El Judici Final de Miquel Àngel: Anàlisi i Significat

El Judici Final

Cronologia

De l'any 1534 al 1541.

Estil

Estil renaixentista, període del Cinquecento. Autor: Miquel Àngel. Tècnica: fresc. Suport: mur. Localització: Capella Sixtina del Vaticà (Ciutat del Vaticà).

• Consolidació de la tècnica de pintura a l'oli d'origen flamenc i nous suports com la tela.
• Les figures es relacionen amb les mirades i les mans.
• Utilització del clarobscur (defineix el contorn de les figures a través d'il·luminades i d'altres ombrejades).
• Leonardo introdueix el sfumato i la perspectiva científica.
• Miquel Àngel accentuava el concepte de terribilità a la Capella Sixtina.

Anàlisi

Miquel Àngel estudiava minuciosament cada detall i preparava els dibuixos de cada personatge amb molta cura. L'artista, que no era pintor ni volia ser-ho, componia les seves figures amb una concepció escultòrica i amb un gran detall i exactitud gràcies al seu coneixement del cos humà. El resultat són unes figures d'una naturalitat extrema no vista fins aleshores i una densitat espiritual del dibuix. Són figures enormes, poderoses, vigoroses, tremebundes, reflex exacte de la terribilità de l'autor; a més, les seves postures són forçades, recargolades, desequilibrades, i sempre mostren un estat de tensió total. Aquesta tensió continguda és allò que arrossega aquesta angoixa i neguit general tan característic del manierisme.

Va cercar recursos nous, especialment a partir de l'observació de les obres de grans mestres del passat com Giotto i Masaccio; les escultures dels mestres grecs i romans i l'anatomia humana i l'estudi dels models.

El color també és manierista. Si el classicisme ple pintava amb colors suaus que buscaven l'harmonia, el manierisme pretén el contrari: colors estridents, forts i virolats que aguditzen la sensació d'escàndol i inquietud. La llum, de contrastos de clarobscur bruscos i violents, dinamitza encara més unes composicions ja per si mateixes mogudes i agitades.

Miquel Àngel va utilitzar fins a l'últim racó de paret, va traduir-la en un cel sense límits i indeterminat. Hi destaca un sol element: el cos humà engegantit i estirat. L'obra delata una profunda fascinació per l'anatomia; Miquel Àngel es va recrear en els detalls: els tendons, els braços ben tornejats, els torsos amples, les cames en tensió... Aquí i allà destaquen diversos elements, com ara mans molt expressives, realitzats tots amb una concepció plenament escultòrica. Les figures representades no són homes ni dones sinó abstraccions que no podrien existir al món real. Les més de 400 figures –algunes de les quals fan 250 cm– semblen moure's quan se les mira atentament. S'esvaeixen els punts fixos i la pintura sembla fluir cap a totes les direccions.

La composició no és tan variada com la de la volta ni tampoc no reflecteix sentiments tan elevats, possiblement a causa del tema, però també és una mostra del desengany del ja sexagenari artista. Mentre que a l'infern no hi haurà lloc per a tanta gent, al cel només s'hi apleguen uns quants escollits.

Al bell mig del quadre, Crist, amb l'aparença d'un magnífic Júpiter, dirigeix el trànsit d'ànimes. La Verge, atemorida, sembla que prega per la salvació d'alguns mortals.

Encara que els grups de persones estan totalment incomunicats entre ells, sí que participen en el ritme general del conjunt i formen un remolí que gira entorn de l'aterridora figura central, aquest imponent Crist.

A la concepció de l'obra s'hi poden veure les influències de l'obra de Dante i de la mitologia clàssica, de la qual prengué Caront, que passa remant amb la seva barca cap a la boca de l'infern. En aquesta personalíssima interpretació del tema, Miquel Àngel agafà com a referència les Sagrades Escriptures i el Dies Irae de Fray Tomás de Celano.

Iconografia

L'obra reflecteix que ha arribat el moment de la veritat, en què Crist valori els mèrits de cadascun i dirigeixi els homes al cel o a l'infern. A la dreta de Déu hi ha els que pugen al cel, encara que no ho fan fàcilment sinó amb molt d'esforç i ajudant-se els uns als altres. A l'esquerra s'hi troben els condemnats –orgullosos, luxuriosos, estafadors, egoistes, desesperats i d'altres pecadors–, que són llançats a l'infern per diversos àngels venjadors.

Significat

Més de mitja paret, a la part superior, és ocupada pel món celeste, amb Crist com a jutge al centre i la Verge al costat. Formant la primera corona, es poden veure, a l'esquerra, els patriarques i els recuperats dels llimbs, amb Adam com a primer home, i a la dreta, els màrtirs amb els instruments del seu turment. Més enllà hi ha una altra corona amb els confessors de l'Església, les verges i d'altres benaventurats.

Als peus de Crist es troben dos màrtirs: sant Bartomeu, que aguanta la seva pell, i sant Llorenç, a l'esquerra del quadre. Sant Bartomeu aguanta la seva pell, que li va ser arrencada en el seu turment, i que té la cara de Miquel Àngel. El sant sembla interrogar Crist sobre el destí final de l'artista: el llença a l'infern o el salva?

A les llunetes, dos grups d'àngels sense ales aguanten, amb un esforç explícit, els símbols de la passió. L'evident enuig de Crist respon a la certesa que el sacrifici no va servir per gaire cosa. El que succeeix és terrible; tant, que ni la mateixa Verge Maria no gosa mirar i retira la cara, esporuguida.

Més avall, als peus de Crist, una multitud d'àngels toquen les trompetes del judici final. A l'esquerra els morts s'aixequen de les tombes i en un pla superior els escollits pugen amb molta dificultat al cel. Al costat es troba, a la mateixa alçada, la caiguda a l'infern dels condemnats. Els temibles àngels venjadors són els encarregats d'empènyer els dissortats cap a la Terra, on cauen a les mans dels dimonis que els arrosseguen, contra la seva voluntat, a l'infern.

Funció

La funció de la pintura és decorar la paret que es troba darrere de l'altar de la Capella Sixtina.