Introducció

Els racionalistes sostenen que ens hem de fiar de la raó. No obstant això, amb l’evolució del pensament modern, sorgeixen els primers filòsofs empiristes, començant amb John Locke i seguint amb altres fins a arribar a David Hume. L’escepticisme modern desemboca en l’empirisme, desenvolupant-se a través de diversos filòsofs moderns.

David Hume i Immanuel Kant són pensadors il·lustrats, és a dir, creien que, gràcies al pensament, l’ésser humà seria més lliure i autònom. Tenien una visió optimista i confiança en el progrés. Volien que el coneixement arribés a tothom i per això escrivien d’una manera entenedora (per exemple, és més fàcil llegir Hume que Descartes). Hume explica conceptes filosòfics amb exemples senzills, com en el cas de la causalitat, que il·lustra amb una partida de billar.

Hume era escocès i va quedar orfe de petit. Va elaborar el seu pensament quan era jove i, més endavant, va deixar de dedicar-se a la filosofia. Durant el seu viatge a França, va escriure Tractat sobre la naturalesa humana, una obra que ell pensava que tindria èxit, però que no va ser ben rebuda perquè es considerava difícil d’entendre. Davant d’això, va decidir fer-ne un resum i publicar-lo de forma anònima sota el títol Abstract. Posteriorment, va reescriure el llibre i el va dividir en dos volums.

Hume volia ser professor d’ètica, però no va aconseguir-ho. Va treballar com a bibliotecari i tutor d’un marquès. També va viatjar per Europa, ja que va exercir com a secretari d’un general i de l'ambaixador britànic a París. A més, va tocar la política, explicant la història d’Anglaterra en els seus escrits.

Empirisme segons Hume

L’empirisme planteja dues qüestions fonamentals:

1. Com podem conèixer?

2. Què podem conèixer?

Segons Hume, l’experiència i els sentits són l’únic origen del coneixement. La raó està limitada per l’experiència i, per tant, només ens podem fiar dels sentits, ja que són les nostres "finestres" cap al món exterior. Això significa que no existeixen les idees innates: només podem conèixer allò que és experimentable. Per exemple, no podem conèixer Déu perquè ningú l’ha experimentat directament.

D’altra banda, Hume nega la metafísica, ja que considera que no es pot conèixer res que no es pugui experimentar. Tanmateix, accepta les matemàtiques com a un mètode deductiu vàlid. S’inspira en el mètode experimental de Newton i aspira a ser per a la filosofia el que Newton va ser per a la ciència.

El principal tema de la filosofia de Hume és el coneixement. Segons ell, només coneixem les representacions mentals que ens fem del món, a les quals anomena percepcions.

Com a bon il·lustrat, Hume volia que el seu pensament fos accessible per a tothom, i per això escrivia de manera clara i amb exemples concrets. No obstant això, la seva concepció de la raó és diferent de la de Descartes. Mentre que Descartes la considera innata, Hume defensa que hem de ser crítics i analitzar quines són les possibilitats i els límits de la ment humana.

Què és el que coneixem?

Hume aplica els principis empiristes per criticar el pensament de la causalitat i la metafísica. Segons ell, el coneixement es basa exclusivament en l’experiència i els sentits.

Continguts de la ment

Tot el que hi ha a la ment són percepcions del món extern o intern. Aquestes percepcions es divideixen en dos tipus:

1. Impressions → Són les dades immediates que rebem dels sentits. Són més intenses i verídiques, ja que les percebem directament i de manera immediata. Per això, són les úniques en què ens podem fiar.

   • Simples: No es poden descompondre en parts més petites.
   • Compostes: Es formen a partir de diverses impressions simples.

2. Idees → Són representacions mentals d’una impressió que hem tingut prèviament. Com que són una còpia de les impressions, són percepcions més confuses, però encara concretes.

   • Simples: Copien una única impressió.
   • Compostes: Es formen combinant diverses impressions simples.

Exemples

Una poma → Quan veiem o olorem una poma, experimentem una impressió directa dels sentits. Quan ens imaginem una poma o recordem la que ens vam menjar, es tracta d’una idea basada en una impressió prèvia.

L’amor → Quan estàs enamorat, ho experimentes (impressió). Quan tens la idea del que significa estar enamorat, és una idea basada en aquella impressió.

• • Principi de la còpia

Hume afirma que una idea només té sentit i és veritable si prové d’una impressió.

Per exemple, la idea de Déu és veritable? Segons Hume, com que no prové directament d’una impressió, no tenim cap raó per considerar-la real ni vertadera.

