L'Impressionisme i la música del segle XX

L’IMPRESSIONISME

Impressionisme: corrent estètic, sobretot pictòric i literari, que es centra en la natura i fa més atenció a la impressió subjectiva que a la realitat objectiva. Art de captar la llum i l’instant. Pintor impresionista: incorpora el temps a la seva tela. Preocupacions principals de l’artista: llum, colors i taques.

LA MÚSICA IMPRESSIONISTA

Sorgeix a França al final del segle XIX, fins l’inici del XX. Característica comuna: aconseguir els seus proòsits expressius, realcen el color tímbric, l’acord o l’humor. Les composicions preferides dels impressionistes són les peces de caràcter descriptiu. Recorren a elements nous: escales de tons sencers, i sovin utilitzen intervals molt extensos. Fan servir sonoritats medievals: intervals harmònics formats a partir de quartes i quintes. Fan servir formes medievals. Piano: ús complex dels pedals, que servien per donar ressonància i color a les noves sonoritats. Característica a destacar: destacar la recerca de la llum, utilitzant ombres acolorides. Llenguatge exquisit i tria de paraules per la seva sonoritat. Cràcter expressiu, elegant i enorme sensualitat. Erik Satie i Claude Debussy.

TRETS PRINCIPALS DE LA MÚSICA IMPRESSIONISTA

Gran importància de la tímbrica, Imprecisió melòdica, rítmica i tonal. Apreciació de ressonàncies en el piano. Capacitat de suggerir sense descriure i de buscar el plaer del so. Predilecció pels títols poètics. Fonts d’inspiració objectives.

L’HERÈNCIA DE WAGNER. L’ESCOLA DE VIENA

Richard Wagner: gran influència en la música del segle XX (pel que fa al llenguatge harmònic). El cromatisme arriba al punt de confondre les tonalitats. Sensació de desassossec: dissonàncies i cromatismes, utilització de dotze sons de l’escla cromàtica indistintament. Resolució de cadències infinitament llarga. Acords amb molta càrrega d’ambigüitat tonal: posaven en dubte la tonalitat de l’obra. La tonalitat: va evolucionar cap a una anarquia tonal i va aparèixer l’atonalitat. Dodecafonisme: fundat per Arnold Schönberg. Nou sistema de composició dels músics més importants del segle XX. Resultava estrany, enigmàtic i massa intel·lectual. Moltes obres eren per a un públic reduït i en salons o cercles d’amics.

LA MÚSICA DODECAFÒNICA

Importància dels dotze sons de l’escala cromàtica. Va néixer per posar ordre en el sistema atonal. Sistema no tonal organitzat, que intenta regular el caos que seguia la dissolució de la tonalitat. Gairebé tots els compositors d’avantguarda ho van utilitzar.

ELS INICIS DEL DODECAFONISME: ARNOLD SCHÖNBERG I L’ESCOLA DE VIENA

Arnold Schönberg arrenca del Romanticisme tardà i acaba amb la creació del sistema dodecafònic, entre el 1908 i el 1923. Va crear el dodecafonisme per poder organitzar una música atonal. Utilitzà com a base harmonies complexes (sistema atonal). Les seves primeres composicions van tenir una escassa repercussió. Influència de la pintura expresionista: obres amb una intensitat expressiva. Utilitzà la tècnica de l’sprechgesang: cant parlat. Primers assaigs de la tècnica de composició dodecafònica passà a anomenar-se serialisme. La segona escola de Viena estava formada pels tres representants principals del dodecafonisme: Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern.

TRETS CARACTERÍSTICS DE LA MÚSICA DE LA SEGONA ESCOLA DE VIENA

Trencament de la coherència melòdica, Trencament de la tonalitat, Trencament del concepte rítmic vigent fins aleshores.

EL SERIALISME INTEGRAL

Consisteix en que tots els paràmetres del discurs musical deriven d’una sèrie inicial. Tenim d’exemple al compositor Olivier Messiaen.

LA MÚSICA CONCRETA

És la que utilitza un mitjà d’expressió musical qualsevol so prèviament enregistrat. Sons que provenen de l’entorn, de la natura, però també de paraules o cants, o mitjans electrònics. Exemple: Luigi Russolo i Filippo Marinetti.

LA MÚSICA ELECTRÒNICA

És la que utilitza només sons produïts electrònicament. Un so pur, sense harmònics, físicament desagradable i que es crea amb aparells molt complexes. El seu estudi consta de tres elements: generador de so, modificadors de so, equip de gravació i reproducció. Exemple: Karlheinz Stockhausen i Ernst Krenek.

LA MÚSICA ELECTROACÚSTICA

És una incorporació de la producció de sons electrònics en composicions musicals, una fusió entre dues tendències: la música electrònica (amb sons generats electrònicament) i música concreta (generada a partir de la manipulació de sons concrets en una cinta magnètica). Exemple: Nono, Berio, Stockhausen, etc.

LA MÚSICA ALEATÒRIA

És la que està basada en elements no regulats per pautes establertes i en la que s’adquireix un paper preponderant la improvisació. Exemples: Charles Ives, Henry Dixon Cowell.

QUÈ ÉS EL NEOCLASSICISME?

És un estil musical que es basa en la recuperació de la claredat de les formes i la contenció expressiva pròpies de les èpoques barroca i clàssica. Utilitzava la dissonància per crear atmosferes. Aquest sistema de composició recrea músiques del passat sense renunciar a les tècniques de composició avantguardistes: politonalitat, polirítmia, harmonia dissonant, etc. Exemple: Igor Stravinsky (màxim representant).