàstic farcit de fades i bruixots... La santa espina, La reina vella o Sainet trist.

Quarta Etapa: Últimes Obres

Preocupat pels esdeveniments que sotraguejaven el món en què vivia, va morir el 1924.

Decret de Nova Planta

Promulgats per Felip V el 1707 al País Valencià, el 1715 a les Illes i el 1716 al Principat, és el primer atac legal que rep la nostra llengua. L'objectiu era imposar la unificació cultural i lingüística i implantar el centralisme administratiu. S'aboleixen els drets forals catalans i són substituïts per les lleis de Castella. Les conseqüències: es tanquen totes les universitats i se'n crea una de nova on només s'ensenya en castellà. Es va prohibir l'ús del català a l'ensenyament, a la justícia, a l'administració, etc. I es va perseguir. Es van intensificar amb les disposicions de Carles IV. La Reial Cèdula de 1768 prohibia taxativament l'ensenyament del català, la de 1772 ordenava que les cases de comerç duguessin els comptes en castellà i la de 1799 prohibia les representacions teatrals que no fossin en castellà. Els àmbits d'ús eren cada cop més reduïts. Els membres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona seguien editant en català i a les zones rurals de Catalunya i a les Illes el català continuava essent la llengua de les escoles. A Mallorca i Eivissa, el Decret de Nova Planta ensorrà definitivament el sistema institucional anterior. L'antic virrei és reemplaçat pel Capità General i Mallorca va donar cabuda a un nombre elevat de funcionaris no mallorquins. A Menorca no es va veure afectada pel Decret, ja que estava en mans dels anglesos.

Sociolingüística

La Romanització

Roma va conquerir totes les terres riberenques, va implantar la llengua i la cultura llatines, el que s'anomena romanització. Al territori on avui es parla el català, els romans hi varen arribar al segle III a.C. El domini de Roma damunt aquest territori durà molts anys i va ser molt intens, per la poca resistència dels habitants i després perquè era un territori relativament a prop de Roma. Els visigots eren un poble bàrbar ja força romanitzat quan es varen establir a la Península al segle V i tot, respectaren l'organització romana i la religió cristiana. Els vàndals i els bizantins no hi van comportar cap canvi important. Els àrabs es varen fer amos de tota la Península. La dominació àrab sí que va ser important. El territori de Catalunya va ser menys arabitzat, va passar a dependre del regne dels francs, que el va convertir en defensa perquè els àrabs no poguessin tornar a entrar a la Gàl·lia. Dels francs prové l'estructuració feudal de la societat. A partir del comte Guifré el Pelós, els comtats carolingis i el comtat del Rosselló, també de parla catalana, esdevingueren independents. Havia nascut el català. Aquest territori rep el nom de Catalunya Vella.

La Formació del Català Parlat

Després de la desmembració de l'Imperi Romà d'Occident al segle V, l'evolució del llatí cap als diversos parlars romànics va ser molt més ràpida. Al segle VII i VIII, a les terres que havien format part de l'Imperi ja no s'hi parlava llatí, sinó les noves llengües: les llengües romàniques. Jaume I el Conqueridor va començar l'expansió pel Mediterrani a les terres del sud de Catalunya, primer Mallorca, Eivissa i Formentera, després el regne de València. Varen ser repoblats per catalans. El català va assolir un model de llenguatge escrit que es va anar aplicant a tots. Podríem parlar del trencament de la diglòssia existent: el llatí per a l'escriptura i usos orals cultes i el català per als usos orals.

Programa de la Renaixença

Per fer possible l'objectiu de recuperar el català es va proposar:

• Reconstruir la història medieval.
• Descobrir i divulgar els clàssics medievals.
• Recollir la tradició literària popular.
• Crear un model de llengua normativa apta per als usos cultes, codificant la gramàtica.
• Fer possible la normalització literària, recuperar tots els gèneres literaris.

Però el programa restaurador estava abocat al fracàs.

La Renaixença a les Illes Balears

Fou un moviment estrictament literari. Els nostres renaixentistes tingueren consciència de la unitat de la llengua catalana i sovint participaren en els Jocs Florals de Barcelona. El marc polític i social de les Illes Balears era molt diferent del Principat de Catalunya. La burgesia catalana tenia el desig de disposar d'un cert poder polític. Aquest desig es va concentrar en el naixement del catalanisme. La burgesia de les illes va restar ancorada en els interessos agraris i no va tenir cap preocupació política ni cultural. La producció literària va ser potenciada per la influència que el moviment de la Renaixença va exercir en els homes de lletres. La revista La Palma va fer conèixer les idees romàntiques a Mallorca. Es va dedicar una atenció especial a la història de Mallorca i l'atracció que sentien els escriptors illencs pels Jocs Florals van potenciar la Renaixença Mallorquina.

