Historiografia: de Grècia a l'Edat Mitjana

Historiografia Grega

Els historiadors grecs justifiquen la seva manera de fer història, allunyant-se dels relats mítics i centrant-se en el passat i en les accions d'herois o reis. La tasca de l'historiador és determinar la fiabilitat dels fets, actuant com un jutge. Segons Aristòtil, la història se centra en el particular i en els detalls de la vida dels individus.

Àsia Menor

A l'Àsia Menor, alguns autors separen el mite de la realitat, prioritzant els fets demostrables. L'historiador ha de jutjar la veracitat dels esdeveniments i els textos.

• Hecateu de Milet: Afirma que escriu segons el que considera veritable, criticant els escrits grecs com a ridículs.
• Heròdot: Consolida les causes dels fets històrics, com les guerres. Busca entendre el prestigi dels personatges i utilitza les Guerres Mèdiques com a exemple, analitzant-ne les causes a través dels lligams culturals. Per als grecs, la història se centra a Grècia i el seu entorn, diferenciant entre allò propi i allò bàrbar (extern). Heròdot es basa en testimonis orals, però els contrasta.
• Tucídides: A diferència d'Heròdot, narra una història concreta, la Guerra del Peloponès, que va viure com a adult. Explica el conflicte a mesura que es desenvolupa, buscant-ne les causes llunyanes i immediates. Consulta tractats i cartes, però dóna molta importància al testimoni oral. Transmet els discursos dels líders per mostrar la dificultat de les accions militars, considerant la guerra com un esdeveniment determinant per als grecs.
• Polibi: Creu que la història és una ciència que descobreix lleis. El seu objectiu és entendre les institucions romanes. Escriu una història universal del Mediterrani, centrant-se en l'Imperi Romà. Analitza els valors de la societat romana, amb un relat dinàmic i estèticament cuidat, buscant les causes dels conflictes.
• Plutarc: Antítesi de Polibi, no aspira a una història universal. Justifica la seva obra en els primers paràgrafs.
• Sal·lusti: Nascut a Amitern, en una família plebea benestant, va ser partidari de Cèsar i va destacar en política com a *homo nouus*.
• Titus Livi: La seva obra, de 142 llibres, s'ha perdut en gran part (només se'n conserven unes 2000 pàgines). El seu discurs, moralista i patriòtic, exalta August per haver regenerat Roma i acabar amb la Guerra Civil. Suprimeix detalls que puguin entelar la imatge de Roma i els seus dirigents.

Historiografia Imperial

La historiografia imperial pateix la censura dels emperadors, esdevenint apologètica i favorable a l'emperador. L'oratòria perd importància, però es cuida l'escriptura i la retòrica. Alexandre el Gran esdevé un model per als emperadors. El suïcidi, considerat honorable pels romans, és criminalitzat pel cristianisme.

• Tàcit: Va escriure *Històries* i *Annals*, criticant la dinastia Júlia-Clàudia. La seva frase "Sine ira et studio" reflecteix la seva imparcialitat.
• Suetoni: Reforça la biografia com a gènere literari. La seva obra més famosa és *Les Vides dels dotze Cèsars* (*De uita duodecim Caesarum*), una col·lecció de retrats de Juli Cèsar i els emperadors des d'August fins a Domicià.

Història Augusta

Inclou 30 biografies (*Vitae Caesarum*) dels emperadors dels segles II i III, des d'Adrià (117-138) fins a Numerià (283-284).

• Ammià Marcel·lí: Últim gran historiador pagà de la literatura llatina. Parla de l'emperador romà Julià, que va reinstaurar el paganisme.

Historiografia Tardana i Bizantina

El concepte d'"antiguitat tardana" va sorgir als anys 60, influït per l'obra de Gibbon sobre la decadència de l'Imperi Romà. Posteriorment, es va canviar per "baix imperi" (des del segle III dC fins a la caiguda de l'Imperi). L'antiguitat tardana comença amb Dioclecià i s'acaba amb l'arribada dels àrabs. El tret principal és el triomf del cristianisme, que passa de ser perseguit a perseguidor. El temps passa de ser cíclic a lineal, des de la creació fins al judici final.

