Literatura Catalana Medieval: Cròniques i Novel·la Cavalleresca

Les Cròniques Catalanes

L’origen de les cròniques es troba en les cançons de gesta, narracions en vers i en llengua vulgar sobre fets heroics d’interès general, difoses per joglars. Les cròniques catalanes van utilitzar les cançons de gesta com a fonts d’informació, però també feien propaganda sobre les cases reials i els monarques. Les cròniques són narracions de fets històrics esdevinguts durant un període determinat, un regnat o una dinastia. De caràcter bèl·lic, les primeres van ser escrites en llatí i adreçades a un públic culte. Al segle XIII trobem algunes traduccions. Als segles XIII i XIV es van trobar les primeres redactades en català.

Crònica de Jaume I (Llibre dels Fets)

Redactada entre 1244 i 1276. Formada en quatre parts, narra els esdeveniments històrics succeïts al voltant del seu regnat.

• Primera part: menys precisa a causa de la distància en el temps, fets esdevinguts entre el 1208 i el 1228. És molt coneguda la narració que el rei Jaume I fa del seu propi engendrament, explicat amb una bona dosi d’ironia i molt original.
• Segona part: més detallada, explica esdeveniments succeïts entre 1228 i 1240, com la guerra d’Urgell.
• Tercera part: la més breu.
• Quarta part: torna a ser més detallada i arriba fins a la mort del monarca.

El Llibre dels Fets és una mena de llibre de memòries, on Jaume I descriu el seu regnat. El rei és descrit com un heroi medieval i el veritable protagonista de la crònica. Hi destaquen: la utilització de la primera persona, el to intimista. L’estil és propi de la llengua oral: viu, directe, popular, col·loquial, amb repeticions i poc acurat. Quan apareixen personatges forasters els fa parlar en la seva llengua pròpia.

Crònica de Bernat Desclot (Llibre del rei en Pere)

Escrita entre 1283 i 1288. Centrada en el regnat de Pere II el Gran, descriu els fets anteriors a partir d’Alfons I el Cast.

• Tres apartats: el primer, format pels capítols que fan referència als regnats anteriors a Jaume I; el segon, centrat en aquest monarca, i el tercer, format pels capítols dedicats a Pere II.

El protagonista és el rei i no pas l’autor. Desclot usa cançons de gesta per descriure els esdeveniments ocorreguts amb anterioritat al regnat de Pere II. En canvi, els fets contemporanis de l’autor es narren amb cura i la precisió pròpies d’un cronista oficial, culte i amb accés a documents de la cavalleria reial. El tema tractat són els fets i les conquestes de diversos reis de la corona catalana, i en destaquen primordialment dos regnats: la conquesta de Sicília i la lluita contra els francesos.

Crònica de Ramon Muntaner

És l’autor de la tercera i més extensa de les quatre cròniques. Redactada entre el 1325 i el 1328, recull el període comprès entre l'engendrament de Jaume I (1207) i la coronació d’Alfons III el Benigne (1328). Els protagonistes de la crònica són els reis del casal catalanoaragonès, però també hi apareix el cronista. El llibre té forma de recull de memòries. La intenció de l’autor és lloar el casal d’Aragó. Muntaner és un patriota apassionat, defensor del “bell catalanesc” i de la unió de les terres de la Corona. El tema més important és l’expedició catalana a Orient. L’obra de Muntaner és un text molt valuós des del punt de vista historiogràfic. L’estil de la crònica de Muntaner és àgil, viu, acolorit i directe. Per aconseguir-ho, l’autor va recórrer a procediments joglarescos. El llenguatge, d’una gran puresa, és ple de girs populars i refranys. La crònica fou concebuda per a una lectura col·lectiva, per ser llegida en veu alta, adreçada als oïdors, més que no pas per a una lectura individual. Cal destacar el caràcter didàctic de l’obra.

La Crònica de Pere III el Cerimoniós

Va ser acabada entre el 1383 i el 1385. Recull els regnats de Pere III i del seu pare, Alfons III el Benigne. Va ser concebuda com un llibre de memòries, del qual Pere III és l’autor. Dels fets relatats en la crònica cal destacar la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona catalanoaragonesa i les lluites contra la noblesa d’Aragó i València. La seva forma autobiogràfica permet conèixer alguns aspectes de la personalitat del rei. És l’única crònica que no utilitza llegendes ni cançons de gesta prosificades. El seu estil és diferent del de les altres, eixut i monòton, menys en els episodis en els quals es narren fets íntims lligats al monarca, en què l’estil és més emotiu. Formada a partir de documents diversos i records del mateix monarca, que és vist com un príncep del Renaixement, intrigant i de vegades cruel. Els texts narrats, en què s’utilitza el plural majestàtic, s’expliquen amb una notable voluntat d’exactitud. En general, en destaca l’absència de to èpic.

