Kant: Coneixement Científic, Ètica i Raó

Les Condicions del Coneixement Científic

Representa l'intent sistemàtic i vigorós de conciliar el racionalisme i l'empirisme, ideals crítics i racionalistes de la Il·lustració. Kant es basa en la raó i pensa que pot passar les barreres de l'experiència i assolir realitats metafísiques, però Hume el fa despertar del somni dogmàtic i el fa comparar la ciència amb la metafísica: les ciències progressen, però la metafísica no; es produeixen acords entre els científics mentre que entre els filòsofs existeix el desacord absolut. El problema fonamental de la filosofia kantiana és si és possible fer de la metafísica una ciència. Però abans cal pensar com pot arribar a ser possible la ciència, i si no descobrim quines són les condicions que ho fan possible, tampoc es poden saber les condicions que fan possible el saber científic i no podem preguntar-nos encara si la metafísica pot reunir o no aquestes condicions.

Condicions

• Empíriques: per a veure alguna cosa, necessite tindre la vista suficient i que l'objecte siga prou gran i que estiga prop; aquestes condicions són particulars i de fet.
• A priori: espai i temps, per exemple. Aquestes són condicions generals, necessàries i condicionen i fan possible l'experiència. Són transcendentals.

Els Judicis de la Ciència

Per al seu contingut

• Analítics: el predicat està inclòs en el subjecte, per tant no aporten informació al que ja sabem.
• Sintètics: el predicat no està inclòs en el subjecte, ens donen informació nova.

Per al seu origen

• A priori: la seua veritat pot ser coneguda independentment de l'experiència, perquè no es basa en ella.
• A posteriori: la seua veritat la coneixem a partir de l'experiència.

Els judicis a priori són universals i necessaris, mentre que els a posteriori el contrari.

Límits de la Raó

Kant es mou entre els dos corrents de la modernitat, el racionalisme i l'empirisme. En el seu temps, el problema filosòfic era la diversitat d'interpretacions sobre la raó:

• El dogmatisme racionalista es basa en la raó, al marge de l'experiència.
• L'escepticisme empirista suposa la derrota de la raó.
• L'irracionalisme és la negació de la raó.

Per tant, l'objectiu de Kant en la Crítica de la raó pura és buscar la llibertat a través de la conquesta de la veritat per la pròpia gent. En la Crítica de la raó pura, Kant tracta de respondre a la pregunta de si és possible la metafísica com a ciència. Ja s'ha donat la primera resposta: els principis de la ciència es basen en judicis a priori, i ací és on Kant efectua el principi de la seua revolució copernicana: cal avançar-se a l'experiència. Si devem fer-li cas sempre a l'experiència mai arribarem a afirmacions de validesa universal. Avançar-se a l'experiència és el que Kant estudia a través de:

• La sensibilitat (coneixement pels sentits).
• L'enteniment (capacitat de realitzar judicis).
• La raó (ens permet lligar judicis).

A aquestes tres facultats s'apliquen:

• L'estètica transcendental, que estudia les condicions del coneixement sensible i mostra quines són les condicions que fan possible els judicis sintètics a priori en les matemàtiques.
• L'analítica transcendental estudia l'enteniment i les condicions que fan possible els judicis sintètics a priori en la física.
• La dialèctica transcendental, que estudia la raó i es planteja la possibilitat de la metafísica com a ciència.

En l'estètica transcendental, Kant explica com el coneixement sensible parteix de sensacions. Les sensacions són ordenades pels conceptes espai i temps que són formes a priori de la sensibilitat i són intuïcions pures que no procedeixen de l'experiència, sinó que són intuïcions, buides de contingut empíric. En l'analítica transcendental, percebre les coses no és comprendre; la comprensió és la facultat pròpia de l'enteniment. Aquesta funció de comprendre es realitza mitjançant conceptes, que poden ser empírics o purs i són necessaris, transcendentals, sense ells no podem conèixer el fenomen.

