Introducció a la Geografia Física

Introducció a la Geografia Física

Introducció: La capa de la vida

Aquesta capa, de 15 km d'aigua, terra i aire, alberga la vida al nostre planeta. Mentre que a l'interior de la Terra hi ha altes temperatures, la distància Terra-Sol, la inclinació del planeta i l'atmosfera permeten un delicat equilibri que fa possible la vida. Un excés d'oxigen podria cremar les plantes, i una temperatura massa alta faria pujar el nivell de les aigües.

Orígens del planeta

Fa uns 5.000 milions d'anys, es van formar el Sol i els planetes a partir de la condensació d'un núvol de gas i pols. La calor interna de la Terra, generada per la desintegració radioactiva, va donar lloc a l'escorça, el mantell i el nucli. El moviment del nucli, causat per la rotació, genera el camp magnètic terrestre. L'aire i l'aigua provenen del magma: gasos com el vapor d'aigua i el diòxid de carboni, conservats per la força de la gravetat, van formar l'atmosfera. La Lluna, menys densa, no pot retenir el vapor d'aigua a causa de la seva menor gravetat. La condensació del vapor d'aigua a mesura que es refredava va originar els oceans.

Moviments de la Terra. Teoria de plaques

El nucli, format per ferro i níquel, té una part sòlida i una temperatura molt alta. El mantell està compost per roques semifosses. L'escorça està dividida en plaques semirigides en moviment, una part a l'oceà (amb un mínim de 5 km d'ample) i una altra a la terra (amb un màxim de 50 km). Aquestes plaques, que suren perquè pesen menys que l'escorça, es mouen a causa de les forces internes de la Terra. Les teories sobre el moviment de les plaques inclouen la convecció (moviments al mantell per la calor interna) i el pes de les roques (roques fredes que s'enfonsen al guanyar pes). També es creu que la gravetat fa que les plaques llisquin.

Al segle XVII, Francis Bacon va observar l'encaix entre Àfrica i Amèrica del Sud. Les restes fòssils confirmen la unió dels continents en un supercontinent anomenat Pangea, que es va dividir en Gondwana (sud) i Lauràsia (nord). El 1912, Alfred Wegener va proposar la teoria de la deriva continental, i 50 anys més tard, es va desenvolupar la teoria de plaques. Als marges de les plaques es produeixen volcans i terratrèmols. Hi ha dos tipus de marges: constructius (es separen i formen falles, el forat s'omple de magma, com a l'Atlàntic, amb una separació de 2,5 cm/any, i la creació de l'illa de Surtsey el 1963) i destructius (xoquen i es destrueixen). Les subduccions, on una placa s'enfonsa sota una altra, formen serralades com l'Himàlaia, els Andes i els Alps. De vegades, les plaques freguen i produeixen terratrèmols que fan vibrar tot el planeta. Es formen falles de transformació, com la de San Andrés (Califòrnia). Als volcans, el magma puja a la superfície en forma de lava, núvols de cendra i bombes volcàniques.

Rotació i translació

La Terra té dos moviments principals: la rotació (al voltant del seu eix) i la translació (al voltant del Sol). La insolació disminueix amb la latitud, ja que els raigs del sol arriben més inclinats i travessen més atmosfera. Sense el moviment de rotació, una part de la Terra es glaçaria i l'altra s'abrasaria. La translació origina les estacions.

Atmosfera

En els inicis de la vida, una capa de fums, cendres i núvols de vapor d'aigua protegia la Terra dels raigs solars i, de nit, conservava la calor. El vapor d'aigua i els núvols absorbeixen calor i n'irradien a la superfície. El diòxid de carboni absorbeix els infrarojos i deixa passar la llum visible. Els oceans també emmagatzemen calor. La capa d'ozó filtra la radiació ultraviolada. Abans de la seva formació, fa 420 milions d'anys, la vida estava limitada als oceans. L'albedo expressa la quantitat de radiació incident que la Terra reflecteix. La neu i el gel tenen un albedo alt i absorbeixen poca energia, mentre que la terra fosca absorbeix gairebé tota l'energia. Les plantes també reflecteixen part de la radiació.

Vent i corrents. Clima

Els vents càlids, el vapor d'aigua i els corrents oceànics transporten calor des de l'equador cap als pols. A l'equador, l'aire calent s'aixeca, s'arrofreda i baixa a latituds altes. Les altes pressions (aire que baixa) i les baixes pressions (aire que s'aixeca) expliquen la circulació dels vents. A causa del moviment de rotació, els vents giren a la dreta a l'hemisferi nord i a l'esquerra a l'hemisferi sud. A la zona tropical, la calor genera baixa pressió i l'aire s'aixeca. Als tròpics, l'aire baixa, hi ha altes pressions i es formen zones desèrtiques. Els vents alisis bufen cap a l'equador. Al front polar, els corrents oceànics, com el corrent del Golf, influeixen en el clima a llarga distància. El corrent del Golf neix al Carib, va a Amèrica del Nord, travessa l'Atlàntic i una part torna al Carib per Àfrica, mentre que una altra part passa per Europa. Sense aquest corrent, Europa tindria un clima molt més fred. Els vents humits porten més calor. Els voltants s'arrofreden, ja que cal molta energia per a l'evaporació. Al condensar-se i formar núvols, el vapor desprèn calor. L'aigua agafa calor d'on s'evapora i escalfa les zones on es condensa.

Diferents factors influeixen sobre el clima

• Altitud: A més altitud, menys temperatura i més pluges.
• Proximitat al mar: Més pluges i regulació de la temperatura.
• Muntanyes: Obstaculitzen els vents, provoquen pluges i zones desèrtiques a l'altre costat.
• Latitud: Influeix en la temperatura.
• Translació: Influeix en la insolació, cosa que altera les pressions i els vents.

Història del clima

Aproximadament cada 100.000 anys, hi ha un refredament general amb expansió dels gels polars, descens del nivell del mar i ponts entre continents, cosa que facilita el moviment de poblacions humanes i animals. El gel manté les temperatures baixes perquè reflecteix molta radiació. La reducció de l'evaporació i les precipitacions genera més zones desèrtiques. Fa 10.000 anys, hi va haver un interludi càlid amb inundacions i vegetació als deserts, com el Sàhara. Els canvis més curts en el clima es poden deure a canvis en l'òrbita de la Terra, l'eix d'inclinació, les taques solars, la desforestació i la contaminació, que augmenten la temperatura del planeta. Les plantes no poden absorbir tot el diòxid de carboni.

L'aigua

L'aigua dolça representa un 3% del total, un 2,1% es troba en zones de gel i glaceres, i la resta es troba sota terra (aqüífers), en llacs i rius. A l'equador, hi ha molta pluja que absorbeixen els arbres. A les altes pressions tropicals, hi ha poca pluja. Als països temperats, el règim de pluges és més regular.

Formació del relleu: erosió

L'erosió per aigua, vent i gel forma sediments que es transporten. En climes molt humits, els sòls pobres eliminen els nutrients de les roques. El mateix passa si es talla massa el bosc.

Ecosistemes

L'energia solar, el diòxid de carboni i l'aigua permeten la fotosíntesi, així les plantes produeixen substàncies químiques que nodreixen els organismes. Les cadenes tròfiques mostren les relacions alimentàries entre els organismes. Els ecosistemes reciclen aigua, gasos i minerals. Els organismes morts es descomponen i són aprofitats per altres organismes.