Anselm Turmeda

Anselm Turmeda va néixer a la ciutat de Mallorca a mitjan segle XIV i va morir a Tunis vers el 1430. Frare franciscà que renegà del cristianisme, es va convertir a l’islam i va arribar a ser un personatge venerat en el món islàmic i alhora un autor prohibit per la Inquisició. La seva obra més extensa, de la qual s’ha perdut el text original i ens ha arribat una versió francesa del segle XVI, és la Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura i noblesa dels animals (1418).

La Novel·la Cavalleresca: La Matèria de Bretanya

La novel·la cavalleresca té els seus orígens en unes narracions en vers, anomenades romans courtois. El roman era un gènere cortesà destinat a la lectura que tenia en compte els ideals cavallerescos i també la participació de la dama en la vida de la cort. Aquest caràcter cortesà, la transmissió per mitjà de la lectura i la incorporació de l’element amorós a la trama distancien el roman de la cançó de gesta. Les cançons de gesta, recordem-ho, les cantaven els joglars a les places i els castells, i parlaven exclusivament de les grans gestes que els cavallers i herois protagonitzaven davant els exèrcits sarraïns. Els protagonistes dels romans són cavallers errants vinculats a la cort del rei Artús, i les narracions es desenvolupen a la Bretanya continental o insular. Els cavallers abandonen la cort i inicien un viatge per complir la seva comesa; hauran de superar tot un seguit de proves i vèncer les amenaces. En totes aquestes aventures, hi intervenen elements meravellosos i màgics, i té molta importància la incorporació de la dama i, per tant, de l’element amorós. Aquestes obres són conegudes com a romans de la matèria de Bretanya. El Romanç de Tristany i Isolda i les composicions de l’autor Chrétien de Troyes, que es van introduir a Catalunya al final del segle XII, són les més cèlebres. Van ser molt ben acceptades i es van fer força populars. Durant el segle XIV, es van fer traduccions dels grans romans. La difusió d’aquesta matèria va acabar amb l’aparició de les novel·les artúriques originals, és a dir, escrites per autors catalans.

Els Llibres de Cavalleries

Es tracta d'un gènere que es va desenvolupar fonamentalment en la literatura castellana. L’Amadís de Gaula i el Palmerín d’Anglaterra en són les dues obres més representatives. Els llibres de cavalleries narren les aventures i les proeses d'un cavaller errant dotat d'un valor i una força exagerats que venç tota mena d'enemics. L’acció se situa sempre en paratges llunyans i exòtics i en un temps remot. Es tracta de novel·les de caràcter inversemblant, que reprodueixen un ambient de fantasia i de somni. Els llibres de cavalleries van tenir molt èxit, sobretot entre els cavallers del segle XV. Aquests cavallers van mitificar la figura dels herois i els van imitar: es convertiren en cavallers errants de debò i cercaren honor i prestigi superant adversaris en tornejos, justes, passos d'armes i altres accions cavalleresques.

Les Novel·les Cavalleresques

Al segle XV, i fruit de la interrelació entre la realitat i la ficció, va sorgir un altre gènere, la novel·la cavalleresca, gènere en el qual situem l’obra anònima Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. El protagonista és també un cavaller fort i valent, però ho és en una mesura humana. En definitiva, són novel·les versemblants que, com ja hem dit, s'inspiren en la vida real dels cavallers de l'època.

Curial e Güelfa

És anònima i va ser escrita cap a mitjan segle XV. La novel·la està estructurada en tres llibres: el primer narra l'educació i formació de Curial; el segon se centra en el torneig de Melú (França) en el qual Curial participa com a cavaller errant, i el tercer explica el captiveri de Curial a Terra Santa i el retorn a Montferrat.

Trets Característics de l’Obra

• El realisme que caracteritza el gènere és present en aquesta novel·la, tant pel que fa al tractament del protagonista com pel que fa a la successió lògica de les accions.
• Per accentuar el verisme de la narració, els personatges de la novel·la, llevat dels protagonistes, tenen noms i cognoms contemporanis de l'època, que resultaven del tot familiars.
• La novel·la inclou alguns passatges al·legòrics i elements mitològics. Apareixen just en els moments en què la sort de Curial canvia.
• També cal considerar un tret de modernitat i de realisme el tema central de la novel·la: l'ascensió social d'un jove de baixa condició per mitjà de la cavalleria.
• La novel·la conté un toc humorístic.