Joan Garí maragall

El mal caçador:

Montserrat i al Montseny, Déu i el caçador, (15) endimoniada símbol del materialisme. Volkgeist folklore, basat llegenda d’origen germanic (23 24) (24) s’accepta_alegria implicita_voluntat vitalista, Castig Diví per no aturar-se a misa, preocupació de temporalitat fins el final (25) va passant el temps (46-57) cada any l’hostia es va alçant... Alegoria de l’element espiritual, l’hostia. Maragall preocupa per construir la idea de pecat primitiu comès per un excés d’individualisme i de contingència terrenal. L’oposició divinitat i el pecat de seguir el reclam material organitza els primers 21 versos i es condensa en el símbol del maligne que representa la llebre. L’individu vinculat al materialisme. La col·lisió entre la divinitat i l’àmbit terrenal. L’energia individual, de base nietzschiana i moviment continu és el tret més característic del caçador. La dimensió tràgica d’aquesta figura s’intensifica amb l’ascens de l’hòstia añ zenit que cada vegada s’allunya més de l’home. Forma de la poesia tradicional que potencia l’oralitat Maragall construeix art menor: en hexasíl·labs, i usant tercets rimats en elsdos primers versos i un vers lliure en el tercer; el seguiment material de la vida contingent és l’eix d’aquest poema;
I la voluntat de no resoldre aquest destí individual amb un perdó final Joan GARÍ:
sagrat i d’alta significació simbòlica: Montserrat. Idea d’altitud de l’espai com a correlat de l’alta dimensió de la divinitat. Terrenal és simbolitzat per de Fra Garí, un penitent, un representant de la divinitat. L’individu aïllat per causa dels seus pecats no pot resistir-se als encants corporals de la bella Riquilda, la noia és presa per les forces demoníaques i mateixa funció llebre en el poema anterior. L’amor espiritual de la divinitat és vençut pel pecat de lascívia. La carn humana davant de la divinitat presentat a la segona estrofa. Intenció autor la tesi de l’«alma catalana» aparegui en primer terme. Apareix el perdó. Boira, que impedeix la visió clara de la realitat, al principi del poema i la desaparició de la boira al final, com a símbol d’una nova mirada neta. Riquilda, la manifestació de la sensualitat terrenal, és un «raig de sol» (vers 18), i aquesta dimensió vital i solar és un tret característic, segons el poeta, de l’essència catalana. Formalment el poema, com en el cas anterior, potencia l’oralitat i el regust popular en l’ús de versos heptasíl·labs organitzats en estrofes de vuit versos amb una coda de dos que fixa la relació entre el paisatge, Montserrat, i el protagonista, Fra Garí.

L’estimada de don Jaume:

No infracció dels manaments divins per part del protagonista; l’heroi part de la història i no de l’imaginari popular -malgrat la visió idealitzada de margal-,És el poema més positiu del grup, pretén fixar una idea d’individualisme productiu en relació amb l’expansió de la catalanitat. En aquest poema el rei en Jaume, segueix les preceptives de la llei d’amor respecte a Mallorca. La relació amb la terra és una relació amorosa i la mirada insistent del seu objectiu no té el mateix sentit que la mirada inquieta d’Arnau. L’alegria de l’amor de la primera part també s’allunya de la prt demoníaca dels altres poemes. Maragall, aprofita per fixar el cromatisme vermell de la passió amorosa del rei per la seva estimada. Ara la terra implica directament el cel en els versos 25-28. En efecte, no existeix una lluita entre els dos elements, sinó que formen una unitat, Aquesta idealització del protagonista i del paisatge explica que el rei tingui els ulls blaus de cel i que sigui més alt que els seus barons. La possessió de l’estimada, en el transcurs de la tercera secció, es produeix durant l’alba, i això suposa una dimensió diürna. La productivitat del mite es traspassa a la funció de posseir la terra, IV. Maragall manifesta en aquesta mirada de la història una òptica més burgesa i conservadora que en els altres poemes. D’aquí la ta tranquil·litat que rebla el son del rei al vers 60. Aquesta calma assolida amb l’aturada del moviment conqueridor s’intensifica en la dimensió cristiana de la possessió, present a la darrera part del poema. Al final del poema fa una comparació amb el rei Artús. Maragall evita els temes del pecat, la condemna i la redempció propis de l’individualisme i del vitalisme.