Distinció entre fenomen i noümen:

• Fenomen és el donat, el que ens mostra l'espai i el temps.
• Noümen: és el que no ens apareix en l'objecte, no pot ser reconegut per la sensibilitat.

En la dialèctica transcendental no és possible la metafísica com a ciència, ja que les categories només poden gastar-se en els fenòmens i d'ací els errors de la metafísica. No obstant això, la metafísica és una pretensió inevitable de la raó. La raó tendeix a preguntar-se sobre Déu, l'ànima i el món. La raó és l'intent de pensar el conjunt de totes les condicions d'alguna cosa, i consisteix a enllaçar uns judicis amb altres, buscant judicis cada vegada més generals. I busca l'incondicionat: Déu, ànima i món, són tres idees, que no ens proporcionen coneixement objectiu però constitueixen el reflex natural de la nostra raó, que busca lleis i principis cada vegada més generals. Les idees són com una ficció, un quefer sense fi. Això és particularment clar en la idea de Déu.

El Coneixement Moral. L'Ètica Formal

La raó posseeix dues funcions, conèixer les idees (que és la raó teòrica) i l'altra la raó pràctica, que es pregunta el deure ser. Mentre la raó teòrica enuncia judicis, la raó pràctica s'expressa a través d'imperatius. Kant va rebutjar les ètiques materials perquè:

• Eren empíriques i per tant els seus principis no poden ser trets de l'experiència.
• Eren hipotètiques, els seus preceptes només servien com a mitjà per a aconseguir una fi.
• Són heterònomes, extrauen les seues lleis des de fora de l'individu.

Per tant, si volem una ètica universal i autònoma ha de ser una ètica formal, que ens dirà com actuar sempre. Kant distingeix tres tipus d'accions:

• Les contràries al deure.
• Les conformes al deure.
• Les accions pel deure.

Així, el deure és la necessitat d'una acció per respecte a la llei. Kant distingeix tres tipus de postura de la raó:

• La immortalitat: l'home tendeix al bé moral però no l'assoleix, s'imposa al fet de la immortalitat.
• Llibertat: és un pressupòsit del deure, es fa bé o mal perquè es pot, no per obligació o necessitat.
• Déu: només una raó suprema i poderosa pot atorgar-nos la felicitat; en aquesta prova moral resideix l'única demostració possible de l'existència de Déu.

Per últim, Kant assenyala que la moral és alguna cosa interna de l'individu, mentre que el dret que té l'estat és alguna cosa externa.

Biografia

Va nàixer a Alemanya, era d'origen escocès. L'ambient familiar va ser religiós, ja que pertanyien a un grup luterà anomenat els pietistes. Als 8 anys va entrar al col·legi i allí va estar durant 8 anys més, adquirint coneixement del llatí i dels clàssics romans. Als 16 anys, va ser admès en la universitat de Teologia, i poc després es va interessar per la física i les matemàtiques. Amb l'ajuda d'un dels seus professors va poder publicar la seua primera obra Pensaments sobre la vertadera estimació de les forces vives i examen de les proves que s'han servit Leibniz i altres físics en aquesta controvèrsia, de tema poc filosòfic. En aquella època, Kant ja havia decidit seguir la carrera universitària, però el seu primer intent per a estabilitzar-se va ser rebutjat. Al 1755, amb l'ajuda d'un familiar va obtenir permís per a donar classes de matemàtiques, física i també metafísica en la universitat. Als 46 anys, va aconseguir la càtedra de Lògica i Metafísica de la Universitat de Königsberg. Finalment, l'any 1781 va publicar La crítica de la raó pura, obra que ha fet canviar la filosofia. Al 1794 va tenir un conflicte per causa del seu llibre La religió dins dels límits de la mera raó. Va morir quan tenia 79 anys. A la seua obra es distingeixen tres períodes:

• Fins al 1781, període precrític.
• Entre 1781 i 1785, període crític.
• Des de 1785, període antropològic.