Karl Marx: Biografia, Filosofia i Teoria Socialista

Karl Marx: Biografia i Context Històric

Karl Heinrich Marx (Trèveris, 5 de maig de 1818 – Londres, 14 de març de 1883) va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest Comunista: «La història de totes les societats és la història de la lluita de classes».

Marx va ser el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme, i juntament amb Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per a entendre la societat i la política contemporània. Les seves idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort, influència que es va veure potenciada per la victòria del bolxevisme a la Revolució d'Octubre russa.

Bases de la Filosofia de Marx

Segons Marx, les forces que realment dirigeixen la marxa dialèctica de la història són essencialment de caràcter material i, sobretot, econòmiques, les anomena condicions materials de vida. Per a Marx, el materialisme té un caràcter sociològic i no metafísic.

Marx, juntament amb Engels, va crear el materialisme dialèctic, que buscava crear una filosofia de la naturalesa purament materialista. Aquest materialisme dialèctic és la unió de dues teories contraposades:

• El materialisme clàssic: considerava la naturalesa com un conjunt d'objectes acabats, subjectes a moviments mecànics.
• La dialèctica de Hegel: els tres moments de la dialèctica (tesi, antítesi i síntesi) són vistos com el pas o explicitació de la substància (en si), l'esperit (per a si), tenint com a totalitat Déu.

Marx està d'acord amb aquesta teoria, excepte amb el punt que diu que la naturalesa és una cosa independent de l'home, és a dir, història però no humanitzada.

La Ideologia Marxista

La ideologia és una especulació que tendeix a justificar de la manera més sòlida possible l'estat de les coses al qual serveix el filòsof. En el pensament de Marx, distingim l'estructura o base econòmica de la societat (la vida) i la superestructura ideològica de la mateixa (consciència).

• Estructura social: està constituïda per les relacions de producció, les quals, jurídicament, s'expressen en una relació de propietat (d'una banda, hi ha els propietaris dels mitjans de producció i, de l'altra, els treballadors).
• Superestructura: és la ideologia, és a dir, el conjunt de representacions, formes de consciència, pensaments, valors, etc., de la societat en un moment donat.

Marx afirma que les relacions entre l'estructura (vida) i la superestructura (consciència) són tals que la primera determina sempre la segona, tot i que la segona també pot influir sobre la primera, però dèbilment; és incapaç de canviar-la. Quan hi ha una crisi estructural, les relacions de producció es trastoquen i la superestructura va modificant-se al darrere. En canvi, si la consciència fos la que canvia la vida, el capitalisme ens conduiria a una crisi plena de lluites i contradiccions, i la consciència de les classes obreres jugaria un paper important, però no determinant, en aquestes lluites.

Marx va conèixer tota la realitat de la societat que li va tocar viure basant-se en l'estudi de l'economia. A les societats capitalistes, aquesta propietat privada ho és respecte del producte del treball aliè, on l'obrer ha donat el seu temps i esforç, és a dir, la seva vida. La qüestió ha de ser la de com aconseguir l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció obeint a les lleis del progrés històric i no per mer caprici personal. Aquest problema va lligat a l'origen de la ideologia, que té les seves fonts en el malestar de l'home en societat, en el seu estat de misèria i alienació.

El Camí cap a la Societat Comunista

El caràcter del progrés dialèctic exigeix el triomf del proletariat. Per això, el proletariat ha d'aprendre a prendre consciència de classe i així la crisi es podrà convertir en una revolució. Hi haurà abans una fase necessària de dictadura, on el proletariat serà provisionalment la classe dominant, per aconseguir l'estatalització revolucionària i violenta de tots els mitjans de producció, on l'Estat sigui l'únic "capitalista" que pugui ordenar l'economia i la producció.

Marx s'havia de situar en contra del progrés tecnològic, ja que aquest perjudica l'obrer, però s'adona que aquest progrés és perjudicial tan sols dins d'un sistema capitalista. Progressar és bo si contribueix a una millor satisfacció de les necessitats dels homes. El creixement econòmic és bo si no acaba en mans d'uns pocs, sinó repartit. El sistema comunista prescindiria totalment del capitalista i de la seva inversió inicial en el procés d'acumulació ampliada del capital. Comunisme significa el treball de tots per al bé de tots, tots treballant per a tots i no tan sols per a un mateix.

El Treball Alienat

L'alienació és descrita només afectant a una de les classes socials, el proletariat. Marx pensa que si el treball es pogués portar a terme en condicions ideals, el treball seria el vehicle de la felicitat i de la plenitud humana. L'home pot estar alienat, fora de si, en molts moments de la seva vida, però el treball és la dimensió més important de l'home. El proletariat només s'aliena i això és degut al fet que treballa per a un altre i no per a si mateix.