Compte Arnau:

El ms importn. és la primera part de la sèrie de tres i que reflecteix, com ja hem dit, l’evolució ideològica del poeta. L’estadi inicial i més emblemàtic del regeneracionisme còsmic propi dels anys noranta, i un compendi dels punts forts del vitalisme. Formalment, el poema presenta una mètrica variada i alterna l’absència de rima amb la rima assonant; i amb una estructura narrativa molt més sotisficada. El mite del Comte s’explica per l’expansió del catalanisme i per la visió particular del mite popular que estampa Maragall.Primer Arnau té serrells nacionalistas, reinterpretació genuïnament ROMàntica de la llegenda. Ara el vitalisme és en primer terme i es defensa a ultrança davant d’un espiritualisme quietista, presenta un heroi vinculat a la dimensió nocturna de la carn i implica inquietud vital. L’individualisme s’evidencia en la confrontació entre el Comte i els pastors: En l’apartat II Adalaisa la que concentra l’atenció. La carn de l’abadessa domina el seu esperit. El punt en comú entre tots dos personatges és l’alegria que professen per la vida: activa en el cas d’ell, passiva en el cas d’ella. La col·lisió entre els dos mons és present en la tercera part: el diàleg inicial constata la lluita entre dues representacions de la vida. Per una banda, la petició de la carn que fa Arnau i, per altra, la petició d’esperit de l’Adalaisa. Aquesta lluita es manifesta en un aspecte prou important (vers 20): la mirada.. Maragall condensa en les paraules d’Arnau totes les tesis provinents de Nietzsche i del vitalisme més radical. Ara l’heroi és elevat a la mateixa categoria divina que el seu opositor: Arnau rivalitza amb el mateix Crist. Això suposa un salt qualitatiu en el jocs de contraris que fins aquí hem exposat, i una mostra clara de com un poema pot reflectir i condensar les aspiracions ideològiques de tot un moviment. En la confecció d’aquest peculiar triangle amorós s’hi afegeix, en la part IV, el cor de les veus de la terra: ara el volksgeist de què parlàvem esdevé actor del drama. La seva funció és la d’atiar l’heroi contra el poder de l’esperit diví. Maragall, aquí, manifesta la força del mite col·lectiu.La resolució d’aquest plantejament dramàtic el tenim a la secció V: el rapte de l’abadessa suposa el triomf de la carn i d’un determinat concepte de la vida sensual i material. A l’apartat VI, el diàleg del Comte amb les veus de les terra li permet demanar un desig: la vida eterna (versos 146-151) Ara l’exaltació del vitalisme és total i engloba totes les vides possibles: l’animal, la vegetal, la mineral. En definitiva, es tracta de condemnar-se a la vida còsmica. Aquest dinamisme radical es manifesta clarament en els versos 210.220. Ha estampat la tesi ideològica regeneracionista. I això es completa amb el clímax individualista que clou el poema: l’embaràs de l’abadessa és el triomf de la carn, l’abandó del Comte subratlla que l’individu només es compromet amb el seu propi destí i amb el seu moviment constant, i la mort d’Adalaisa rebla el clau del triomf de la idea vitalista que representa Arnau. El poema, per tant, es pot llegir com a interpretació de les tesis particulars de Maragall i com a símbol de les teories modrnistes coetanis.

La fi del Serrallonga:

Presencia persontg historic, necessitat de perdó de tots els pecats comesos. Temàtica dels quatre primers poemes: després d’haver depassat els límits de la norma social per un excés d’individualitat, l’heroi clama un perdó. Diàleg amb el pare idea de divinitat redemptora, pecats propis de l’heroi modernista. Davant de la presència divina i de la imminència de la mort, el personatge fa un flashback en la seva vida. L’orgull, com a manifestació humana de l’individualisme, és el primer pecat: (vers 8). Maragall anticipa les posicions més conservadores de principi del Segle XX. El segon pecat capital és la ira, que recull la idea del vitalisme finisecular. La vida, des d’aquesta perspectiva, s’associa a l’alegria maligna del domini dels altres. Els pecats de l’enveja i l’avarícia són tractats amb la intenció de retratar no només el protagonista, sinó també el caràcter català. Es debat quina relació i proporció existeix entre el desig de la carn i la llei d’amor. Serrallonga sosté l’amor per Joana . El leitmotiv del poema és el penediment, que actua com a tornada en cada canvi de pecat. El desenllaç del poema es fa amb la veu de Serrallonga; si bé assumeix els seus pecats això no impedeix que, davant de l’execució del seu cos, encara faci una nova oració: «Crec en la resurrecció de la carn.» El penediment ha estat l’eix organitzador, però la màxima final torna a ser una afirmació del vitalisme sensual i material que hem vist en els altres poemes. Formalment, en decasíl·labs amb rima consonant en els versos imparells, es força irregular.