Kant: Crítica de la Raó Pura i els Límits del Coneixement

1. Crítica al Dogmatisme i a l'Escepticisme

Superació del Racionalisme i l'Empirisme

Introducció: Igual que molts autors de la modernitat, Kant és considerat com un autor de la teoria del coneixement. Es va veure obligat a realitzar, en primer lloc, una anàlisi crítica del coneixement, un judici a la raó. I escriurà la seva filosofia en relació amb el Racionalisme i l'Empirisme; a uns els considerarà de dogmàtics i a altres d'escèptics.

Desenvolupament: Racionalisme i Empirisme havien plantejat la qüestió de la fonamentació del coneixement partint de la igualtat entre origen i criteri de validesa. Per a Kant això és un error, no es pot reduir la fonamentació del coneixement a l'origen de les idees. Hem de poder explicar què i com per a assegurar-nos que compleixen les condicions de necessitat i universalitat. És a dir, ha de partir de l'experiència, però ha de ser universal i necessari.

Conclusió: Així, front al dogmatisme racionalista que pretén un coneixement fonamentat en una raó que posseeix les idees innates com a base del sistema, i que intenta demostrar la totalitat de la realitat només partint d'elles, deixant de banda l'experiència, i front als empiristes que basen el coneixement en les dades de l'experiència, nega les idees innates i redueix les funcions de la raó.

2. Filosofia Transcendental i Gir Copernicà

Introducció:

• Filosofia crítica: és l'anàlisi de la facultat de la raó respecte de tots els coneixements que pugui aspirar a aconseguir independentment de tota experiència.
• Filosofia transcendental: és el que el subjecte aporta en el coneixement. No hi ha coneixement sense les exigències que imposa la naturalesa humana. Si en la ciència participen elements empírics, també hi intervenen elements a priori.
• Gir copernicà: enfront de la idea que el subjecte és un element passiu en el coneixement i que els objectes són l'única font d'informació, Kant proposa que sigui al contrari: el coneixement que s'adquireix dels objectes és una construcció de l'ésser humà que aporta determinats condicionants que són a priori.

Desenvolupament: La filosofia transcendental és el mètode que fa servir Kant per indicar que en el coneixement el subjecte imposa certes condicions a l'objecte. El gir copernicà és una figura literària que li serveix a Kant per explicar el canvi de procediment que ha de realitzar la metafísica si vol avançar com ho han fet les matemàtiques i la física (explicar Copèrnic). Kant afirma que cal realitzar la mateixa tasca en relació amb la metafísica per evitar els errors comesos per les teories anteriors. Hi ha 12 categories dividides en 4 classes: quantitat, qualitat, relació i modalitat (gir copernicà, filosofia transcendental i filosofia crítica).

3. Condicions i Possibilitat de la Ciència segons Kant

Introducció: Kant es planteja el problema de la ciència al si de la tasca fonamental de la filosofia, que és realitzar la crítica de la raó. Així, en la Crítica de la Raó Pura (CRP) es planteja la necessitat d'analitzar quins són els principis que regulen el coneixement de la naturalesa, i quins són els seus límits. La ciència que defensa Kant és el conjunt d'explicacions que tenim de la naturalesa. Així, doncs, pel que fa al problema, Kant li agraeix a Hume haver-lo despertat del somni dogmàtic de la raó, però li critica el fet de reduir el coneixement a una ciència basada en hàbits, costums i creences, i no tenir universalitat sinó probabilitat.

Desenvolupament: D'una banda, si expliquem la naturalesa a través de les nostres lleis, haurem de poder comprovar-les a través de l'experiència, i, d'altra banda, hem de tenir principis que assegurin la seva universalitat i necessitat. Això no ho pot donar l'experiència, per això necessitem els a prioris (causalitat en Hume). Així, totes les ciències han de tenir judicis sintètics a priori que són universals, necessaris i, alhora, extensius (resumir tipus de judicis i explicar judicis sintètics a priori).

Conclusió: Hi ha dos tipus de condicions en el coneixement: empíriques i a priori.

4. La Necessitat de la Crítica de la Raó Pura

Els Límits del Coneixement

Introducció: Kant és un autor il·lustrat que es preocupa tant de la situació de la filosofia del seu temps (racionalistes i empiristes) com de la societat de la seva època. Kant proposa unes preguntes:

1. Què puc conèixer? Àmbit de la raó teòrica.
2. Què he de fer? Àmbit de la raó pràctica.
3. Què puc esperar?
4. Què és l'home? La pregunta que engloba les tres altres.