Romanticisme: Cronologia i Orígens

El Romanticisme és un moviment estètic que s'inicià cap a mitjan segle XVIII i que durà al voltant d'un segle. Va sorgir a Alemanya i a Anglaterra. A final del segle XVIII la qualificació de romàntic va començar a aplicar-se als paisatges dignes d'aquests vells relats, allà on hi havia cascades, penya-segats, ruïnes. Aviat aquesta qualificació començà a definir també, els sentiments d'exaltació i de malenconia que provocaven aquests paisatges. Aquest moviment va ser una nova manera de veure el món, que dóna preferència a la passió per damunt de la raó.

El Romanticisme va tenir tres principals orígens, que van ser: Alemanya, Anglaterra i França.

L'origen d'aquest moviment cal cercar-lo a Alemanya, on cap a mitjan segle XVIII, comença a gestar-se una actitud de revolta contra el classicisme que representà la Il·lustració. Cap al 1770 un grup d'artistes inauguren a Alemanya el moviment anomenat Sturm und Drang, la característica principal del qual és l'enfrontament amb les pautes rígides del classicisme il·lustrat i la voluntat de recuperar l'ànima germànica profunda. A Alemanya hi ha un autor molt important que és Goethe, que publicà dues obres amb molt de ressò, que van ser, Els sofriments del jove Werther i Faust.

Anglaterra es va fer ressò del Romanticisme alemany. Els autors anglesos troben en Shakespeare un model. Lord Byron també va ser molt important pel seu menyspreu de la moral convencional que el convertí, davant la sensibilitat dels joves romàntics, en una reencarnació de l'esperit del mal.

L'esclat del Romanticisme a França fou més tardà perquè l'esperit del neoclassicisme hi era molt fort i, perquè el Romanticisme provenia d'un país considerat enemic. Aquest moviment va triomfar plenament el 1830 quan Victor Hugo va estrenar l'obra de teatre Hernani. I és en aquest moment que França recorda l'obra de Jean-Jacques Rousseau.

Característiques del Romanticisme

El Romanticisme europeu tingué un vessant liberal i un altre de conservador. D'aquest moviment podríem destacar tres característiques:

• El Romanticisme és una revolta: l'esperit romàntic sorgeix com un enfrontament. D'una banda, hi ha els defensors del classicisme, i de l'altra banda hi ha els defensors de la llibertat creadora i de la importància del món irracional, de les passions humanes.
• El Romanticisme és un estat anímic: la insatisfacció és el sentiment romàntic fonamental, que desemboca en dues actituds vitals: l'entusiasme, si l'individu es llança amb passió cap a la recerca d'un ideal, o la decepció, si allò que el domina és la malenconia.
• El Romanticisme és un programa literari:
  • La importància de l'individu. Els romàntics estan convençuts que el més essencial d'una persona és el seu esperit, el seu aspecte anímic.
  • El lirisme: és una manera d'expressar-se, un llenguatge apassionat, exaltat, que pretén comunicar una emoció.
  • La llibertat de les regles: el teatre i la poesia havien estat sotmesos a estrictes regles clàssiques. En el teatre, la regla de les tres unitats: temps, lloc i acció. Seran l'alliberament del teatre i l'alliberament del vers. Sorgirà així una literatura que no admetrà límits ni en la inspiració ni en l'expressió i que imposarà la llibertat creadora com a única norma. Els romàntics cercaran la màxima expressivitat i el trencament de fronteres entre gèneres i estils, és a dir, la barreja d'aspectes còmics i tràgics, la polimetria, o la barreja de prosa i vers en una mateixa obra.
  • L'objectiu: el principal objectiu de la literatura romàntica és commoure, no alliçonar.
• El "mal del segle". És la malenconia que presidí l'estat d'ànim de molts joves autors romàntics. Com a conseqüència del sentiment de refús i d'inadaptació a una societat que consideren falsa i corrupta, aquests autors se'n senten exclosos i desenvolupen una forta nostàlgia del passat. La necessitat de fugir d'una realitat que no els agrada fa que també aspirin a l'absolut, la qual cosa els empeny a les ànsies de morir per aconseguir aquesta pau que no poden assolir d'altra manera.
• La nostàlgia del passat. L'ànsia de fugida fa que molts d'aquests autors girin els ulls cap a una Edat Mitjana que admiren i cap a la institució de la cavalleria que propicià tants herois. L'heroi del Romanticisme no pot lluitar contra el destí.
• El jo. El més important d'un individu és el seu món interior, la font d'inspiració primera dels creadors romàntics és aquest jo tan essencial.
• La natura. Els romàntics veuen en la natura un refugi per a les ànimes sensibles. A més, la natura pot actuar com a defensora de l'individu davant la crueltat de la societat que anomenem civilitzada. La natura és un mirall de l'ànima.
• El sofriment del poble. Els romàntics consideraven injusta i vergonyosa la misèria en què vivien amplis sectors de la societat.
• El desvetllament de la identitat nacional. En alguns països el descobriment de la realitat històrica i l'estudi del passat que va impulsar l'esperit romàntic va desvetllar la consciència nacional.

