Història de la Lingüística: Corrents i Conceptes
Enviado por Chuletator online y clasificado en Francés
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,3 KB
Principi de filiació de Rask
Rask (1787-1832)
Estableix el següent principi: «Si es pot establir l'acord entre les paraules indispensables de dues llengües de tal manera que es puguin enunciar transformacions sistemàtiques de les lletres en el pas d'una a l'altra, aleshores les dues llengües estan genèticament relacionades».
Un exemple: la llei de Grimm
Observació de Jacob Grimm
L'evolució de les espècies lingüístiques
A. Schleicher (1821-1868)
Es va dedicar a l'estudi de les llengües (v. gr. al lituà) i a la botànica. Va publicar Die Darwinische Theorie und Sprachwissenschaft, on defensa l'evolució tipològica: aïllants > aglutinants > flexives.
Els neogramaticals
Al voltant de 1880 un grup de lingüistes formats a Leipzig estableixen la hipòtesi de les lleis d'evolució dels sons sense excepcions. Es tractava de cercar en cada cas els factors responsables de les excepcions aparents.
Bases de la lingüística històrica
- S'adhereixen al principi de falsabilitat: només és científic si en cas que un argument sigui fals es pot demostrar (neogramaticals).
- El camp principal d'estudi no és la llengua en conjunt, sinó l'idiolecte.
- La perspectiva és diacrònica.
- La fonologia i la dialectologia en són interessos privilegiats.
- Les excepcions es poden resoldre per analogia: procés morfològic anivellador de diferències fòniques.
L'estructuralisme
El Cercle Lingüístic de Praga (1928 – 1939)
Va estendre els postulats de Saussure, especialment en el camp de la literatura i la fonologia.
La clara distinció entre sincronia i diacronia s'acompanyà d'altres distincions, com són la que separa la fonologia i la fonètica. La fonologia és l'estudi dels sons com a unitats lingüísticament pertinents i la fonètica és l'estudi dels sons com a unitats físiques.
Els membres més destacats
Roman Jakobson, Nikolai de Trubetzkòi i Serguei Karcevski.
El concepte de fonema
Per a l'estructuralisme, el fonema és la unitat mínima no significativa del discurs. Tanmateix, té una funció important, que és la de distingir unitats de rang superior.
Tipus d'oposicions entre fonemes
- Privatives: presència / absència d'un tret (s/z).
- Graduals: major intensitat d'un tret.
- Equipollents: oposició en conjunts de múltiples elements marcats de manera diferent en el mateix camp.
Neutralització i marca
Quan en un entorn determinat l'oposició entre dos fonemes desapareix, diem que s'ha operat una neutralització. Dels fonemes que no es poden realitzar mitjançant un so idèntic a la seva descripció en diem “marcats”.
La doble articulació
André Martinet
Proposà la “doble articulació del llenguatge”.
- S'anomena “primera articulació” la selecció d'unitats mínimes significatives (monemes).
- Cadascun dels monemes es compon d'unitats no significatives, els fonemes. Són la “segona articulació”.
Descripció estructuralista del llenguatge
El llenguatge natural humà és oral, lineal i doblement articulat.