Història de l'islam i l'expansió de l'islamisme

Hègira

Imigració de Mahoma i els seus seguidors de la Meca a la Medina.

Mahoma el 610 es va sentir cridat per Déu i va considerar que Al.là l'havia escollit com a profeta i missatger per combatre els pagans.

Els musulmans només tenen un deu (Al.là), llibre sagrat l'Alcorà i 5 preceptes bàsics:

• 1. Només hi ha un deu, Al.là, i Mahoma el seu profeta.
• 2. Orar, recitant fragments de l'Alcorà, cinc cops al dia, de genolls i mirant direcció a la Meca, després de fer les ablucions que és un ritual musulmà que cal efectuar abans d'iniciar l'oració.
• 3. Dejunar des de l'alba fins que el sol es pon, cada dia del mes del ramadà.
• 4. Fer almoines als pobres.
• 5. Pellegrinar a la Meca un cop a la vida i visitar el santuari de la Kaaba.

La religió musulmana també estableix una sèrie de preceptes socials. S'accepta l'esclavitud, la poligàmia, i el divorci; es prohibeix veure vi i menjar porc, practicar l'usura, els jocs d'atzar i el culte idolàtric.

L'expansió de l'islam

Mahoma va posar en pràctica una de les obligacions dels musulmans: fer la guerra santa contra els infidels per estendre l'islam.

Després de la mort de Mahoma (632), els seus successors (els califes electes) van completar la unificació d'Aràbia i conqueriren Síria, Palestina i Egipte, territoris de l'imperi bizantí, Mesopotàmia, Pèrsia, Llíbia i Armènia.

Evolució política

661 es va fundar el califat dirigit per la família de Omeia. Hi ha diverses causes que poden explicar aquesta ràpida expansió: La debilitat dels bizantins i els perses, l'èxit de la nova religió i el precepte de la guerra santa, la tolerància envers els costums dels pobles dominats, el fet que els musulmans pagaven menys impostos.

Etapes de la dominació islàmica: l'emirat, inicialment, la península ibèrica-anomenada al-Àndalus- va quedar estructurada com un emirat dependent del califat omeia de Damasc (711-756), després es convertí en emirat independent amb capital a Còrdova (756-929).

El califat: l'etapa de màxima esplendor econòmica, política i cultural d'al-Àndalus es va donar amb el califat de Còrdova (929-1031), proclamat per Abdar-Rahman III. La prosperitat del califat es basava en el cobrament de tributs als regnes cristians peninsulars, el comerç marítim i el seu poderós exèrcit.

Regnes de taifes: Arran de la disolució del califat (1031), al-Àndalus es fragmentà en diversos regnes islàmics independents, anomenats taifes. Durant els segles XI i XII van evidenciar una clara inferioritat militar respecte als cristians del nord així que eren obligats a pagar tributs anuals o mensuals.

La societat

La societat andalusina estava integrada essencialment per homes lliures, que eren petits o grans propietaris de terres, tallers i comerços. A les ciutats, hi destacava una nombrosa classe mitjana, d'origen indígena que es dedicava a tasques administratives, al comerç i a l'artesania.

Conqueridors d'arrel àrab eren una minoria però es van quedar les millors terres confiscades a la noblesa hispanovisigoda.

Els berbers constituïen el grup més nombros entre els ocupants, amb terres i càrrecs de menys entitat.

Els hispanovisigots gent que es va convertir a l'islamisme per accedir a la propietat de la terra i pagar menys impostos.

Economia

El camp: L'agricultura va viure una important velocitat amb la difusió de les tècniques d'irrigació i dels molins hidràulics i de vent.

Artesania i el comerç: producció artesanal de cuir i el tèxtil (llana, cotó i seda), comerç de sal, paper, ceràmica, vidre, xais i els cavalls.

Monetització: important procés basat en el dinar d'or, el dirham de plata i el felús de coure.

Les ciutats

Lo més important era la medina, nucli enmurallat que contenia els principals mercats o residència del govern. Les grans ciutats tenien banys públics i zones enjardinades. Les carrers més importants naixien a les portes de la muralla i eren empedrats.