Institucions Electorals i Governabilitat: Anàlisi dels Sistemes de Partits

– Institucions Electorals, Sistemes de Partits i Governabilitat

Tipus de governs. Què els causen? Els governs es classifiquen amb dos criteris: a) segons el nombre de partits que els formen (unipartidistes i pluripartidistes) i b) si tenen la majoria o no dels escons del parlament.

El sistema electoral (amb la seva principal variable, la magnitud del districte, M) i la seva principal conseqüència, el nombre de partits, N (per tant, el tipus de sistema de partits existent), són les causes que expliquen en gran mesura el tipus de govern que existeix en una comunitat política (si tendeix a ser de coalició o no; i si té la majoria o no dins del seu parlament).

Problema de representativitat:

1. La fórmula de la desviació (D) de la proporcionalitat: Consisteix en la suma (en valors absoluts) de les diferències entre els percentatges de vots que obtenen els diferents partits i el percentatge d’escons que obtenen en el parlament. A través d’aquesta mesura es pot comprovar com la grandària del districte afecta la desproporcionalitat de la representació política: en els sistemes uninominals, la desproporcionalitat és més gran que en els sistemes multinominals; però, a més, els vots que obtenen els partits en el govern en els sistemes uninominals són més petits, mentre que les diferències entre les preferències medianes dels votants i les preferències medianes dels parlamentaris i dels governs són més grans.
2. La proporció de vots que representen els partits que estan en el govern: Una manera més fina de considerar el problema de la representativitat del sistema polític consisteix a veure quines preferències estan recollides en els parlaments o en els governs. En teoria, tant els governs que surten de sistemes majoritaris bipartidistes com dels proporcionals multipartidistes poden arribar a reflectir les preferències del votant mitjà. Les preferències del votant mitjà en sistemes proporcionals multipartidistes es troben recollides indirectament en els partits que formen els governs de coalició.

Problema de la governabilitat: Més representativitat significa tenir més partits en els sistemes de representació; però això incrementa la fragmentació del sistema i dificulta l’estabilitat i eficàcia dels governs. Per mesurar l’estabilitat, l’indicador és la duració mitjana dels governs. Es comprova com els governs unipartidistes amb majoria als parlaments són més estables que qualsevol altra forma de govern: governs minoritaris d’un sol partit o governs en coalició.

La duració dels governs influeix en la seva capacitat de gestió i de resposta als problemes amb què s’enfronta la vida econòmica i social. El fet que els governs de coalició siguin menys capaços de dur a terme polítiques públiques radicals –es redueix la seva capacitat executiva–, no només pot ser interpretat des d’un punt de vista negatiu com a dificultat de prendre decisions o d’immobilisme, sinó que també pot ser interpretat positivament com a l’existència d’un sistema que és capaç de protegir els drets de les minories i garantir-ne la seva representativitat en el si de l’estat.

Formació de coalicions:

• Coalició vencedora mínima (Riker): Els polítics (en tant que desitgen obtenir poder, és a dir, càrrecs i tots els beneficis que comporten: sou, prestigi, capacitat de prendre decisions, etc.) crearan les coalicions de polítics per governar que siguin el més petites possibles. Com més gran és la coalició, hi haurà més poder a repartir entre tots; per tant, des del punt de vista del membre individual de la coalició, el punt on la coalició és òptima és quan la coalició és mínima (és a dir, no té membres excedentaris).
• Leiserson: Adaptà el criteri de Riker als sistemes parlamentaris europeus amb partits disciplinats i pronosticà que es formarien les coalicions que fossin mínimes no en termes d’escons, sinó en termes de partits.
• Axelrod: Un criteri addicional que s’ha de tenir en compte són les restriccions ideològiques dels partits. Axelrod (1970) va formular la idea que les coalicions que es tendiran a formar seran mínimes però connectades ideològicament, és a dir, formades per partits que es troben al costat d’altres en l’espai político-ideològic. Les coalicions mínimes connectades afegeixen més grau de realisme a la teoria de les coalicions: suposa que les coalicions que es formaran es trobaran connectades des del punt de vista ideològic. Si la ideologia és una dimensió esquerra-dreta (no és bidimensional com en el cas de Catalunya), les coalicions que se suposa que es formaran són les de partits que estiguin contigus en aquestes dimensions.

Les teories de les coalicions tenen una capacitat explicativa limitada ja que el més freqüent són els governs de minoria i les coalicions sobredimensionades. La raó s’ha de cercar en l’existència d’espais políticoideològics complexos (que impliquen cicles) i en l’existència de càlculs estratègics que tenen en compte les implicacions electorals de les decisions preses en els escenaris parlamentaris i governamentals.