El Romanticisme a Catalunya

El Romanticisme es va introduir a l'Estat espanyol a través de Catalunya. Entre els anys 1823-1824 s'edita a Barcelona la revista El Europeo, redactada per dos autors catalans (Ramon López Soler i Bonaventura Carles Aribau). Aquesta revista representa la primera eclosió i sistematització dels ideals romàntics a la Península Ibèrica. A més, recull l'ideari del Romanticisme més conservador, defensor de l'amor a la tradició i el culte a l'Edat Mitjana. El 1830 Ramon López Soler publicà la novel·la Los bandos de Castilla, el pròleg de la qual ha estat considerat com el manifest del nostre Romanticisme i de la novel·la històrica. L'inici del Romanticisme a Catalunya es manifesta bàsicament en castellà. Durant la dècada absolutista de Ferran VII, El Europeo havia hagut de desaparèixer i molts intel·lectuals van haver d'emprendre el camí de l'exili. Cap al 1833 s'inicià l'etapa del Romanticisme liberal, molt influït per Victor Hugo. Llavors es va editar una revista en llengua castellana, El Propagador de la Libertad. La dècada de 1840-1850 presenta una nova moderació. Les idees liberals conviuen amb les del Romanticisme. Va ser en aquesta etapa quan sorgeix un nom important, Joaquim Rubió i Ors, un dels més grans defensors de les possibilitats literàries de la llengua catalana.

La Renaixença: Definició i Cronologia

Actualment es coneix com a Renaixença el moviment global de recuperació de la societat catalana del segle XIX i, especialment, el seu procés de recuperació de la llengua i la literatura pròpies. El mot Renaixença només es va començar a imposar un cop el projecte de redreçament de la literatura ja era un fet, cap al 1870. El 1871 aquest mot va quedar consolidat amb l'inici de la publicació d'una revista anomenada La Renaixensa.

Marc Històric i Cultural

L'inici de la Renaixença és més o menys paral·lel a la irrupció del Romanticisme a les nostres terres. Les arrels d'aquest moviment cal cercar-les al segle XVIII. El moviment de la Renaixença va esdevenir un intent de recuperació d'una consciència diferencial catalana i, alhora, una necessitat d'adaptació del corrent estètic més viu de la cultura europea del moment. Es considera que l'inici de la Renaixença es va produir amb la publicació d'un poema de circumstàncies que Bonaventura Carles Aribau va escriure per celebrar l'onomàstica del seu patró. Va ser el 1833 que aquest poema va ser publicat al diari El Vapor amb el títol de La pàtria. Per tancar el període de la Renaixença es va escollir el 1877, any en què Verdaguer rebé el premi extraordinari dels Jocs Florals pel seu poema L'Atlàntida i Guimerà va ser proclamat mestre en gai saber. Llavors la Renaixença és un moviment que es va iniciar el 1833 i es va acabar el 1877.

Bonaventura Carles Aribau, La Pàtria

Bonaventura Carles Aribau va néixer a Barcelona en el si d'una família menestral. El 1826 va anar a Madrid per treballar amb el banquer català Gaspar Remisa. El poema que va escriure en honor del seu patró, conegut com a La pàtria, es va convertir més tard en símbol de l'inici del moviment de la Renaixença. Carles Aribau va ser un dels introductors del Romanticisme a Catalunya com a col·laborador de la revista El Europeo, i va propulsar la fundació d'una altra revista, El Vapor.