Les relacions entre idees: lleis de l'associació

Fins ara, hem dit que tenim impressions i després formem idees. Però conèixer no és només tenir idees, sinó relacionar-les. Aquestes relacions no són arbitràries, sinó que segueixen tres lleis fonamentals, que Hume compara amb les lleis de Newton, ja que actuen com una "força d’atracció" entre les idees.

Les tres lleis de l’associació

Llei de semblança → Una idea ens porta a pensar en una altra perquè tenen un element en comú.

Ex: Mirar el retrat d’una persona ens fa pensar en ella.

Llei de contigüitat → Una idea segueix una altra perquè estan properes en el temps o l’espai.

Ex: Els anuncis de colònies ens recorden el Nadal, perquè és l’època en què es regalen perfums.

Llei de causalitat → Relacionem dues idees perquè entenem que una causa l’altra.

Ex: Veure fum ens fa pensar que hi ha foc.

Com coneixem i què podem conèixer?

Segons Hume, pensar i conèixer és relacionar idees. Depenent de com fem aquestes relacions, obtenim dos tipus de coneixement.

El coneixement s’expressa mitjançant proposicions, és a dir, enunciats que afirmen o neguen una cosa.

Exemple

• "La bola és rodona" → No ens aporta coneixement nou, perquè una bola, per definició, ja és rodona.

• "La bola és groga" → Aquesta afirmació sí que aporta coneixement, perquè el color no és inherent a la idea de "bola" i només es pot saber mitjançant l’experiència.

Tipus de coneixement

Coneixement de la relació d’idees

Aquest tipus de coneixement és independent de l’experiència i es basa en la raó pura. Inclou disciplines com la matemàtica i la lògica.

• Exemple: "La bola és rodona" o "El tot és més gran que les parts".

• Es tracta de proposicions intuïtives o demostrativament certes, perquè si afirméssim el contrari, cauríem en una contradicció.

• Aquestes proposicions són a priori, és a dir, poden ser descobertes pel simple pensament, sense necessitat de l’experiència.

• Permeten elaborar raonaments demostratius, perquè són necessàries i no poden ser falses.

Exemple: Un triangle té tres angles. No necessitem veure un triangle per saber-ho, ja que forma part de la definició mateixa.

Coneixement de qüestions de fet

Aquest tipus de coneixement es basa en l’experiència i no és necessari ni universal.

• Exemple: "La bola és groga" o "El sol sortirà demà".

• No són evidents, perquè podem imaginar el contrari sense caure en contradicció.

• Es poden establir només a partir de l’experiència.

• No permeten raonaments demostratius, sinó raonaments probables.

Exemple: El sol sortirà demà. Tot i que tenim moltes experiències que ens diuen que el sol sempre surt, no podem demostrar amb total certesa que tornarà a passar.

Crítica de Hume al principi de causalitat

Com es considerava la causalitat abans de Hume?

Abans de Hume, la causalitat es considerava un principi necessari i suficient per explicar la relació entre els fenòmens:

• Valor lògic → És una manera racional d’entendre el món, establint relacions entre causes i efectes.

• Valor ontològic → Es creia que la causalitat era una propietat intrínseca de la natura.

• Es considerava un principi racional independent de l’experiència.

Com ho veu Hume?

Hume rebutja aquesta concepció i afirma que la causalitat no és una relació d’idees, sinó una qüestió de fet.

No podem conèixer les relacions causals només amb la raó i sense experiència. Per exemple, el primer humà que va existir podia saber que un aliment es conservaria millor en el gel? No. Ho hauria d’aprendre per experiència.

L’experiència ens ensenya que la causa va abans que l’efecte i que hi ha una continuïtat entre ambdós. Però això no implica una connexió necessària entre ells.

Diferència entre Unió Constant i Connexió Necessària

Unió constant → Observem que dos fenòmens sempre es donen junts, però això no significa que un causi l’altre.

Exemple: Que el 2024 hi hagi hagut 1000 assassinats a Sabadell no implica que necessàriament hi havia d’haver-hi 1000 assassinats.

Connexió necessària → La idea que una cosa provoca forçosament una altra. Hume qüestiona que aquesta connexió sigui real i objectiva.

Crítica de la causalitat segons el principi de la còpia

Hume aplica el seu principi de la còpia per criticar la causalitat:

• Una idea només és vàlida si prové directament d’una impressió.

• Nosaltres no percebem la causalitat amb els sentits → Només observem que un esdeveniment segueix un altre.