Desenvolupament: La Crítica de la Raó Pura (CRP) suposa una de les obres més importants de la història del pensament i que Kant plantejà com l'intent de superació dels errors dels racionalistes i els empiristes (explicar racionalistes i empiristes). Però l'obra de la CRP es pot resumir en una pregunta: És possible la metafísica com a ciència? (explicar metafísica). La segona part de la CRP és l'analítica transcendental en la qual tracta de les categories pures de l'enteniment. Així, explica els judicis sintètics a priori que són extensius, augmenten el grau de coneixement i, alhora, són universals i necessaris (matemàtica i física) (la metafísica només treballa amb la raó, deixant de banda l'experiència), no treballa a partir de fenòmens sinó de noúmens, és a dir, coses en si, allò que no pot captar-se per intuïció sensible, allò que no pot ser conegut, només pensat.

Conclusió: En la CRP ha provat que és impossible el coneixement objectiu de: món com a totalitat, ànima, Déu, per no ser fenòmens que es donen en l'experiència. El coneixement queda limitat a allò fenomènic; el noümènic queda exclòs de l'àmbit de la raó teòrica.

5. Ciència i Metafísica en Kant

Introducció: La filosofia per a Kant és la ciència de la relació de tots els coneixements amb els fins essencials de la raó humana, i des d'aquí pretén posar les bases per a poder contestar a les qüestions de les possibilitats del coneixement.

Desenvolupament: Abans de parlar de la relació entre ciència i metafísica, caldria aclarir els significats que té el concepte metafísica:

1. Metafísica tradicional o dogmàtica: creuen que poden aplicar el coneixement més enllà de l'experiència.
2. La Metafísica com a tendència natural dels humans de voler ampliar els seus raonaments.
3. La metafísica crítica Kantiana.

Aquesta clarificació dels significats és necessària ja que la metafísica que és criticada per Kant és la dogmàtica (metafísica i coneixement).

Conclusió: La metafísica no pot ser coneixement, no pot acomplir les condicions perquè...

6. Problemes que Excedeixen l'Àmbit Científic

Introducció: En la CRP Kant ens deixa clar que el coneixement científic és el que ve determinat pels fenòmens, que suposen la connexió directa amb la realitat i les intuïcions sensibles. Més enllà del coneixement el que hi ha són noúmens en sentit negatiu, els errors comesos per la metafísica quan creu conèixer, i noúmens en sentit positiu, és a dir, la transformació d'aquestes idees en els ideals de la raó pràctica, de l'ètica.

Desenvolupament: Per tant, els problemes que excedeixen el territori del coneixement científic són de dos tipus:

1. La metafísica, que no pot arribar enlloc pel camí de la raó teòrica (metafísica).
2. El territori moral (transformació de la metafísica).

Conclusió: La metafísica no aconsegueix les seves metes perquè no està basada en l'experiència, mai podrà ser coneixement.

7. Característiques del Coneixement Teòric i Pràctic

(Distinció en Noümen negatiu i positiu, transformació de la metafísica: els ideals). El coneixement teòric sempre està vinculat a l'experiència i als fenòmens. El coneixement pràctic, la moral o antropologia, és el resultat dels ideals.

8. La Funció Relativa de la Raó i l'Experiència

Introducció: El coneixement és sempre una elaboració de dos components: un és exterior al subjecte i l'altre està en el subjecte. El primer són els objectes del món exterior ja elaborats per l'experiència (els fenòmens). Els segons són els elements a priori que estan en el subjecte que coneix.

En cadascun dels dos moments successius en la formació del coneixement existeixen condicions que les imposa el subjecte i que sempre són alienes i anteriors a l'experiència, és a dir, són a priori de l'objecte i del fenomen. Aquest "ser a priori" és el que identifiquem amb la raó, perquè no és quelcom que depèn de l'experiència; i si no és de l'experiència, és de la raó. L'experiència és cega sense els directius de la raó, però la raó està buida si no ve dotada d'elements obtinguts per l'experiència.

Desenvolupament: (superació del racionalisme i de l'empirisme) (filosofia crítica i transcendental).

Conclusió: La funció relativa de raó i experiència suposa que cap dels dos per si mateix pot elaborar el coneixement. És a dir, el coneixement mai s'obté pel camí que assenyalen els racionalistes o els empiristes; els dos són insuficients: els racionalistes perquè no volen saber res dels sentits i l'experiència, i els empiristes perquè amb les seves propostes mai arribaran a un coneixement universal i necessari. Per tant, només amb la combinació dels dos es pot obtenir coneixement. La raó no té funció relativa, ha abandonat el contacte amb l'experiència i divaga sense rumb perquè la seva facultat de pensar li ho permet, però sense suports reals.