Autors més Importants

Joaquim Rubió i Ors (1818-1899)

Va ser poeta, autor dramàtic, historiador i crític. L'any 1847 obtingué la càtedra de literatura de la Universitat de Valladolid, i el 1858 prengué possessió de la càtedra d'història de la Universitat de Barcelona, de la qual arribaria a ser rector. El 1839 inicià la publicació, al Diario de Barcelona, d'una sèrie de poesies signades amb el pseudònim de Lo Gayter del Llobregat. Joaquim Rubió i Ors fou un dels restauradors i mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona (1859), i fou ell qui donà el lema que presidiria els Jocs: Pàtria, Fe, Amor. Rubió recollí, d'una manera conscient i decidida, l'herència literària de l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, i mantingué una fe cega en les possibilitats literàries de la llengua catalana.

Manuel Milà i Fontanals (1818-1884)

Va ser romanista i catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona.
Milà i Fontanals encara que en un començament es va mostrar contrari a l'ús generalitzat del català, quant va esdevenir primer president dels Jocs Florals restaurats, manifestà clarament el seu parer que havien de ser exclusivament en català.
Aquest autor va influir decisivament en la Renaixença gràcies als seus estudis de literatura medieval catalana, que varen fer possible la codificació d'una llengua literària moderna, i també gràcies a la divulgació que va fer de la literatura popular.
Els Jocs Florals.
Tot aquest corrent de renovat interès per la llengua, la cultura i la història pròpies cristal·litzà el 1859 en la reinstauració dels Jocs Florals.
El primer diumenge de maig del 1859 es va celebrar la festa dels Jocs Florals, amb la divisa Patria, Fides, Amor (Pàtria, Fe, Amor), que corresponia als tres premis que s'atorgaren: l'englantina, la viola d'or i la flor natural.
La continuïtat anual d'aquest certamen el consolidà i el convertí en el motor de l'esperada revifalla de la literatura escrita en català.
El caràcter de les obres que es presentaven al certamen era sovint anacrònic, seguint la tendència romàntica del gust pel passat històric gloriós.
En el marc cultural català els Jocs Florals van empènyer la consolidació de la nostra llengua com a llengua de prestigi i li donà una sòlida base social.
A partir del 1859 els Jocs Florals es varen anar celebrant fins al 1936.
El 1941 es varen reprendre a l'exili fins al 1978, any a partir del qual es tornen a celebrar a Barcelona.
Cal destacar-ne també, les discussions ortogràfiques que varen originar i que varen dur a la publicació de les Normes otogràfiques de Pompeu Fabra l'any 1913; i, la progressiva politització que varen anar adquirint a mesura que es consolidava el nacionalisme català.

Tema 5. La poesia romàntica. Jacint Verdaguer.