• D’on ve, doncs, la idea de causalitat? → Del costum i l’experiència.

El paper del costum

Hume conclou que el que ens porta a creure en la causalitat és simplement el costum:

• Quan veiem experiències semblants repetides, assumim que el futur serà igual que el passat.

• No és la raó, sinó el costum el que guia la vida humana.

• El nostre coneixement del món es basa en les nostres experiències passades.

Exemple: Si sempre hem vist que el foc crema, assumim que ho continuarà fent, però no podem demostrar-ho amb certesa absoluta.

El problema de la inducció

• La previsió del futur basada en el costum és un raonament inductiu.

• Aquest raonament no és segur perquè es basa en el supòsit que la natura és regular, però això no ho podem demostrar.

• Intentar justificar la inducció dient que la natura sempre ha estat així és un argument circular.

Conclusió: La causalitat com a creença

• Si el nostre coneixement es basa en el costum, només podem parlar de creences.

• Creure no és el mateix que saber: és suposar i esperar que alguna cosa passi.

• La causalitat, segons Hume, no és una relació objectiva del món, sinó un hàbit mental.

Impacte de la crítica de Hume

• En aquella època, es considerava que la ciència era un coneixement racional i necessari.

• Però si la ciència es basa en causes i efectes, i aquestes relacions només són fruit del costum, les lleis de la física són, en realitat, lleis imaginàries.

• Límit de la causalitat → Sempre es basa en l’experiència passada, i el seu resultat només és una creença.

Crítica a la metafísica

Hume fa una crítica a la idea de substància, especialment a la metafísica racionalista.

• Idea de substància finita i la idea de Déu → Els racionalistes creien que la metafísica era una ciència fonamental, però Hume rebutja aquest enfocament.

• Descartes defensava que Déu és la causa de la idea de Déu, però Hume critica això perquè no es basa en una impressió directa.

• Segons Hume, la idea de Déu és només una creença creada per la imaginació, no una realitat objectiva.

La idea de substància pensant

• Descartes afirmava que “Si penso, existeixo”, considerant-ho una idea simple.

• Hume, en canvi, sosté que és una idea complexa i que el jo no és una substància, sinó una suma de percepcions canviants.

• No podem conèixer res més enllà de les qualitats sensibles; només percebem fenòmens, però no la seva essència.

• La metafísica, per tant, és un joc de paraules sense sentit, perquè només podem parlar del que captem pels sentits.

Conclusió

Hume sosté que la metafísica no té fonament real i que no es pot utilitzar per justificar accions polítiques o decisions morals. Les creences de la física tenen una base racional, mentre que les de la metafísica no tenen fonaments sòlids.

Kant

Introducció

El text de Kant és sobre l'ètica: Fonamentació de la metafísica dels costums. Kant és un il·lustrat i defensa l’autonomia de l’individu amb la frase sapere aude (atreveix-te a saber). Considera que si l’home no fa res és per ganduleria i que cal culturitzar-se.

Defensa una ètica desligada de la religió, basada en la raó. Creu que la raó no només serveix per conèixer el món (funció teòrica), sinó que també té una funció pràctica, ja que pot guiar la nostra vida.

Diferencia dues formes de raó:

• Raó teòrica: S’expressa en judicis, lleis i enunciats.

• Raó pràctica: S’expressa en imperatius que indiquen com s’ha de comportar una persona.

L’objectiu de Kant és construir una ètica racional i universal, vàlida per a tothom. Per aconseguir-ho, ha de complir dues condicions:

1. Ètica a priori → La norma no es pot extreure de l’experiència, sinó que ha de sorgir de la pròpia raó (comuna i única).

   • Epicur creia que el bé era la felicitat, però Kant rebutja aquesta idea perquè les normes no poden basar-se en experiències subjectives.

2. Ètica formal → No diu què has de fer, sinó com has d’actuar. No dicta normes concretes, sinó que estableix que s’ha d’actuar segons principis universals.

Kant rebutja les ètiques materials, que parteixen d’una idea del bé (com ser feliç) i dicten normes per aconseguir-lo. Aquestes utilitzen imperatius hipotètics (si vols A, fes B). Kant proposa una ètica basada en imperatius categòrics: Has de fer X perquè és el correcte.

La voluntat

La voluntat és la facultat de decidir. Segons Kant, l’única cosa que és bona en si mateixa, de manera absoluta i sense excepcions, és la bona voluntat.

