Literatura Catalana Moderna: Autors Clau i Corrents Literaris

Literatura Catalana Moderna

Autors Clau i Corrents Literaris

Enric Valor (1911-2000)

Nascut a Castalla el 1911, Enric Valor és conegut per les seves Rondalles valencianes, on no es va limitar a transcriure els relats orals, sinó que hi va aportar creació literària, novel·lant els personatges i les circumstàncies amb un llenguatge ric i expressiu. A més de les rondalles, la seva producció narrativa inclou relats breus i cinc novel·les, que es poden agrupar en dos blocs:

• Novel·les de l'heroi individual: L'ambició d'Aleix (1960) i La idea de l'emigrant (1982), centrades en l'anàlisi dels conflictes del protagonista amb el medi.
• Novel·les amb un protagonista col·lectiu: el cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó), que analitza nuclis familiars al llarg del temps.

En les seves novel·les, Valor fa la crònica del seu període històric, plasmant observacions sobre geografia, fauna i botànica. L'acció se situa en espais valencians concrets, amb personatges dotats de profunditat psicològica. El seu estil es caracteritza per la precisió i minuciositat en la descripció, especialment del paisatge, amb un gran lirisme. De vegades, aquest lirisme frena l'acció. Segons Joan Fuster, un defecte de la novel·lística valenciana i catalana del segle XX era que s'hi pensava molt i s'hi actuava poc. Valor ofereix un model lingüístic impecable, amb un model literari equilibrat que inclou peculiaritats valencianes. Els recursos orals provenen de la tradició popular. En la seva producció, Valor es va mantenir fidel a la narrativa realista, amb un relat lineal i un narrador omniscient, excepte en la reedició de L'ambició d'Aleix als anys 90, on va usar un narrador en primera persona.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

La producció literària de Mercè Rodoreda està lligada a la seva biografia, marcada per la guerra i l'exili. Les seves novel·les són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com altres autors de la seva generació, la seva obra està marcada per la Guerra Civil, que va conduir a la infelicitat, la destrucció i el desarrelament de l'exili. L'exili amplia els límits del realisme literari. La seva obra és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. La guerra va marcar l'inici del seu jo narratiu, amb Aloma (1938), que va reescriure trenta anys després. La plaça del Diamant (1962) no tracta directament l'exili, ja que la protagonista, Colometa, forma part de la massa anònima que no es va exiliar. En els seus contes i novel·les posteriors (Viatges i flors, Quanta, quanta guerra..., La mort i la primavera), apareixen exiliats, soldats i gent desprotegida. Rodoreda utilitza la primera persona, el monòleg i el monòleg interior. L'exili travessa tota la seva obra i li dóna sentit. A Ginebra, va escriure les primeres versions de La plaça del Diamant, Jardí vora el mar, Mirall trencat i La mort i la primavera. Als anys cinquanta, va optar per escriure La plaça del Diamant, usant l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

Considerat el poeta valencià contemporani més important, Estellés té una producció extensíssima, amb títols com Donzell amarg o Mural del País Valencià. El seu llibre més conegut és Llibre de meravelles, un recorregut per la València de la seva joventut. La seva poesia realista és inclassificable, un testimoni d'un temps i un país. Fa poesia de qualsevol cosa, amb un llenguatge personal basat en el valencià, sense defugir la llengua literària del segle XX al Principat ni la dels clàssics valencians. Utilitza "paraules petitíssimes", frases fetes, topònims, vulgarismes i paraules malsonants. Entre els seus recursos, trobem comparacions, adjectivació característica i trencament del to líric. L'estructura externa dels poemes és heterogènia: poemes llargs o breus, versos llargs o bisíl·labs, sonets clàssics i versificació lliure. L'ordre i la uniformitat es troben en la llengua i l'estil. Internament, utilitza el poema confessió i el poema diàleg. Els temes són la mort, la pàtria i l'amor, centrats en la realitat quotidiana.

Poesia Actual (Finals del segle XX)

L'últim terç del segle XX va viure grans canvis: la democràcia, la normalització lingüística i la introducció del català a l'ensenyament. Els anys 70 van consolidar autors com Espriu, Brossa, Estellés i Martí i Pol, i van veure noves generacions de poetes. La generació del 1970, nascuda en la postguerra, presentava varietat d'estils i influències (eclecticisme), amb característiques com el rebuig del realisme, l'experimentació formal, la reflexió sobre la poesia, el culturalisme i el desig d'enllaçar amb altres tradicions. Es va produir un augment de lectors i activitat editorial, i a finals de segle, l'auge d'internet. La poesia es va lligar a la cançó. Autors destacats són Enric Casasses, amb influències heterogènies, i Maria Mercè Marçal, amb un posicionament vital com a dona i militant, on l'amor, el desamor, la maternitat i el lesbianisme són temes principals.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Martí i Pol va aconseguir una gran estimació popular. La seva poesia és comunicativa, amb un món metafòric que defuig l'hermetisme. La sinceritat i l'experiència biogràfica, juntament amb la interpretació de Lluís Llach, van contribuir a la seva popularitat. L'amor, l'experiència moral i la malaltia són presentats amb un llenguatge transparent.

