Literatura Catalana: Renaixença, Modernisme i Joan Maragall

La Renaixença: Segle XIX (1833-1877)

La Renaixença va sorgir com a resposta a la crisi del tràfic colonial, la Guerra del Francès i el Trienni Liberal. Característiques principals:

• Impuls de la producció literària culta en llengua catalana després de segles de decadència.
• Conscienciació nacionalista.

S'origina amb la revista La Renaixensa. El 1833 es va publicar "Oda a la Pàtria", de Bonaventura Carles Aribau, i el 1877 "L'Atlàntida" de Jacint Verdaguer. Àngel Guimerà fou proclamat Mestre en Gai Saber. L'agitació social, els canvis polítics i els problemes econòmics van ser molt importants.

El Romanticisme

El Romanticisme va néixer a Alemanya al segle XVIII i es va estendre ràpidament gràcies a Novalis, els germans Schlegel o Madame de Staël. Revista: El Europeu. Aquesta i El Vapor van ajudar a la recuperació del català. Barcelona, entre 1823 i 1824, mostrava el Romanticisme com l'oposició al Classicisme francès i la rigidesa neoclàssica. Característiques:

• Originalitat i imaginació.
• Artista com a ésser superior.
• Visió dinàmica de la natura.
• Ús del mite, el símbol i la ironia.
• Insatisfacció de la realitat, melangia.
• Atracció per la foscor, el caos, l'agitació i la irracionalitat.

Destaquen Goethe, Schiller, Byron, V. Hugo o Manzoni.

Objectius de la Renaixença

• Recuperar i depurar la llengua catalana.
• Conscienciar la població de la seva llengua i nació.
• Aparició de nous escriptors.
• Impulsar el paper de les institucions i crear-ne de noves.

Els Jocs Florals (1859-1936, 1940-1978)

Certàmens literaris manllevats de la tradició trobadoresca. Interès romàntic, mostres d'identitat nacional. Els premis eren la Flor Natural (poesia amorosa), l'Englantina d'or (poesia patriòtica) i la Viola d'or i argent (poesia religiosa). Qui guanyava els tres era el Mestre en Gai Saber. Gràcies a això es va recuperar el teatre i la poesia, amb autors com Guimerà i Verdaguer.

Jacint Verdaguer

Molt important en la recuperació de la poesia culta, i considerat creador de la llengua literària contemporània. Gran difusió gràcies a les traduccions i a l'interès que generava en certs sectors socials. "Virolai" i "L'emigrant". Textos en prosa: "Excursions i viatges", "Dietari d'un pelegrí a Terra Santa", "En defensa pròpia". "Rondalles" i "Folklore" van ser publicades després de la seva mort. Característiques: obra de caire romàntic, patriòtica, sentimental, imaginativa, amb protagonisme de la natura. Temes de Catalunya, Déu i la fe.

Poesia èpica

Els dos poemes més importants de Verdaguer són:

• "Atlàntida" (1877): poema èpic que el va consagrar com a premiat dels Jocs Florals. Introducció, deu cants i una conclusió que barreja història i mitologia a través de, per exemple, el descobriment d'Amèrica. La natura que descriu és desbordant, propera al cataclisme.
• "Canigó" (1886): de caire romàntic, dotze cants i un epíleg. Orígens de Catalunya. Gestes del comte Tallaferro contra els moros. El protagonista és el seu fill, que seduït per Flordeneu (reina de les fades), descobreix totes les llegendes dels Pirineus. Mort, Guifré li funda un monestir en senyal de penediment. Elements llegendaris, populars i històrics.

Poesia lírica

Connecta millor amb les arrels populars i s'inspira en la poesia tradicional. Molt patriòtica. Destaca: "Pàtria" i "Aires del Montseny". En la poesia religiosa destaca "Idil·lis", "Cants místics" i "Flors de Calvari". Verdaguer va escriure uns articles titulats "En defensa pròpia" perquè se'l va considerar foll, se li van retirar les llicències sacerdotals i va ser confinat al santuari de la Gleva.

El Modernisme Català i Joan Maragall

El Modernisme Català

Segona meitat del segle XIX, en què la burgesia dominava la societat després d'una crisi econòmica, i els obrers defensaven el moviment anarquista. La revolta més destacada és la Setmana Tràgica, provocada per la mobilització de reservistes de l'exèrcit. Els fets van produir un enduriment dels obrers contra la burgesia. En aquest ambient sociopolític es va desenvolupar una activitat culta efervescent, complexa i contradictòria.

