La literatura catalana dels anys 20 i 30

Entre els anys 20 i 30 es produeixen una sèrie de fets importantíssims. El 1923 es proclama la dictadura del general Primo de Rivera, el qual desmantella la Mancomunitat de Catalunya i prohibeix l'ús públic del català. El 1931, amb la proclamació de la II República, es recuperen les llibertats perdudes, però dura poc, perquè esclata la guerra civil (1936-1939) i s'instaura la dictadura franquista, que torna a significar un període de prohibició per a la llengua i la literatura catalanes. Durant els anys 20 i 30 del segle XX, el més destacable pel que fa a la literatura catalana és la desaparició del Noucentisme i la diversificació de tendències en tots els gèneres.

La poesia s'allibera de la rigidesa de la poètica noucentista i entra en un període de renovació. A més de l'Avantguardisme (v. unitat anterior), els corrents poètics més destacats són la poesia postsimbolista i la poesia popularista.

La poesia postsimbolista s'anomena així perquè parteix de l'herència dels simbolistes francesos (Verlaine, Rimbaud) per crear una poesia allunyada de la realitat i que utilitza símbols per expressar-se. És una poesia intel·lectual i molt culta, de difícil comprensió, que té Carles Riba com el seu principal representant.

La poesia popularista és totalment contrària a l'anterior, ja que intenta expressar emocions imitant les característiques de la lírica popular, amb un llenguatge senzill i intel·ligible. Josep M. de Sagarra n'és el poeta més important. A la literatura mallorquina destaca un poeta renovador, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que combina els corrents anteriors però també d'altres, per la qual cosa mereix ser estudiat a part.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel Bartomeu Rosselló Porcel (després, per qüestions estètiques, canvià aquests llinatges pels de Rosselló-Pòrcel) nasqué a Palma al 1913, en el si d'una família modesta. Estudià a l'Institut Balear, on Gabriel Alomar el tutelà en els seus inicis com a escriptor. D'aquesta època són els seus primers poemes, publicats a una revista. Més endavant es traslladà a Barcelona a estudiar filologia i féu una sòlida amistat amb Carles Riba i amb Salvador Espriu. En llicenciar-se es traslladà a Madrid per preparar el doctorat sobre Gracián i redactà també treballs sobre altres autors del barroc espanyol. En esclatar la guerra, tornà a Barcelona i fou cridat a files, però aviat el llicenciaren a causa de la seva precària salut. A finals de 1937, després d'escriure “Sóller”, el seu darrer poema, se li declarà la tuberculosi i va ser traslladat a un sanatori del Montseny, on morí a principis de l'any següent (als 24 anys). Inicialment fou enterrat allà mateix, però anys després se'l traslladà al cementiri de Palma. Rosselló publicà tan sols dos reculls de poesia, i un tercer llibre, Imitació del foc, el més extens i important, fou editat després de la seva mort. De manera que la seva obra no va començar a ser coneguda i valorada fins molt després, a partir del 1949, quan es publicà la seva obra completa. El poeta destaca sobretot perquè intenta renovar la lírica illenca trencant amb els postulats estètics de l'Escola Mallorquina, tot i que n'acusarà la influència (romanticisme, elements paisatgístics...). Altres referències importants a la seva obra són: la poesia postsimbolista (Carles Riba i Jorge Guillén); el popularisme (Alberti, García Lorca) i l'estil neobarroc, per la relació amb la Generació del 27 espanyola; i, finalment, el surrealisme. Rosselló-Pòrcel resulta, per tant, difícilment classificable, s'ha de qualificar d'eclèctica i molt personal.

A partir dels anys 20, el teatre es comença a recuperar després de la marginació a què l'havia condemnat el Noucentisme. L'autor més destacat és Josep M. de Sagarra, el qual posa tota la seva expressivitat poètica al servei d'un teatre senzill amb un gran èxit de públic. El Cafè de la Marina (1933) és la seva obra cabdal.

Tal com passa amb el teatre, la narrativa es recupera després del parèntesi noucentista que va provocar la marginació del gènere. De manera que cap al 1925 comencen a destriar-se els corrents novel·lístics següents: la novel·la de tradició modernista, la novel·la de crítica social i la novel·la psicològica.