Idees simples

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L’Empirisme:

Com a moviment, podem assenyalar quatre grans idees en el conjunt de l'Empirisme: -Negació de qualsevol mena d'idees innates: No hi ha cap coneixement que pugui ser independent de l'experiència, no hi ha cap coneixement que pugui ser independent de les dades sensibles. Cada idea que tenim per abstracta que pugui semblar ha de posseir un fonament en el coneixement aportat pels sentits. Els empiristes defensen, tots, la teoria de la Tabula Rasa: el llenç en blanc. Quan naixem som com un llenç en blanc o com una capsa buida i és la diferent experiència de cadascú que va pintant el quadre o que va omplint la capsa. Quan naixem "estem en blanc", l'experiència ens permet posteriorment elaborar idees captades o construïdes a partir de les impressions. Sense dades sensibles l'enteniment no disposaria de cap mena de coneixement. L'enteniment no pot espontàniament aportar cap idea. No posseïm idees innates.
-Establiment de l'evidència sensible com a únic criteri gnoseològic [de coneixement] de veritat:
Per als cartesians (racionalistes) una idea era veritat quan la ment la considerava clara i distinta; en canvi els empiristes afirmaran que l'únic criteri que enspermet distingir el veritable del fals és l'evidència de la dada sensible. Sé que una idea és veritat quan puc dir de quina impressió prové. 

-Rebuig com a il·legítim de qualsevol contingut de consciència que no tingui un correlat en l'experiència

Per tant la Metafísica és un coneixement il·legítim. Hume afirmarà que la Metafísica és falsa perquè no trobem enlloc els orígens (fonaments) sensibles de conceptes com "substància", "causa", "jo", .Etc. -Negació de la possibilitat d'un coneixement universal i necessari: A través del coneixement sensible només copsem éssers mutables i canviants i, per tant, els empiristes afirmen que tot el que ens arriba pels sentits és sempre fluctuant, canviant. 

ANTECEDENTS DE L'Empirisme Occam:

Occam i els nominalistes aporten a l'Empirisme tres coses: -La crítica dels Universals: Tot coneixement autèntic és coneixement particular. -Anticipa la idea de que l'experiència està en la base del coneixement. -És el primer que fa una crítica al Aristotelisme: Nega l'existència de substància i a partir d'algú serà possible iniciar la crítica a la Metafísica.

Bacon:

El moviment empirista recull de Bacon:

-La importància de la pràctica

Bacon afirma que la ciència ha de ser útil i que la utilitat és un criteri de veritat.

-La Teoria de la Inducció:

La insistència en que l'important per la ciència és el coneixement concret, l'experiència concreta. -

La crítica dels prejudicis:

La teoria dels Ídols implica que el prejudici impossibilitat la ciència i, per tant, reivindica la llibertat de pensament.

Hobbes:

Thomas Hobbes, va viure al Segle XVII i és l’autor del famós llibre "Leviathan o L'Estat". Fou contemporani i amic de Descartes, tot i que el va sobreviure molts anys. Va ser potser el primer pensador clarament materialista de la seva època. La seva aportació més important a l'Empirisme és als aspectes d'Ètica i Política. Defensa una antropologia pessimista. L'home hobbesià és intrínsecament dolent, agressiu. En el Leviathan la idea d'home es resumeix en una frase molt sovint repetida: "Homo hominis lupus" (L'home és un llop per l'home). Només la por pot aconseguir que l'home, egoista per naturalesa, actuï justament i per això cal que hi hagi un govern fort, autoritari que obligui els homes a ser justos utilitzant si cal la violència. Hobbes distingeix dues èpoques en l'evolució de la humanitat:

-L'Estat de Natura:

És un Estat originari de violència absoluta i de pura agressió biològica o passional. 

Només hi sobreviuen els més forts. Hobbes el defineix amb unafrase: La guerra de tots contra tots. Resulta impossible de suportar pels febles (per als vells, pels infants i per tota la gent que és incapaç d'exercir violència), i per això ha estat necessari elaborar un pacte que fa néixer la societat civil i la sobirania. -