La poesia romàntica. Característiques.
Com hem vist anteriorment, el Romanticisme és un moviment que s'origina durant els segles XVII i XVIII a Alemanya i a Anglaterra, i que a Catalunya comença a ser conegut a l'any 1833 amb el poema de Bonaventura Carles Aribau anomenat lOda a la Pàtria.
Els primers autors que van començar a escriure ho van fer amb una llengua literària molt insegura, mostraven en els seus poemes la nostàlgia i el desarrelament personal, conduïen els temes cap a la recreació dun passat històricament molt més sòlid i rescataven figures heroiques de ledat mitjana que sovint eleven a la categoria de mites patriòtics.
El món perdut i enyorat es converteix en tema literari, i sorgeixen com a tòpics, les nits de lluna plena, les ruïnes i el misteri que impregna alguns indrets naturals.
També són freqüents els temes dels amors exultants i les preocupacions religioses.
Aquesta poesia presenta una estructura estròfica dinfluència clàssica, encara que molts autors rescaten fórmules populars a lhora de crear poemes duna gran bellesa que imiten les tècniques de la poesia de transmissió oral.
Els poetes romàntics.En parlar dels poetes romàntics a Catalunya, cal fer esment de Bonaventura Carles Aribau, de Manuel Milà i Fontanals i de Joaquim Rubió i Ors.
Rubió i Ors va aconseguir una àmplia popularitat, i el seu pseudònim poètic Lo Gaiter del Llobregat cridà l'atenció d'altres poetes que volgueren imitar aquesta iniciativa adoptant,també, pseudònims de tipus geogràfic.
En aquesta primera etapa del segle XIX cal destacar l'obra d'Antoni de Bofarull i de Brocà i la de Víctor Balaguer. Amb aquests dos autors es tanquen uns anys importants que donaran pas a la segona meitat del segle, que es considera com l'època d'esplendor de la Renaixença.
El 1859, sota la presidència de Manuel Milà i Fontanals, es convoquen els Jocs Florals de Barcelona. El moviment de la Renaixença, fins ara individual i dispers, s'aglutinarà a l'entorn d'aquest fenomen literari,que ràpidament serà imitat a d'altres ciutats del territori de parla catalana.
El 1865, Jacint Verdaguer s'obrí pas amb fermesa dins del panorama poètic guanyant un accèssit a l'englantina i el premi extraordinari del jurat.
El 1877 va ser l'any més important dels Jocs Florals, una fita en la recuperació de les nostres lletres.
Àngel Guimerà hi va guanyar els tres premis ordinaris amb L'any mil (flor natural), El darrer plany d'en Claris (englantina) i Romiatge (viola d'or i argent) i va ser proclamat mestre en gai saber.
Jacint Verdaguer hi va guanyar el premi extraordinari amb L'Atlàntida, que no va estar gens a publicar-se.

Jacint Verdaguera) Característiques de la seva obra.
La força poètica de Jacint Verdaguer neix de la confluència de dos procediments presumptament antagònics, que ell va saber acoblar amb encert i formar-ne un gruix literari de gran coherència: duna banda, la utilització duna imaginació desbordant per desplegar un seguit de grans descripcions, sovint de catàstrofes naturals, mitjançant el poema èpic construït amb versos dart major i amb gran abundor de recursos retòrics; i, de laltra, el Verdaguer miniaturista, que treballa acuradament el detall fent ús dun llenguatge íntim i tendrívol, que lentronca amb la cançó de la més pura tradició popular.b) Biografía (aspectes que influeixen en la seva obra).
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Osona. Procedia duna família humil i molt influït per la religiositat de la seva mare, va ingressar al seminari de Vic a ledat de deu anys per fer-hi estudis eclesiàstics.
Lany 1865, va participar als Jocs Florals de Barcelona i hi va obtenir dos guardons.
Verdaguer va ser ordenat sacerdot el dia 2 doctubre del 1870. Al cap de dos anys es va embarcar com a capellà en un vapor de la Compañía Trasatlántica que feia la ruta de les Antilles. Dues raons de pes el varen convèncer: refer la seva salut i poder viure intensament lescenari de lobra èpica en què feia anys que treballava: loceà Atlàntic.
Daquesta època són les seves composicions de caire més nostàlgic, la més coneguda de les quals és Lemigrant.
Als Jocs Florals del 1877 li varen premiar la tercera i definitiva versió del gran poema èpic, que titulà LAtlàntida.
El 1866 va fer un viatge a Terra Santa amb esperit de pelegrí i en va tornar profundament trasbalsat.
Amb diagnòstic de follia, el bisbe Josep Morgades va ordenar, el 1893, la seva reclusió al santuari de la Gleva i li va suspendre la llicència de dir missa.
A la Gleva, Verdaguer shi sentí empresonat, i al cap de dos anys daïllament, labril del 1895, desobeint la voluntat del bisbe de Vic, va abandonar la Gleva i va tornar a Barcelona per instal·lar-se a casa duna família humil.
Lactitud de Verdaguer senfronta cada cop més a lautoritat eclesiàstica i a laristocràcia barcelonina. El poeta comença a publicar a la premsa els articles titulats En defensa pròpia.
El 1896 va publicar Flors de Calvari, que no és altra cosa que la catarsi literària del seu estat psíquic afectat per pressions de tota mena.
Verdaguer va morir el 10 de juny de 1902 i al cap de tres dies va ser enterrat a Montjuïc.

