L'Humanisme i la Música del Renaixement

1. L'humanisme va ser una corrent associada a l'època renaixentista que consistia en la revitalització de la saviesa antiga, en particular de la gramàtica, la retòrica, la poesia, la història i la filosofia moral. Aquest moviment va fer que la gent pensant jutgés les seves vides, obres d'art, costums i estructures polítiques i socials per les normes de l'antiguitat. Va suposar el desig d'una nova era i els seus impulsors van ser homes cultes que, apassionats per l'antiguitat, es van esforçar a trobar i agrupar les obres d'autors antics dispersades en convents i monestirs. Moltes de les grans biblioteques d'Europa es van construir al segle XV. La invenció de la impremta per Gutenberg a 1454 va transformar radicalment les condicions de la vida intel·lectual i va formar un públic de lectors laics entre els quals els estudis humanístics tingueren considerable popularitat. Es podria afirmar que al segle XV la cultura secularitza.

2. La invenció de la impremta per Gutenberg a 1454 va transformar radicalment les condicions de la vida intel·lectual i va formar un públic de lectors laics entre els quals els estudis humanístics tingueren considerable popularitat. Es podria afirmar que al segle XV la cultura secularitza.

   Abans de la seva invenció, les partitures es copiaven a mà, la qual cosa era un procés lent i costós.

   El primer llibre de música imprès conegut es va publicar per Ottaviano Petrucci a Venècia el 1501.

3. El país amb més activitat musical va ser Itàlia, era el centre del Renaixement, on es trobaven els principals compositors com Tomàs Lluís de Victoria. Amb el temps, va començar a expandir-se per tota Europa i així va arribar a Espanya, on destaca l'estil viu i senzill que va donar lloc al romance i al vilancet. També a Anglaterra, la música havia evolucionat i, gràcies a les conquestes d'Enric V, es van produir intercanvis culturals.

4. Es tracta de música polifònica renaixentista de caràcter contrapuntístic, per tant predomina una concepció horitzontal de la música, pel fet que totes les veus tenen la mateixa importància.
S'incorpora el baix com a fonament harmònic.
Apareix el faubordon: sota el coral apareixen 2 veus, 1 anotada i altra enmig de les 2 no anotades a distància de 4aJ de la veu superior.
Textura de les veus: Cantus: soprano, Altus: contralt, Tenor: tenor, Bassus: baix.
El ritme és regulat per la declamació del text que es canta.
Desenvolupament del contrapunt imitatiu en el qual totes les veus presenten els mateixos motius.

Nova exigència d'imitar la natura i per tant el contingut del text.
Línia melòdica fluida, senzilla, que abandona l'ideal arrissat del gòtic.
El mitjà d'execució ideal serà el conjunt vocal "a capella". Després es generalitza la combinació d'instruments i veus.
La relació text-música busca fer comprensible el text i expressar les imatges i sentiments continguts.
Sorgiment de la música instrumental amb la creació de formes musicals pures sense recolzar-se en la paraula.
Tendència a allunyar-se de significats ocults perquè la música sigui accessible a qualsevol oient.

5. DUNSTABLE: Dunstable va ser un músic anglès renaixentista la música del qual va tenir una profunda influència per Europa fins al punt que grans músics d’altres llocs com quedaren impresionats amb la llibertat, senzillesa, transparència, pel contrapunt i sonoritat dels passatges en fabordon. A més, Dunstable va ser un dels primers músics en utilitzar el cantus firmus com a principi unificador de les seves mises polifòniques. La música anglesa va destacar al renaixement per continuar amb la tradició polifònica destacant en el sentit de plenitud o de la suavitat harmònica i flexibilitat i continuïtat de la frase melòdica. A més, amb el matrimoni d’Enrique VIII amb Anna Bolena va provocar una escissió amb l’Església Catòlica de Roma que donarà lloc al sorgiment d’una nova forma musical anomenada Anthem.

6. FRANCO-FLAMENCA: Quan ens referim a l’escola Franco-flamenca, no parlem només d’un determinat territori, sinó d’un període de temps en què es produeix un extraordinari fenomen de maceració i evolució estilística de la música.

En aquest període destacaren dos creacions polifòniques:

• La Missa: amb les seves cinc parts principals unificades amb un cantus firmus, sobre el qual s’estructura la composició. El nom de la Missa ve determinat per la melodia del tenor, que podia ser gregorià o profana.

• El Motet: era escrit originalment a tres veus, una de les quals era originalment instrumental, però amb la prohibició de l’església de l’ús d’instruments, la polifonia sacra es va tornar exclusivament vocal. Aquest motet llavors passa a tindre quatre veus, i si abans la melodia es limitava a la veu superior, ara les veus tindrien una autonomia melòdica amb una repartició equilibrada entre les quatre veus de la melodia.

7. REPRESENTANTS DE L’ESCOLA FRANCO-FLAMENCA: Els principals representants de l’escola franco-flamenca varen ser músics com Dufay, Binchois, Jean Ockeghem o Josquin Desprez. Aquest últim va ser el deixeble d’Ockeghem i és a ell a qui es deuen les primeres cançons polifòniques profanes complexes a quatre veus, al gran estil de la cançó del renaixement. Va estar com a músic de capella a Itàlia, les seves obres van ser molt reproduïdes i copiades fins al punt de la falsificació. Tenia un repertori molt ampli, on entre ell es trobava la cançó Mille regretz que va esdevenir una de les més conegudes a Europa. En Espanya es va usar aquesta melodia com a cantus firmus en una missa.