Marx detecta quatre tipus d'alienació:

1. Alienació del producte del treball: el temps dedicat pel treballador a fer un objecte no acaba a les seves mans, sinó a les del capitalista. Això significa que com més coses produeix, menys coses té.
2. Alienació de l'acte de producció: el treball té un caràcter forçat i molest, no actua lliurement, perquè no es realitza per satisfer directament les seves necessitats, sinó com un mitjà per satisfer-les fora del treball. Quan treballa, pertany a un altre i no a si mateix.
3. Alienació del cos humà: com que l'home no treballa per a si mateix, la dimensió corporal de la humanitat de l'home no es realitza, només el pensament es realitza.
4. Alienació dels altres homes: l'home no es realitza si no treballa amb els altres homes i per a ells, però el capitalista per a qui treballa no se situa a la mateixa altura que l'obrer.

En conclusió, tots els mals de l'home provenen de l'existència de la propietat privada. Per acabar amb l'alienació, cal acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció.

Anàlisi de la Mercaderia i Teoria de la Plusvàlua

Que l'estructura econòmica del capitalisme és conflictiva, Marx ho demostra analitzant la mercaderia, forma bàsica de riquesa del capitalisme. La venda de mercaderies produeix riquesa. La mercaderia té un valor d'ús que satisfà alguna necessitat humana. Aquest és un valor intrínsec a la mercaderia. Però quan aquesta surt al mercat, són les lleis de l'oferta i la demanda les que donen el seu valor, un valor de canvi (allò pel que canviem la mercaderia). I com que al mercat hi ha competència, per guanyar cal vendre més barat. Però si alhora no es baixen els sous dels treballadors (o se'ls manté però produint més que abans, la qual cosa és el mateix), el capitalista no guanyarà. Aquest guany és la plusvàlua (capital produït menys capital consumit pel treballador).

Per a Marx, era evident que el treballador havia de guanyar el preu del producte sencer i no una part. Fins i tot si aquest era fet per màquines, ja que aquestes havien estat fetes per treballadors. Però el capitalista no ho acceptava. Per a ell, l'única cosa important era ser competent al mercat, venent més barat i produint més. I introduir màquines era una manera de produir més, la qual cosa condueix a la carrera tecnològica com una carrera per dominar el mercat.

Perquè un capitalista sigui competitiu al mercat, ha de vendre mercaderies més barates que els altres capitalistes, per tant, ha de baixar els preus. Però si baixa els preus, guanya menys. Per tant, ha d'aconseguir vendre més volum de mercaderies per obtenir més beneficis. Per vendre més, ha de produir més, el que es tradueix en més feina per part dels treballadors, però si fa fer més feina als treballadors, el capitalista ha d'augmentar el seu sou i, al final, no podrà obtenir benefici. Amb això, el capitalista augmenta la plusvàlua (diferència entre el capital produït i els sous dels treballadors).

Marx demana que el salari del treballador no sigui la mera subsistència. No només li ha de pagar el temps que passa a la fàbrica, sinó el valor que produeix. El capitalista hauria de pagar la força del treballador. La proposta de Marx és reivindicar que sigui tot el treball realitzat el que es pagui al treballador. Finalment, seguint la lògica comunista que vol eliminar la propietat privada, també els recursos o matèries primeres implicades, que no són propietat exclusiva del capitalista.

La Lluita de Classes

La Consciència de Classe i la Unitat d'Acció

El pla era, per tant, socialitzar els mitjans de producció i dirigir la producció als més necessitats. Tot això requeria certa voluntat de lluita. Els treballadors s'han d'organitzar com a classe i com a partit. La consciència de classe l'haurien de produir les crisis socials del sistema, que demostrarien que el destí dels treballadors és, finalment, un per a tots ells i el mateix. Quan la consciència de classe existís, només faria falta crear un partit per poder dirigir l'acció de tota la classe obrera cap a la revolució socialista (socialització dels mitjans de producció). L'estratègia era evident: aprofitar les crisis del capitalisme per fer la revolució. D'altra banda, també havien de debilitar els empresaris millorant les condicions laborals.

La "Revolució Socialista" del Proletariat

Marx era optimista, ja que els treballadors s'estaven unint i els capitalistes tenien molts altres problemes afegits: competien entre ells ferotgement; la Restauració, dirigida per la vella aristocràcia, seguia atacant l'Estat liberal i tornant a les monarquies absolutes; la burgesia més feble s'unia a l'aristocràcia; hi havia guerres per conquerir els mercats estrangers. Els proletaris no tenien tants problemes entre si. I com que cada cop eren més, per l'augment de la pobresa, tenien més poder.

Marx pensava que el treballador podia accelerar la crisi capitalista si demanava millors condicions laborals (ja que això reduiria els beneficis del capitalista), la qual cosa també donaria temps lliure a l'obrer per preparar la revolució. Però això implicava que el treballador s'havia de sacrificar en nom de tota la classe obrera, atès que si provocava la crisi, es quedaria sense treball durant un temps (fins que arribés la nova societat comunista).