c) Poesia èpica L'Atlàntida. Trets bàsics i argument.Es va publicar lany 1877 i, en versió definitiva,a la tardor de lany següent, LAtlàntida és un llarg poema èpic format per 10 cants, una introducció i una conclusió, que narra fonamentalment lenfonsament de lantic continent dels atlants, recollint elements mitològics de diverses procedències, sobretot grecs, egipcis i bíblics.
Canigó. Trets bàsics i argument.Publicat el 1886, Canigó és un poema èpic treballat a consciència durant set anys. Amb el subtítol Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, en aquest poema es concentren els ideals més romàntics de recuperació del passat medieval dun poble i de les seves figures més heroiques.
Aquest desenllaç narratiu és típicament cristià: el món pagà representat per les fades queda vençut pel poder suprem de Déu, que santifica la muntanya i acaba redimint els personatges més combatius de lobra: Guifré, Tallaferro i Gentil.

d) Poesia lírica
Poesia patriòticaLa poesia patriòtica de Verdaguer es troba recollida als llibres Pàtria (1888), Montserrat (1889), Aires del Montseny (1901) i Barcelonines (recull pòstum). Tret dalguns autors remarcables que donaren als seus poemes patriòtics una empremta personal.
Verdaguer aportà la seva indiscutible personalitat poètica en tractar el tema de la pàtria, sallunyà de la carcassa i la buidor daltres poetes i aconseguí composicions dindiscutible vitalitat.

Poesia religiosaLa poesia religiosa de Verdaguer presenta dos vessants: el que podríem anomenar poesia devota, en obres com Montserrat (1889), i laltre vessant és el que pot ser qualificat de poesia mística, com Idil·lis i cants místics (1879).
Verdaguer tractà, des de ben jove, el tema religiós, en composicions que mostren la influència del Càntic dels càntics bíblic i de lesperit franciscà, com a reflex duna llei universal damor, expressat en la forma de poesia popular.

e) ProsaLa prosa de Jacint Verdaguer sorgeix, gairebé sempre, en moments dintens conflicte interior de lautor.
La necessitat de fer-se entenedor, per afrontar amb dignitat i arguments de pes les acusacions que li plogueren li exigí una prosa neta, clara i funcional.

Llibres de viatges.A Excursions i viatges (1887) hi explica les seves freqüents excursions pel Pirineu i els viatges que va fer pel Mediterrani i per lEuropa central.
El 1889 publicà Dietari dun pelegrí a Terra Santa, un seguit danotacions escrites durant el viatge que va fer a Terra Santa acompanyant els marquesos de Comillas.
Cal entendre aquestes dues obres, dins del gènere que ara anomenaríem reportatge periodístic.
Les notes de viatge de Verdaguer tenen un gran valor documental i són escrites en una prosa descriptiva dadmirable bellesa.
Sesplaia en llarguíssimes descripcions del paisatge natural i, quan és fora de Catalunya, la nostàlgia del seu país hi és sempre present.
Articles periodístics.Entre el 1895 i el 1897 foren publicats, els seus articles En defensa pròpia.
Verdaguer alça la veu contra la injustícia en un seguit darticles que tengueren un gran ressò.
El seu discurs, que sovint cita prestigiosos escriptors a vegades pren lestil duna requisitòria judicial. El que cal destacar daquests articles és el seu caràcter i la seva qualitat literària,que els converteixen en un insòlit model de periodisme agosarat, incisiu, acusador, gairebé propagandístic, anticipador de la premsa moderna més agressiva.
Les rondalles.El volum Rondalles (1905) aplega llegendes, adagis i rondalles populars que Verdaguer va aprendre de petit i daltres que anà recollint en les seves converses amb gent senzilla durant les excursions que feia.
f) Verdaguer, creador del català modern.
La figura de Verdaguer sens presenta com lexponent més brillant de la Renaixença literària i, com un autèntic escultor de la llengua, que aconseguí, amb el seu talent, el definitiu redreçament del català com a eina literària.
Tot i que els llibres en vers dominen quantitativament el corpus literari verdaguerià , convé no oblidar que lobra en prosa de Verdaguer fou decisiva per a levolució posterior del català literari.
Verdaguer, coneixedor dels clàssics i intens coneixedor, també, de la llengua rica i variada del poble, fa un esforç notabilíssim per demostrar que aquesta llengua popular podia ser elevada, per poc que shi treballàs, a la categoria de prosa literària. El resultat fou lenriquiment evident del català literari del segle XIX, amb una precisió, una vivesa i una bellesa inqüestionables.
Sense caure en la temptació de lús freqüent dels arcaismes, Verdaguer modernitza la llengua, la desplega davant dels ulls del lector amb tota la seva riquesa, amplia el lèxic amb paraules i expressions pròpies del registre parlat; posa, en definitiva, les bases segures perquè el català emergeixi novament amb tota la seva esplendor com a llengua literària. A partir daquest moment tots els autors posteriors tendran un model sòlid en què fixar-se.