El pacte o contracte

Fa néixer la societat civil i la sobirania. És, de fe, l'única via per aconseguir la Pau i una mica de seguretat per als més febles que, altrament, serien abassegats pels més forts. El monarca absolut està per sobre de les ideologies i, específicament, concentra en la seva persona el poder religiós, el militar i el polític. D'aquesta manera garanteix les vides i hisendes dels particulars contra tota violència. A partir d'aleshores només s'és lliure per fer allò que la llei no determina altrament. //L'única limitació del poder del rei és la protecció de la vida dels súbdits: en cap cas el rei pot ordenar res que vagi en contra de la protecció dels seus súbdits davant de tota agressió. La característica de l'Estat que neix d'aquest pacte és que disposa del monopoli de la violència i per tant governa manipulant, si cal, la por que ell mateix provoca i que prové de la concentració de poder. El pacte es fonamenta en una cessió de sobirania. Els particulars no poden exercir la violència, en canvi l'Estat sí. Els empiristes recullen de Hobbes: -No estan d'acord amb la seva antropologia pessimista, però creuen que tota filosofia moral ha de ser realista. Recullen també la centralitat dels sentiments a l'hora d'explicar l'aparició de les nocions ètiques. -Accepten la teoria del pacte o del contracte social. La societat s'ha de fomentar en un acord que elimini la violència.

LOCKE: LA TEORIA DEL CONEIXEMENT

L’assaig sobre l'enteniment humà és el títol de l'obra més important del filòsof John Locke i un dels textos claus de l'Empirisme. Publicat el 1690 i dividit en quatre llibres , es considerat un dels assajos més influents de la història del pensament occidental modern.Al principi de l’Assaig, Locke explica quin és el seu propòsit. Locke proposa una mena d’anàlisi descriptiva, una espècie d’història natural de la ment: una enumeració i classificació semblant a la que podria fer un botànic. La finalitat d’aquesta anàlisi és conèixer l’abast del nostre coneixement i trobar l’horitzó que fixa els límits entre les parts il·luminades i obscures de les coses. Però, en qualsevol cas, Locke té confiança en les possibilitats de coneixement de l’home. Únicament caldrà limitar la gosadia de presumir d’un coneixement universal. Aquesta finalitat es concreta, doncs, en dues preguntes que intentarà respondre al llarg de l’obra. -D'on procedeixen les idees? -Quina relació tenen les nostres idees amb les coses? 

Les Idees I El Seu Origen:

Locke parteix de la crítica a la teoria de les idees innates. Descartes considerava que algunes idees eren innates, Locke, en canvi, pensa que tota idea procedeix de l'experiència. Per això, comença refutant l’innatisme dels racionalistes. Locke proposa diversos motius per negar les idees innates, entre ells:-Si hi hagués idees innates les tindria tothom igual i, en canvi, quan observem els nens petits veiem que no hi ha res en comú entre ells. -Si hi haguessin idees innates serien universals. Estarien en tots els pobles i cultures. En canvi veiem que cada poble té uns conceptes morals diferents. No hi ha universals morals. //De fet, per exemple, ni els nens ni els bojos posseeixen la idea d'ànima ni coneixen el principi d'identitat. I fins i tot suposant que les poguessin tenir, això no demostra que no les hagin après a partir de l’experiència. A més no té sentit afirmar que tothom, incloent, els infants, puguin tenir idees innates sense ser-ne conscients. Una cosa de la qual no en som conscients no és un coneixement. El que si accepta Locke és que tot coneixement, per molt que procedeixi de l’experiència, ha de treballar amb idees. Una idea és tot allò que és objecte de l’enteniment quan un home pensa.

 La idea és el que la ment contempla. La idea actua d’intermediària entre la cosa i la ment, representa la cosa en la ment. És la idea, no la cosa, la que és objecte de la ment. Com que no hi ha idees innates, Locke afirma que la nostra ment és com un full en blanc, una tabula rasa, que anem omplint a partir de l'experiència. Però podem distingir dos tipus d'experiència. Una experiència "externa", que ens afecta per via de la sensació, i una experiència "interna", que ho fa mitjançant la reflexió. La sensació i la reflexió són, doncs, les dues formes d'experiència de les quals deriven totes les nostres idees. 