Joan Francesc Mira (1939-)

Mira és novel·lista, traductor, assagista i articulista. Ha escrit contes com "Els cucs de seda" i novel·les com Borja Papa. Ha traduït obres com La Divina Comèdia. Va fer un estudi d'antropologia social al País Valencià i va iniciar una etapa de compromís cívic. Ha publicat en diaris com El País i El Temps. En Crítica de la nació pura analitza el nacionalisme. En La nació dels valencians reflexiona sobre la identitat valenciana, optant per una via valenciana. Cultura, llengües, nacions complementa aquesta reflexió.

Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020)

Benet i Jornet va guanyar el premi J.M. de Sagarra amb Una vella, coneguda olor. Obres com Bernat a les fosques i La desaparició de Wendy són representatives. Amb Desig va iniciar una nova fase, amb renovació formal i reflexió sobre temes personals. Va escriure teatre infantil (Taller de fantasia, Supertot) i guions de televisió. Salamandra és una de les seves últimes obres. Va modificar la seva trajectòria artística.

Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Pedrolo va cultivar diversos gèneres: novel·la policíaca (Mossegar-se la cua, Joc brut), ciència-ficció (Mecanoscrit del segon origen), simbòlica (Totes les bèsties de càrrega) i realista (Balanç fins a la matinada). Va escriure 13 obres teatrals sobre la llibertat, relacionades amb el teatre de l'absurd. Va tractar temes com l'autenticitat de l'home, la llibertat política i social, i aspectes filosòfics del coneixement. Per burlar la censura, va crear peces sense geografia ni història, amb personatges simbòlics en situacions límit.

L'Escriptura Teatral Actual (Finals del segle XX - Principis del segle XXI)

Durant els anys 70 i 80, companyies com Joglars, Comediants i La Fura dels Baus van destacar. A finals dels 80, es va recuperar el text. Benet i Jornet va ser un protagonista d'aquesta renovació. Les institucions van contribuir a millorar la infraestructura teatral. Van sorgir nous dramaturgs i sales alternatives. L'autor teatral es va implicar més com a director o actor (Sergi Belbel, Carles Alberola). El panorama teatral es va caracteritzar per la riquesa i el dinamisme, adaptant-se a la societat postindustrial. Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé són veus personals de la nova dramatúrgia. Belbel retrata conflictes quotidians amb dramatisme i humor. Cunillé fa teatre d'investigació amb diàlegs fragmentaris i trames irrellevants.

La Renovació Teatral des de la Postguerra fins als anys 70

El franquisme va prohibir el teatre en català. El 1947 es va reprendre amb fórmules tradicionals (J.M. Sagarra). Entre els anys 50 i 60, hi va haver influència europea i nord-americana. El premi J.M. de Sagarra va impulsar dramaturgs joves. A finals dels 60, van destacar els muntatges i espectacles (Joglars, Comediants, Dagoll Dagom). El 1976 es va crear el Teatre Lliure, amb un repertori universal. Al País Valencià, els germans Sirera van reivindicar un teatre actual. Manuel Molins va reflexionar sobre la història valenciana i l'opressió.

Joan Fuster (1922-1992)

L'intel·lectual valencià més important del segle XX, Fuster va qüestionar la identitat valenciana amb els seus assajos. No era polític, però creia que l'assagista havia de prendre posició. Va desvetllar el poble valencià, mostrant els problemes amb moral cívica. El seu estil, racionalista i brillant, irritava o seduïa. El País Valenciano i Nosaltres els valencians van ser les seves obres més polèmiques. La segona va marcar un abans i un després en la història del País Valencià. Va ser víctima d'un atemptat i la seva tomba va ser profanada. El seu llegat encara ressona en la societat valenciana.

Quim Monzó (1952-)

Vuitanta-sis contes (1999) és una bona mostra de la seva narrativa curta. Els seus contes sorprenen i pertorben, mostrant el rigor de l'autor i la uniformitat del seu estil. La seva prosa captiva per la precisió del llenguatge, on cada paraula és insubstituïble. Els seus contes reflecteixen la societat contemporània, centrant-se en conflictes sentimentals, la solitud i els trasbalsos de l'amor i el sexe, narrats amb fredor i violència. Les històries es converteixen en una barreja de ritu i joc, estratègies per a retardar la bogeria. També explora la faula moral, l'escriptura i la creació literària, amb les seves paradoxes i ambigüitats. Els seus contes admeten diverses lectures.