Àngel Guimerà.a) Importància de Guimerà com a poeta. Influències.
Fou en el camp teatral on excel·lí la figura de Guimerà i on adquirí la seva gran popularitat.
Guimerà fou un home que col·laborà decisivament en la revifalla del gènere, que participà en els Jocs Florals i que obtengué el títol de mestre en gai saber, un any memorable en què tres obres seves acapararen els tres premis més importants del certamen.
La importància poètica d'Àngel Guimerà és indiscutible, no només perquè va compondre poemes de gran qualitat, sinó perquè totes les seves peces teatrals traspuen poesia.
Potser la presència gegantina de Verdaguer dins del panorama poètic de l'època va empènyer Guimerà a dedicar-se de manera més pregona al gènere teatral, per al qual tenia un gran talent.
Com a poeta, Guimèra rebé l'empremta romàntica del segle. És dins del marc del Romanticisme històric que hem d'entendre la seva poesia, marcada per un to gairebé sempre declamatori i efectista, i per una tendència a l'acció dramàtica.
Per Guimerà, poesia i teatre caminen estretament units: si els seus poemes són fàcilment transportables a l'escena, el seu teatre és d'un elevat to poètic.
Els poemes de Guimerà tenen argument i fan l'efecte que són treballs preparatoris per a les obres de teatre.
Aquesta correspondència entre el poeta i el dramaturg fou tan forta que, quan es trencà, l'home de teatre vacil·la, sembla desorientat i mancat de rels.

b) Característiques de la poesia de Guimerà.
Guimerà es donà a conèixer com a poeta l'any 1875, en què va obtenir un accèssit als Jocs Florals. L'any següent, el 1876, hi va aconseguir la flor natural amb el poema Cleopatra.
Les principals característiques de la poesia de Guimerà son tres: el caràcter èpic, en contraposició a l'exaltació lírica de la pàtria dels poetes dels Jocs Florals, l'aspecte religiós i el descobriment i la idealització del món rural, a partir dels records infantils dels anys que va passar al Vendrell.

El Romanticisme a les Illes Balears.a) Característiques.
La Renaixença i el Romanticisme, a les Illes Balears, fou un fenomen duna minoria intel·lectual que sadhereix al moviment del Principat de Catalunya. La nostra és una societat estàtica, encallada en les velles estructures socials. Entre els poetes destacats trobam Marià Aguiló i Josep Lluís Pons i Gallarza.b) Marià Aguiló. Característiques.
Quan la Renaixença començava a prendre el bull, Marià Aguiló (Palma,1825-Barcelona,1897) es va traslladar a Barcelona. Era un excursionista infatigable, va recollir i catalogar cançons populars, tradicions, paraules i modismes. Fou director de la Biblioteca de Barcelona i de València. Va dedicar tota la seva vida a lenaltiment de la llengua i a la renaixença del nostre esperit. Aquesta fe apassionada és un aspecte essencial de la seva poesia.
Marià Aguiló té vocació de poeta popular: ell escrivia per al poble, volia un públic com més extens millor; la seva obra és moralitzadora i alliçonadora.
Elaborà un projecte de Diccionari que no pogué enllestir, però que, d'acord amb les seves notes, va esser publicat pòstumament.c) Josep Lluís i Gallarza. Característiques i obra més important.
Josep Lluís i Gallarza (Sant Andreu de Palomar, 1823-Palma, 1894) era fill de pares mallorquins. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i als vint-i-vuit anys ocupà la càtedra de Geografia i Història de l Institut Balear.
Dins la seva poesia hi trobam la llavor dallò que serà la poesia mallorquina immediatament posterior: elegància, classicisme, serenitat, contenció del sentiment, interpretació simbòlica del paisatge, gust per la forma perfecta i el llenguatge depurat.
Pons i Gallarza va representar la culminació dun nou període, anomenat el Noucentisme i lEscola Mallorquina.
La seva obra fou recollida en tres volums de poesies. Entre les més conegudes hi ha Els tarongers de Sóller i Lolivera mallorquina.