El cristianisme va cristianitzar el temps, excepte a Portugal, on tots els dies de la setmana van ser cristianitzats. A partir del segle VI, s'imposa el aC i dC. El providencialisme, una filosofia de la història, defensa que Déu controla els esdeveniments.

El cristianisme crea una literatura apologètica per polemitzar amb els autors pagans.

• Historiografia: Eusebi de Cesarea (*Vita Constantini*, *Crònica*, *Història eclesiàstica*), Sant Agustí (*Ciutat de Déu*), Orosi (*Historia adversus paganos*).
• Cronografies: Juli Africà ordena les dates des del 5500 aC fins a la seva època (221). Dionís l'Exigu estableix l'"anno domini" (naixement de Crist) en el 753 *ab urbe condita*, consolidant aquesta datació a Europa a partir de Beda (segle VIII).

Es passa d'una concepció cíclica del temps a una de lineal: caiguda (pecat), penitència i salvació.

Època Medieval

A partir del cristianisme, el temps es treballa amb un eix cronològic que culmina amb el Judici Final i l'Apocalipsi. Les ànimes seran jutjades i aniran al cel o a l'infern.

• Gregori de Tours: Escriu una *Història dels Francs*, on afirma que descendeixen dels troians, buscant vincular-se amb una societat del passat.
• Isidor de Sevilla: Autor de *Chronica mundi* i *Etimologies*, una compilació que sistematitza tot el coneixement del seu temps. *Chronica* fa referència al temps i a l'escriptura des de la creació fins a la seva època.
• Beda el Venerable: Va imposar l'"anno domini", establint una correlació entre les cronologies romana i cristiana.

Historiografia Bizantina

• Es fa a l'Imperi Romà d'Orient.
• Escrita en grec.
• Es considera continuadora de l'Imperi Romà.
• Pren com a model la historiografia grega, especialment Tucídides.
• Cròniques: Eustaqui Epifaneu, Joan Malales, *Chronicon paschale*, Jordi Sincel·le.

Època Medieval - Cristianització del Temps

No hi ha acord sobre quan comença l'Edat Mitjana, però es considera que acaba al segle XV. Domina el teocentrisme, amb Déu com a figura central creadora. La cristianització de l'espai és més fàcil que la del temps, que s'aconsegueix amb l'"anno domini", excepte els mesos i els dies.

La societat medieval es divideix en tres ordres:

• Oratores: Membres de l'església, tenen el domini de la cultura.
• Bellatores: Cavallers que fan la guerra.
• Laboratores: Els que treballen, els serfs.

La imaginació medieval és com es veuen a si mateixos, ordenats en tres ordres. La història no té la mateixa posició que a l'època grecoromana. L'ortodòxia cristiana fa que els autors principals siguin el clergat i els monjos, els únics alfabetitzats. Ells copien manuscrits, en creen de nous i transmeten la història anterior. Gràcies a la seva voluntat de conservar els textos antics, ens han arribat obres gregues i romanes. No obstant això, en copiar, els textos envelleixen, suprimint o afegint elements. La versió més antiga és la menys modificada.

Els autors, amb un nivell cultural elevat, construeixen una història comuna, sense fer grans interpretacions, sinó narracions objectives de fets històrics, amb una orientació religiosa. Sorgeixen biografies de reis i històries bèl·liques, però la majoria d'obres són religioses (90%). La crònica es popularitza, narrant la història d'un poble o regne, amb detalls afegits per l'autor.

• Isidor de Sevilla: Escriu històries des del món romà fins a la seva època (visigòtica), amb notícies històriques i curiositats.

Els autors es basen en fonts com Plató, Aristòtil o Titus Livi, sumant els seus punts de vista. En un món menys interconnectat, l'accés a documents és limitat, i es basen en fonts orals. Les cronologies mantenen la mentalitat religiosa, amb un punt religiós en totes les obres. La narració està marcada per la manera de pensar dels personatges, utilitzant recursos de la lírica i la literatura. Els autors escriuen sense un guió planificat, afegint històries paral·leles. Les obres estan escrites pels monjos per a ells mateixos, però això impulsa la figura del trobador.