8. JUAN DE LA ENZINA: Va ser un músic renaixentista espanyol que va destacar als gèneres del romanç, on la música estava concebuda per interpretar musicalment el màxim els textos i el vilancet, on els vilancets de Juan de la Encina varen ser els més bells i interessants de l’època. La música de Juan de la Encina destaca per la seva perfecta adaptació al text a què serveix així com la seva simplicitat, així com la seva polivalència en els registres i en el seu gust per les formes populars.

9. COMPOSITOR DEL RENAIXEMENT ESPANYOL: Luis de Milan va ser un compositor i violista espanyol del Renaixement. És conegut per ser el primer compositor que va publicar música per a vihuela i un dels primers a donar instruccions per marcar el tempo en la música.

Va viatjar a Portugal, on va estar en la cort de Joan III, a qui va dedicar el seu llibre “El Maestro”. El centre musical de Milà va ser València, principalment en la cort virreinal de Fernando d'Aragó i Duc de Calàbria.

Es té en compte un cançoner molt important de la música del renaixement, anomenat Cançoner d'Upsala, perquè es va trobar allà, o Cançoner del Duc de Calàbria, per que va treballar per a ell. Milà va publicar tres obres al llarg de la seva vida, totes elles a València. D'elles només la segona conté música:

• Libro de motes de damas i cavalleros, El Maestro, El Cortesano. Amb detalls valuosos sobre la vida quotidiana a la cort de València i sobre la pròpia pràctica musical de Milà.

El Maestro és important per ser el primer llibre publicat a Espanya per l'ensenyament d'un instrument musical. És un llibre per a vihuela publicat a València. No conté adaptacions d'obres vocals polifòniques. Totes les peces són originals de Milà. La seva perfecció, en la seva ordenació didàctica i el contingut estètic, ens porta a una llarga i madurada tradició en la composició vihuelística. La major part del llibre de Milà són fantasies contrapuntístiques que demostren un estil instrumental molt madur i proper a la improvisació, emprant tècniques imitatives relativament crues.

Lluís de Milà va ser un dels primers músics que va incloure indicacions per el tempo, i potser el primer a definir del rubato.

10. CANÇONERS DEL RENAIXEMENT ESPANYOL: Alguns dels cançoners més importants del renaixement espanyol són:

-Cançoner de Palau: Va pertànyer a la Cort dels Reis Catòlics i pretenia recollir les obres més significatives del moment, ‘aquesta manera, aquest Cançoner és una font d’importància única no solament per la música, sinó per la informació històrica i cultural que conté.

-Cançoner de la Colombina: Va pertànyer a Fernando Colom, fill del conquistador i home de gran cultura, conté peces lleugerament anteriors a les del Cançoner de Palau, encara que hi han obres que estan repetides en aquest.

11. VIHUELA: La vihuela era un instrumento con forma similar a la guitarra. Se ha intentado crear un instrumento diferente al llaüt con origen árabe. El libro de MV “vihuela de mano” es un método para aprender a tocar la vihuela. Fue el primer manual y se llamaba “el maestro” porque era el mismo libro el que te enseñaba. Este método enseñaba a través del sistema de tablatura (el que actualmente se sigue utilizando). Durante el renacimiento la música instrumental coge mucha fuerza.

12. CANÇONER DE GANDIA: És un manuscrit musical del període renaixentista, de mitjan segle XVI, amb obres polifòniques de caràcter religiós, vinculades a València. Se'l relaciona amb la riquíssima biblioteca musical de la capella del virrei de València, Ferran d'Aragó, duc de Calàbria. El cancioner conté més de 60 composicions musicals religioses. Les obres es deuen a diversos compositors vinculats a la cort valenciana de Ferran, com Bartolomé Cárceres. Entre els gèneres musicals representats, trobem salms, nadales, motets, himnes, misses.

13. AVANÇOS EN MÚSICA INSTRUMENT DURANT EL RENAIXEMENT: La música composta per a instruments adquireix en el Renaixement un autèntic auge. Trobem una major quantitat de música instrumental escrita, reflectint així que en el renaixement la condició de l'instrumentista millora respecte de l'Edat Mitjana. A més es produeix un perfeccionament dels instruments a nivell important. L'instrument s'emancipa en mans d'autèntics virtuosos els quals són capaços de treure totes les possibilitats tècniques a l'instrument i un rendiment artístic molt diferent al produït per les veus. Es tracta d'un sistema de reproducció gràfica de sons, mitjançant la posició de nombres que fixen els seus sons en una reproducció simbòlica dels trasts d'un instrument de corda. L'ús de la tabulatura i la notació convencional de la impremta van ajudar molt no només a la transmissió de les composicions, sinó també a la plasmació dels mètodes i tècniques d'interpretació i de composició. Tenim instruments de vent, corda i de teclat.