Altres qualitats com la intel·ligència o la reflexió no són sempre bones, ja que poden utilitzar-se per fer el mal. Igualment, la felicitat tampoc és un bé absolut si no es mereix.

Per tant, les accions en si mateixes no són bones ni dolentes, sinó que s’han d’analitzar segons la intenció amb què s’han fet. Un acte és bo si s’ha realitzat amb bona voluntat.

La voluntat bona

Kant afirma que qualsevol qualitat només és bona si està acompanyada d’una bona voluntat. Per exemple, la felicitat només és realment bona si es té una voluntat correcta.

Diferència entre actuar per deure i conforme al deure

Actuar per deure → Fer el que mana la raó perquè ho dicta la raó. Això és actuar amb bona voluntat.

Actuar conforme al deure → Fer el que mana la raó, però per interès o inclinació. Això no és moralment bo.

Kant rebutja l’ètica basada en la inclinació (fer el bé perquè t’agrada), ja que només és moralment bo allò que es fa perquè la raó ho mana.

Els imperatius morals

La raó determina la voluntat a través d’imperatius, que indiquen com s’ha d’actuar. N'hi ha de dos tipus:

Imperatiu hipotètic → Mana fer alguna cosa com a mitjà per assolir un fi. (Si vols A, has de fer B).

Imperatiu categòric → Ordena fer alguna cosa perquè és bona per si mateixa. (Has de fer X).

L’imperatiu categòric es formula de tres maneres diferents:

1a formulació: Llei universal

"Actua d’acord amb una màxima tal que puguis voler que es converteixi en llei universal."

Una acció és moral si es pot aplicar a tothom sense contradicció.

Exemples de deures derivats d’aquesta formulació:

• No suïcidar-se → Si tothom ho fes, la vida desapareixeria, i la norma deixaria de tenir sentit.

• Desenvolupar les pròpies capacitats → Sense això, la humanitat no progressaria.

• Complir les promeses → Si ningú complís les seves promeses, el concepte de promesa deixaria de tenir sentit.

• Ajudar els altres → No es pot universalitzar l’egoisme, ja que si tothom fos egoista, ningú rebria ajuda quan la necessités.

2a formulació: Principi de la natura

Variant de la primera formulació que insisteix en el fet que les lleis morals han de ser tan universals com les lleis de la natura.

3a formulació: Respecte a la humanitat

"Actua de manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la dels altres, sempre com a fi i mai només com a mitjà."

• No utilitzar les persones com a simples instruments per als nostres fins.

• Respectar la dignitat humana.

Conclusió

Kant construeix una ètica basada en la raó, la universalitat i el respecte per la dignitat humana. La moral no depèn de la felicitat ni de les conseqüències de les accions, sinó de si aquestes han estat realitzades amb bona voluntat i d’acord amb principis universals.

Renaixement

Arquitectura

• L'estètica retorna a l'estètica clàssica, estil que s’aproxima a l’antiga grecoromana (clàssic) → buscava l’ideal de bellesa.

• Ordres clàssics (Dòric, Jònic, Corinti) (Toscà i Compost).

• Harmonia

• Proporció

Escultura

• Escultura independent a l'arquitectura (no necessita saber on anirà).

• Inspiració en models clàssics (hi ha harmonia, equilibri, cànon estètic, etc.)

• Importància en la figura humana, serà la protagonista.

• S’aplica la perspectiva.

• Parlem del monumentalisme (volen centrar les mirades en l’obra).

Pintura

• L’home com a tema central

• Ús de la perspectiva i esquemes simples amb simetries

• Màxim naturalisme

• Noves tècniques: Pintura a l’oli sobre la tela

• Predomini del dibuix sobre el color

• Llum subtil i sfumato

Barroc

Arquitectura

• Distorsió d’elements clàssics

• Columna salomònica

• Línies corbes

• Espai unitari

• Perspectives

Escultura

• Veiem que en el segle VII aC ens trobem a l’època arcaica on les emocions són hieràtiques, passant al clàssic amb emocions serenes arribant a l’hel·lenístic amb emocions intenses i teatrals.
• L'hel·lenístic és comparable amb el barroc i Bernini defineix aquesta teatralitat i emoció intensa.

Pintura

• Predomini del color sobre el dibuix (pinzellada - taca). Ja no està sotmesa a la línia.

• Hi ha contrastos lumínics (tenebrisme). Zones molt fosques i zones il·luminades.

• Composicions més dinàmiques. Amb diagonals i dinamismes.

• Representació d’escenes més quotidianes i amb més emocions.

• Utilitzen la perspectiva lineal + altres matisos.