Legitimació del Poder Polític i Models d'Estat

Formes de Legitimació del Poder Polític

- Forma de legitimació tradicional: Es fonamenta en un principi consuetudinari, en uns usos i costums que s'han repetit en un territori concret des de temps immemorials i en un llinatge de governants que han estat en el govern des de sempre. És la força del costum el que legitima la persistència en uns mateixos usos i d'un mateix llinatge en el govern de les coses.

- Forma de legitimació carismàtica: En grec, "carisma" significa gràcia; era una paraula que s'utilitzava per designar aquells que posseïen el favor dels déus. Una persona carismàtica és un individu que té qualitats personals excepcionals i que és capaç de provocar l'admiració, l'entusiasme i l'adhesió per part de la gent. La legitimació del poder en aquest cas es justifica a partir del carisma del governant. Hi han hagut líders carismàtics amb moltes idees diferents, el tret comú dels quals ha estat que han arrossegat igualment les masses.

- La forma de legitimació legal-racional: Es dóna en els estats moderns que es governen per sistemes democràtics. En aquests, l'ordre polític procedeix d'un conjunt de lleis establert per consens i d'acord a uns fins i valors definits racionalment pels membres de la societat. Les lleis que estableixen, en haver estat elaborades democràticament, són acceptades pels ciutadans, ja que són fruit de la voluntat popular. D'aquesta manera, el poder es legitima a través del principi de la legalitat.

Hobbes

L'Ésser Humà en Estat de Natura

Per intentar descriure la naturalesa humana, Hobbes parteix de la consideració de les passions que la poden arrossegar i no de les virtuts que aquesta pugui desenvolupar, arribant a la conclusió: l'home és un llop per a l'home. Hobbes afirma que l'ésser humà és un ésser individualista per naturalesa. En un estat de natura és egoista, busca solament el seu plaer, allò que pot augmentar la seva potencialitat vital, el seu poder. És insaciable i immoral, la seva llibertat consisteix a poder fer tot el que desitgi i el seu dret s'estén fins allà on pugui arribar el seu poder.

La Necessitat del Pacte i la Seva Finalitat

És per això que trobem en la naturalesa de l'ésser humà tres causes de discòrdia:

1. La competència: que l'impulsa a lluitar amb els altres per obtenir un benefici.
2. La desconfiança: que l'incita a atacar els altres per assolir seguretat.
3. La glòria: que el mou a combatre els seus semblants per guanyar reputació.

En un estat de natura no hi ha ni llei ni justícia. No es pot parlar en termes morals del bé o del mal. Tampoc no és possible la propietat. En cada individu, com a ésser natural que és, sorgeix la força del seu desig de viure i adquirir poder, i això desencadena una situació de conflicte i inseguretat permanent. Davant d'aquestes circumstàncies, tant les seves passions com la seva raó l'empenyen a abandonar aquest estat de natura i l'orienten cap a la vida en societat, que li ofereix la possibilitat de millorar renunciant a una part de la seva llibertat. De manera que el pas a un estat civil té la finalitat d'evitar la guerra de tots contra tots i assegurar la pau, la seguretat, l'ordre i el progrés.

Els Termes del Contracte: Un Contracte de Submissió

Cada individu renuncia als seus drets naturals, al seu poder i a la seva llibertat a canvi que els altres facin exactament el mateix, dipositant-los en el sobirà que, a partir d'aquest moment, controlarà el seu monopoli: el poder absolut. Malgrat que l'ésser humà actuï mogut per les seves passions i les raons que l'empenyen a viure en societat, per a Hobbes només una força superior i el temor poden mantenir el vincle o contracte entre els humans.

L'Estat Social de Dret

A inicis del segle XIX, les condicions de vida dels obrers que es concentraven a les ciutats eren extremadament precàries i, per tant, el liberalisme social i el socialisme, com el moviment comunista, eren sensibles a aquest fet. La presència en els parlaments, per efecte de la democratització, de representants de les capes més desafavorides de la població influirà també en què es demani a l'estat una intervenció en la societat i l'economia que incideixi en la millora de les condicions de vida d'aquestes persones. S'arriba al convenciment que els drets de primera generació, les llibertats individuals o civils, són imprescindibles però no suficients; l'estat ha de garantir una segona generació d'oportunitats entre els ciutadans. L'estat social suposa també un canvi de valors, una concepció de la societat més solidària. Contraposa a l'individualisme i a la defensa de la competència del liberalisme, la solidaritat i la cooperació per intentar mantenir l'equilibri que el mercat genera entre els individus. Amb aquest fi es creen una sèrie de serveis públics que proporciona l'estat. L'estat intervé regulant-lo per evitar situacions d'abús o creant empreses públiques per garantir a la població aquells serveis que les empreses privades no ofereixen perquè no els resulten rendibles. És el que s'anomena estat del benestar.

Estat de Benestar

La Crisi de l'Estat del Benestar

Dos factors van provocar que el model keynesià i, en conseqüència, l'estat del benestar, entrés en crisi. D'una banda, la greu recessió econòmica que va provocar la crisi energètica de 1973 i, de l'altra, l'augment desmesurat de la despesa pública, que creixia a més velocitat que els ingressos de l'estat. Tant des de les posicions liberalconservadores com des de les socialdemòcrates es reflexiona sobre els efectes no desitjats o estructurals que s'han derivat de l'establiment de l'estat del benestar.

Crítiques Progressistes a l'Estat del Benestar

1. Crisi de l'estat fiscal: intent de compatibilitzar la recerca de la igualtat amb l'acumulació de capital. L'estat assumeix els costos socials d'un sistema econòmic que genera, per la seva pròpia dinàmica, una desigualtat cada cop més gran.
2. Crisi de legitimitat: en ser incapaç de satisfer les expectatives ciutadanes, l'estat perd legitimitat, acceptació i credibilitat entre els ciutadans.
3. Dèficit democràtic: la major intervenció de l'estat no s'equilibra amb un increment de les possibilitats de participació i control democràtic per part dels ciutadans.
4. Risc de paternalisme i electoralisme: assenyala els riscos com una forma de paternalisme no democràtic, fins i tot com una forma de clientelisme per captar el vot de determinats col·lectius.
5. Burocratització de la vida social: la institucionalització de la solidaritat acaba provocant un afebliment de la societat civil.
6. Contingència i discrecionalitat de les prestacions: alguns d'aquests ajuts no són universals i només es presten en funció de la conjuntura econòmica.

Model de Participació Política: Tradició Liberal

Parteix d'una concepció individualista en què la política és el mitjà per poder realitzar en la vida privada el nostre propi ideal de la felicitat. El seu objectiu serà possibilitar l'autonomia privada. El model de democràcia representativa argumenta que la participació directa no és viable, ja que només és possible en comunitats molt reduïdes, com ho era la societat atenenca. Considera que en les societats contemporànies no és realista esperar dels individus un alt nivell de virtut cívica que no tenen.

Model de Participació Política: Tradició Republicana

La política es converteix en l'àmbit en què els éssers humans busquen el bé comú de manera conjunta. La garantia dels drets individuals i d'assolir les aspiracions legítimes de cadascú estan vinculades a l'interès i el compromís amb allò que és públic, a la discussió amb els nostres conciutadans dels afers comuns i al control de l'acció de govern.