La lírica trobadoresca en occità i l'amor cortès

Poesia trobadoresca

Trobem textos en prosa durant els segles XII i XIII. Les primeres obres d'autors catalans empraven el romanç provençal o occità. Aquest fet s'explica pel prestigi que havia assolit la lírica trobadoresca, en occità, primera llengua romànica que havia desenvolupat un estàndard literari apte per a l'expressió poètica. També hi influí la proximitat geogràfica i lingüística entre Occitània i Catalunya, i les relacions polítiques i culturals. Al caliu de les corts feudals occitanes es desenvolupa un tipus de literatura amorosa que tingué una gran influència en les literatures veïnes. L'occità fou considerat com a llengua poètica per antonomàsia. La llengua gallega tingué una consideració semblant, com ho demostra el fet que el rei Alfons el Savi escrigués les seves Cantigas en gallec perquè el considerava més musical per a la poesia. La poesia trobadoresca nasqué a Occitània al segle XII i perdurà arreu d'Europa més enllà del segle XIII, arrelada en una visió del món pròpia de la societat feudal. La veu poètica era la del trobador, compositor de la lletra i la música de les cançons en què oferia el seu amor i vassallatge a la dama feudal. Els trobadors van desenvolupar un codi amorós anomenat amor cortès.

L'amor cortès

Els protagonistes de la poesia trobadoresca pertanyien a la noblesa i el tipus de relacions que s'establien entre ells ens mostra els valors de la societat feudal. Les manifestacions amoroses solien reproduir el sistema de vassallatge feudal, és a dir, el trobador es declarava servidor, fidel i lleial a la dama, d'igual manera que el poble era servidor, fidel i lleial al senyor feudal. El trobador considerava la dama com un ésser superior, ja que pertanyia a la noblesa, situada al cim de la piràmide social medieval. La dama havia de ser una senyora casada; les donzelles no tenien cap categoria social i assolien la del marit en casar-se. Es tractava d'un amor prohibit que calia ocultar de la gelosia i les represàlies del marit. Al triangle amorós -trobador, dama i marit-, solien afegir-se uns altres personatges: els envejosos, que revelaven la relació amorosa entre el trobador i la dama. El marit esdevenia gilós, ja que patia de gelosia. El trobador ocultava el nom de la dama i feia servir el senyal, un pseudònim poètic que amagava la identitat de la senyora. L'amor cortès, com a elaboració poètica d'un sentiment amorós que s'experimentava fora del matrimoni, s'estén en un context social en què les noces entre els joves eren acordades per les famílies; la noblesa solia aprofitar els casaments per a consolidar els seus interessos territorials i econòmics. Es tractava d'un contracte que s'assumia per obligació, mentre que l'amor cortès es triava lliurement.