Definició i característiques

Procés de transformació de la cultura catalana a mitjans del segle XIX, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna. Reacció espiritualista i antirracionalista contra el corrent naturalista i positivista anterior.

Cronologia

• 1892-1900: to anarquitzant i radical, gràcies a la revista L'Avenç.
• 1900-1911: to més agressiu, amb la revista Joventut.

Tendències ètiques i estètiques

Dues tendències contradictòries:

• Generacionalistes: volien un desvetllament ideològic de la societat, creien que l'art i la cultura tenien la funció de revolució.
• Decadentistes: no creien en la funció artística com a transformadora de la societat, volien l'art per l'art i no per altres raons. Aquests també es divideixen en:
  • Espontaneisme (Joan Maragall): priorització de l'espontaneïtat.
  • Arbitrarisme: priorització de l'artifici davant la naturalitat.

Relacions entre artista i societat

L'artista es considerava un ésser superior. Dues actituds: els que intentaven bastir una visió artística de la vida i els que volien implicar l'art en els aspectes materials. Enfrontament directe entre burgesia i societat industrial. El resultat: marginació i rebuig per part de la burgesia a les noves iniciatives modernistes, i l'automarginació dels artistes i intel·lectuals que menyspreaven la burgesia. Els artistes vivien en bohèmia, que era tràgica o daurada segons l'artista.

• Bohèmia negra: regeneracionista, renovació social a partir del desvetllament ideològic, vitalistes, anarquisme revolucionari, inadaptació social es resol tràgicament. Intel·lectuals i artistes destacats: Jaume Brossa, Pompeu Gener, Ignasi Iglésias.
• Bohèmia rosa o daurada: defensa l'art per l'art, evasió a través de l'art, decadentistes, no manifesten ideologies polítiques. Santiago Rusiñol, Raimon Casellas i Joan Maragall.

Dissolució

Es va dissoldre per la ideologia individualista i antisocial. L'artista aïllat es salvava per la revolta individual, i va aparèixer el Noucentisme, que prescindia del mercat burgès i li va agafar el relleu. Va ser una etapa molt conscient i creativa de Catalunya i alhora plena de contradiccions.

Joan Maragall

Va orientar la seva passió cap al periodisme i va guanyar molt prestigi intel·lectual. Obra: a través del periodisme va col·laborar al Diari de Barcelona, i més endavant va publicar articles a La Veu de Catalunya, la veu del Noucentisme. Alguns dels seus primers poemes com "L'oda infinita" o "La vaca cega" van ser recollits al llibre Poesies. Recull poètic: Visions & Cants, Enllà, Disperses i Seqüències, poc abans de la seva mort.

Visions & Cants (1900)

Marca l'inici d'una projecció pública i cívica, que volia actualitzar les figures llegendàries catalanes. El caràcter comú d'aquests herois representava una caracterologia del català. "El Comte Arnau". Va fer una interpretació conservadora del mite imposant la rebel·lia. El comte va ser convertit en un visionari que acceptava el dolor universal i es convertia en un boc expiatori de pecats. El caràcter de la poesia era associat al geni nacional i popular. "Oda a Espanya" destaca com a cant combatiu, polititzat, que reflecteix el desencant dels catalanistes respecte a la política espanyola.

Seqüències (1911)

Publicat poc abans de la seva mort, conté la tercera part del Comte Arnau, alguns cants com "La fageda d'en Jordà" i el seu testimoni ideològic i religiós "Cant espiritual", que tanca amb la declaració explícita d'un acte de fe catòlica.

Elogi a la paraula viva

Obra en què expressa la seva concepció poètica i el concepte de l'art, com "Elogi de la paraula" i "Elogi de la poesia", adoptant un caràcter moralitzador de la poesia. El seu pensament poètic es basava en la paraula viva, influïda pel Romanticisme i el Simbolisme (moviment artístic, mètodes indirectes de dir la veritat absoluta), amb unes clares connotacions religioses. La poesia havia de reunir: espontaneïtat, puresa, sinceritat. Segons la teoria maragalliana, la poesia forma part del coneixement de la vida, que canviarà a partir d'aconseguir la bellesa en el món. L'emoció estètica neix de la percepció unitària del món a través d'un paisatge o d'una escena, i l'emoció que provoca això es fa traslladant les formes del ritme, la rima i el llenguatge poètic.

el llenguatge poètic.