Idees Simples

Les Idees simples són aquelles produïdes per l’experiència directa, són els àtoms del coneixement, són les idees més elementals que no són combinació de cap altra idea. Quan les té, la ment es comporta passivament. No les crea només les rep. N'hi ha de tres tipus:-De sensació: Són les que provenen de l'experiència externa. Les idees de sensació es corresponen a qualitats provinents dels objectes. Aquestes qualitats són primàries si són inherents i inseparables de l’objecte que les genera( com ara la solidesa, l’extensió, la figura, el moviment...) o secundàries, si no són essencials (colors, gustos, sons...). -De reflexió: Són les que provenen de l'experiència interna, és a dir, de l'experiència que la ment té dels seus propis actes i operacions intel·lectuals. Així, són idees de reflexió les idees de pensar, raonar, dubtar, etc; però també les idees de llibertat, devoluntat, etc. Obtenim aquestes idees quan ens adonem de les operacions que fa la pròpia ment amb les idees de sensació. Per exemple, obtenim la idea de voluntat quan ens adonem (quan sentim) que preferim un determinat pensament i no pas un altre). Així les coses, si no tinguéssim idees de sensació tampoc no en tindríem de reflexió ja que la ment no tindria de què ocupar-se. -De sensació i reflexió: Són les que s’originen a partir de qualitats externes però que semblen provenir del nostre interior. Serien emocions com l'angoixa, l'alegria, el dolor, etc.

Idees Complexes

A partir de les idees simples, la ment pot formar activament una nova classe d’idees: les idees complexes, que no són sinó combinacions d’idees simples. Les idees complexes són el resultat de l’activitat de l’enteniment quan compara, uneix i separa idees simples. Les classifica en tres tipus:
-Els modes, que són idees que combinen elements més simples per formar un conjunt nou que se suposa que és incapaç d'existir excepte com una part o característica d'una altra cosa. Són combinació d'idees simples que no subsisteixen per elles mateixes. Per exemple són modes: la idea de dos (que és la unitat repetida), la idea d’espai (que ve de la idea simple d’extensió) o la idea d’infinit (que es forma per l’addició sense fi d’allò finit).
-Les substàncies, que són les idees complexes de les coses reals i particulars que se suposa que existeixen per si mateixes. La ment no rep la informació de les qualitats dels cossos per separat, sinó que estem acostumats a rebre-les unides i en no imaginar de quina manera aquestes idees simples poden subsistir per si mateixes, ens acostumem a suposar que hi ha algun substrat on subsisteixen i d'on resulten, al qual, per tant, denominem substància” . Es tracta de quelcom forjat per la ment. Una idea que no la tenim ni la podem tenir per sensació ni per reflexió. En una rosa, per exemple, coneixem la forma, el color o la fragància però cap d'aquests elements no és la rosa. Realment no sabem què és la substància. És el suport de les qualitats sensibles, però, mirada estrictament, és incognoscible. Locke diu que és "un no-se-què". No tenim, doncs, d’ella cap idea clara i distinta, per la qual cosa no es tracta d’un vertader coneixement.
-Les relacions, que resulten de la comparació d’unes idees amb d’altres. El nombre d’idees d’aquesta classe és quasi infinit, ja que qualsevol idea és susceptible de múltiples consideracions en relació a d’altres idees; per exemple, un home pot ser capaç de totes aquestes relacions: pare, fill, amic, professor, europeu, jove, semblant, etc. Però allò que a Locke l’interessa sobretot és demostrar que totes les idees de relacions es poden reduir a idees simples de sensació i de reflexió. Així la relació de causa i efecte, per exemple, procedeix, segons Locke, de l’experiència. 

Les Qualitats

A diferència de les idees, que es troben en la ment, les qualitats es troben en els objectes. Per Locke les qualitats dels objectes són el poder de produir una determinada idea en la ment. Quan Locke analitza les idees simples de sensació, incloent colors, sons, sabors, olors, formes, mida, solidesa, etc. S ’adona que hi ha una diferència significativa entre elles : el color de la paret davant meu, per exemple, sembla variar molt segons la situació, depenent de la llum de l'habitació i la condició del meu ulls, per exemple, mentre que la seva solidesa persisteix independentment d'aquests factors. Locke explica aquesta diferència fent referència a les diferents formes en què les qualitats de les coses ens produeixen les nostres idees i acaba diferenciant entre qualitats primàries i qualitats secundàries. -Les qualitats primàries són les característiques intrínseques dels cossos externs, aquelles que són independents de la nostra percepció. Ho són el volum, la figura, la textura i el moviment de les seves parts. Per Locke les nostres idees de les qualitats primàries s'assemblen a les qualitats tal com són en els objectes. -Les qualitats secundàries, per contra, per bé que també es troben en els cossos externs, en els objectes, no produeixen en nosaltres idees semblants a les que es troben en els objectes. Aquestes qualitats no són res en la cosa en si, sinó el poder per produir en nosaltres idees de, per exemple, colors, sons, olors, sabors, etc. Aquestes qualitats són poders de les coses que captem a traves dels sentits, són immediatament perceptibles. Però els objectes també tenen poder per produir canvis perceptibles en altres coses. Com a subclasse de les propietats secundàries,

