La imatge de la divinitat i l'humanisme renaixentista

1.2 LA IMATGE DE LA DIVINITAT

En el politeisme grecoromà, els déus s’assemblaven als éssers humans i el seu comportament reflectia les maldats i les virtuts humanes. Per contra, el cristianisme creia en un Déu espiritual, totpoderós i dotat de perfecció, que havia creat l’home a imatge i semblança seva donant-lo d’una ànima immortal.

El cristianisme incorpora el concepte d’un Déu personal, amb qui l’home pot mantenir una relació d’intimitat per mitjà de l’oració. D’aquesta manera, doncs, es compromet a fer un bon ús de la llibertat que li ha estat atorgada per Déu seguint els manaments i duent a terme una vida inspirada en l’amor al proïsme.

Aquest sentiment d’amor universal cap a la resta dels éssers humans, que són concebuts ara com a germans perquè tots som fills d’un mateix Déu Pare, donarà lloc a una idea totalment nova: La necessitat de saber perdonar els que ens fereixen i ofenen.

Durant l’Edat Mitjana grans teòlegs com Sant Agustí d’Hipona o Sant Tomàs d’Aquino van destacar en l’elaboració d’una filosofia cristiana. L’objectiu era fer més comprensibles qüestions controvertides com de quina manera calia entendre la relació entre la raó i la fe, o com fer compatibles la llibertat humana i el fet que Déu ho sàpiga tot.

1.3 L’HUMANISME RENAIXENTISTA

Entre els segles XIV i XVI té lloc un moviment artístic i cultural denominat Renaixement que s’origina a Itàlia i que, després, s’expandeix a la resta d’Europa.

Tant a nivell estètic com filosòfic, es viu un gran interès per recuperar les fonts clàssiques a causa de l’admiració que tornen a despertar en aquesta època.

El moviment intel·lectual més destacat que sorgeix durant el Renaixement és l’Humanisme, en què es passa d’una cultura medieval teocèntrica a una cultura antropocèntrica.

Teocèntrica → Tot gira al voltant de Déu i de la seva relació amb l’home.

Antropocèntrica → El punt de partida de tota reflexió és l’home mateix.

Els humanistes van exaltar l’autonomia intel·lectual i moral de l’individu, sense renunciar a les creences de la religió cristiana.

En aquesta exaltació entusiasta present en l’antropocentrisme renaixentista, GIOVANNI PICO DELLA MIRANDOLA (1463-1394) destacarà per reivindicar que tot ésser humà està dotat d’una dignitat essencial perquè ha estat creat per Déu com un ésser lliure per naturalesa, la qual cosa li permet triar el tipus de vida que més li satisfaci, a diferència dels animals, que romanen subjectes a les ordres de l’instint.

D’aquesta manera, es va defensar el valor de la consciència subjectiva, és a dir, la condició de tot subjecte per emprar la seva capacitat crítica en l’anàlisi de la tradició i els valors socials.