 Locke fa referència, d'una manera no gaire precisa, a aquesta tercera mena de qualitats, el poder de produir un canvi en un altre objectei també en nosaltres perquè, seguint l'exemple, percebem els efectes que produeix la cremada en qüestió. Si el foc crema la cera podem veure com la fon. Aquests poders serien qualitats secundàries mediatament perceptibles. Locke té notables dificultats per establir de forma clara aquesta distinció entre qualitats primàries i qualitats secundàries. Un dels arguments que utilitza per justificar la distinció és el següent: la mateixa aigua pot produir sensació de calor en una mà i de fred en l'altra si prèviament tenim les mans a temperatures diferents. Si la idea de fred i la idea calor que trobem a la ment corresponguessin a una qualitat semblant en l'objecte, o sigui, si fossin qualitats primàries, això no seria possible, perquè aleshores una mateixa qualitat en l'objecte, que en tant que qualitat primària hauria de ser semblant a les idees que produeix en la ment, produiria de fet dues idees diferents. Per això la qualitat que en aquest cas té l'objecte i que produeix idees diferents en la ment, de calor i de fred, segons el cas, ha de ser una qualitat secundària. Aquesta distinció, això si, permet a Locke justificar els casos d’il·lusió perceptiva, que els racionalistes com Descartes denunciaven. Els errors dels sentits es poden explicar fent referència a la forma en que les qualitats secundàries depenen dels nostres òrgans sensorials. Per molt que les qualitats secundàries ens confonguin la possibilitat de conèixer amb precisió les qualitats primàries es conserva, almenys en principi.

Els Graus De Coneixement

Al llibre IV de l’ Assaig sobre l’enteniment humà, Locke proposa una definició aparentment senzilla de coneixement . El coneixement és només la percepció de l'acord o desacord de les nostres idees. Com que la ment només pot treballar amb idees, objecte immediat i exclusiu del pensament, la certesa només pot fer referència a idees. Sabem que el blanc és diferent del negre senzillament perquè percebem que les idees que en tenim no concorden. Sabem la veritat d'una proposició quan ens adonem de la relació entre les idees que conjuga. Això pot ocórrer de tres maneres diferents , cadascuna amb el seu grau de certesa. Hi ha coneixement intuïtiu, demostratiu i sensitiu. -El coneixement intuïtiu implica el reconeixement directe i immediat de l'acord o desacord de dues idees. Ens dóna una certesa perfecta. Així, totes les idees clares i distintes, fins i tot les idees abstractes, són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea concorda amb ella mateixa i que aquesta no concorda amb totes les altres. Jo sé intuïtivament que tres no és el mateix que set o que el vermell no és groc. De la mateixa manera, per Locke, tenim coneixement intuïtiu de l'existència del propi jo i de les veritats immediates de les matemàtiques i de la moral. -El coneixement demostratiu ens permet percebre indirectament l'acord o desacord de les idees per mitjà d'una sèrie d'idees intermèdies. Per tant, aquest acord és mediat, i no immediat. Es constata per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. Seria coneixement demostratiu, per exemple, l’afirmació els angles d'un triangle equivalen a dos angles rectes, així com qualsevol veritat de les matemàtiques i de la moral que requereixin demostració i fins i tot l’afirmació de l'existència de Déu. 

Com que la demostració és una cadena de raonament, la certesa de la conclusió depèn de la certesa de cadascun dels passos. Per exemple, si jo sé que A és major que B i que B és més gran que C, llavors sé demostrativament que A és més gran que C. Per això la seva certesa és més imperfecte que la del coneixement intuïtiu. La percepció de l’acord o el desacord no té lloc de manera immediata sinó després d’un gran esforç i d’un procés llarg, en el que l’error és possible. De fet, el coneixement intuïtiu constitueix el fonament de la certesa de tot el nostre coneixement incloent el demostratiu. La intuïció ha de donar-se en cadascun dels passos intermitjos. El coneixement sensitiu ens proporciona coneixement de l'existència d'éssers particulars que concorden amb les idees que produeixen en nosaltres les qualitats d'aquestes entitats, per molt que ens sigui desconeguda la seva naturalesa interna. Davant d'una idea de sensació que se’ns presenta poderosament, no podem dubtar que té una causa real fora de nosaltres, encara que no sapiguem quina és ni com actua sobre els nostres sentits. L’evidència sensible d’aquesta existència externa d’una causa és el coneixement sensitiu. Per exemple, tinc coneixement sensitiu de que hi ha alguna cosa que produeix la flaire que ara estic olorant. Aquest coneixement dels éssers particulars , ens diu Locke, és el més insegur, però malgrat tot, es desprèn dels postulats bàsics de l'Empirisme. Per això ha d’assumir Locke els límits que aquesta incertesa imposa al coneixement de la realitat. 

La Filosofia Política

A part de ser un dels iniciadors de l’Empirisme Locke també es conegut per ser un dels pares del liberalisme polític. La filosofia política de John Locke és deutora en bona mesura de les idees de Hobbes. Igual que ell, Locke defensa que l'origen del poder i de l'Estat resideix en un acord o contracte entre els individus. No obstant això, discrepa dels seu predecessor pel que fa a l'estat de naturalesa que ja no considerarà un estat de lluita de tots contra tots sinó un estat de llibertat. L’ESTAT DE NATURA I LA LLEI NATURAL Seguint als jusnaturalistes, Locke accepta l'existència d'una llei natural que ens confereix uns drets i uns deures previs a tota forma d'organització política. Aquesta última no té altre finalitat que assegurar el lliure exercici d'aquests drets. Així, tota la seva filosofia política parteix de la idea de llei natural, alhora llei de Déu i de la raó, que governa la natura i és, al mateix temps, la llei moral a la qual està sotmès l’home. Tothom té el deure moral de respectar els drets que tot ésser humà té per naturalesa: la vida, la llibertat i la propietat. Per Locke, la mateixa raó humana “ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre". Sent aquests drets inherents a tot ésser humà, ja han d’existir necessàriament en l’estat de natura. Locke parteix del que considera la situació natural de l'ésser humà, l’estat en el qual es trobarien els éssers humans possiblement en els orígens dels temps o, en qualsevol cas, abans del sorgiment de les societats polítiques. Es tracta d’un estat en el qual els homes tenen una "perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home". Els elements bàsics de l’estat de natura, doncs, són la llibertat i la igualtat; L’estat de natura no és un estat de guerra de tots contra tots, com proposava Hobbes, però tampoc un paradís idíl·lic com en Rousseau, ja que no pot assegurar que els drets naturals es respectin en tots els casos. Per paradoxal que pugui semblar els drets que tothom posseeix en l’estat de natura poden acabar convertint-lo en un estat de guerra.

Hume

TEORIA DEL CONEIXEMENT exposa la seva teoria del coneixement amb tot detall Al Tractat sobre la naturalesa humana. El plantejament portarà, a un inevitable escepticisme cognitiu.

Impressions I Idees Com A Elements Constitutius Del Coneixement

 es basa en una nova reelaboració del concepte d'idea. De fet en la filosofia moderna les idees ja no són entitats separades de les coses, com per Plató, sinó que a partir de Descartes, les idees passen a ser considerades representacions mentals de les coses. També Locke entre els empiristes acceptava això. Hume refinarà el concepte d’idea per evitar el problema, ja exposat per Berkeley, de considerar-les com a representacions mentals de «coses». Per a ell les idees són representacions mentals, però no de «coses», sinó d’impressions. Els materials bàsics, els «àtoms» de la ment, de què es nodreix el coneixement són les percepcions . De percepcions en tenim segons Hume de dos tipus: -Les impressions, que són aquelles percepcions que experimentem amb més força i vivacitat. Inclouríem en aquest concepte totes les sensacions i sentiments . -Les idees, en canvi, són més febles i fosques. No són res més que records o imaginacions, representacions mentals de la memòria i la imaginació que han de provenir en darrer terme d’alguna impressió prèvia. La imaginació i la memòria són les facultats que ens permeten transformar les impressions en idees, en fer-les reaparèixer de nou a la ment. La memòria conserva l’estructura i l’ordre de les impressions originals. La imaginació pot alterar-ne l’ordre. Com Locke, distingirà entre idees i impressions simples i compostes. Les impressions i idees compostes no són altra cosa que feixos d’impressions o d’idees, i no podem pretendre trobar una justificació més enllà de la nostra ment de la uníó d’aquestes idees. Tota idea, per tenir sentit ha de basar-se en alguna impressió, reelaborada a partir de la memòria o la imaginació. Això és el que sol anomenar-se principi de còpia Però si una idea no es correspon a cap impressió, llavors és que és solament fruit de la imaginació i cal tracta-la simplement com això: una idea imagínària i no verdadera.