Història de la Filosofia: De Sant Agustí a la Revolució Científica

Història de la Filosofia: grans pensadors

Sant Agustí: il·luminació divina i coneixement

Sant Agustí creia que l'ànima obté la il·luminació divina i el coneixement a través d'estímuls externs. Déu és la veritat. Va partir del raonament que cap esdeveniment podia tenir importància per al veritable sentit de la història. Un grup seleccionat per Déu camina i progressa cap a la Ciutat de Déu, on trobaran la recompensa eterna. En canvi, els condemnats, que han posat el seu amor en el món i en ells mateixos, així com en els valors de la ciutat terrestre, reben el premi de les seves virtuts, però estan destinats a la mort eterna.

Sant Anselm: l'argument ontològic

A partir del segle XI, es produeix un avenç en l'arquitectura i en l'ensenyament. Sant Anselm representa aquest moment amb el seu argument ontològic: crec per comprendre, posant la raó al servei de la fe. Hi ha assumptes de fe que es poden aclarir i comprendre racionalment. Això és el que passa amb l'existència de Déu, que es pot raonar. Si algú afirma que Déu no existeix, Sant Anselm el contradiu argumentant que hi ha alguna cosa en el nostre pensament per sobre de la qual no podem pensar res de més gran; és a dir, existeix en la ment un màxim pensable. L'ateu admet això com a aclariment de les idees més grans que l'ésser humà ha estat capaç de pensar (eternitat, infinitat, perfecció), no obstant això, no accepta que aquestes idees existeixin també fora de la ment. La perfecció ha d'existir ja que, en cas contrari, no tindria el que és essencial i no seria perfecta. Per tant, les idees màximes han d'existir realment. En conclusió, Déu existeix en l'enteniment i en la realitat com a objecte més important que cap altre que es pugui pensar.

Sant Tomàs d'Aquino: aristotelisme i les cinc vies

Sant Tomàs d'Aquino utilitza l'aristotelisme (igual que Sant Agustí el platonisme), cosa que li va permetre rebutjar les idees averroistes des del mateix terreny de joc. Sant Tomàs parteix de la idea aristotèlica que l'ésser (com a globalitat de tot el que existeix) té diverses maneres de manifestar-se, segons la naturalesa"essencia" de cada cosa. Segons això, cal distingir entre un ésser il·limitat, simple existència, que seria el conjunt de tot el que diem que existeix, i éssers finits, constituïts per una part de l'Ésser. Els éssers finits són les coses que existeixen (formen part de l'Ésser), però en elles l'Ésser està delimitat per l'essència pròpia de cada una. El problema és que aquest Ésser il·limitat (que al principi Sant Tomàs va considerar infinit) es pot confondre amb Déu, que és infinit. Per aquest motiu, Sant Tomàs parla d'un Ésser il·limitat, creat per Déu: del no-res, Déu va fer l'existència. No cada cosa concreta, sinó l'ésser en general, on les existències produeixen els límits. Al mateix temps, aquest ésser il·limitat té qualitats semblants a Déu, cosa que ens permet saber alguna cosa d'Ell mitjançant el coneixement analògic. El procés inductiu, basat en l'experiència immediata i a posteriori, seguint la tendència empirista que va caracteritzar Aristòtil davant del racionalisme platònic. Des de l'observació del món sensible, es pot arribar a demostrar l'existència de Déu. Així és com ho desenvolupa en les famoses cinc vies tomistes: el moviment, la casualitat, la contingència, la perfecció i la finalitat. Agafem la segona via per conèixer el funcionament comú en totes: en la naturalesa es produeixen sempre efectes que tenen la seva raó de ser en una causa anterior, i que al mateix temps és també un efecte d'una altra causa... Aquesta cadena no pot ser infinita: ha de tenir una primera causa, que és Déu. Raó i fe s'uneixen per tots costats: en la relació de l'ésser il·limitat i Déu, en el coneixement analògic. Sant Tomàs va voler justificar que la raó i la fe són dos camins, i que convergeixen en una única veritat. Sant Tomàs diu que no hi ha una doble veritat per a la teologia i la filosofia, sinó veritat racional i veritat revelades, pertanyen a àmbits diferents. La filosofia està subjectada a la raó, la teologia, per contra, se sustenta en la revelació i s'ha d'acceptar encara que no s'entengui.

Guillem d'Occam: nominalisme i principi d'economia

Guillem d'Occam: el pensament d'Occam sintetitza el nominalisme plantejat al segle XII sobre el problema dels universals, des d'una anàlisi empirista i lògica, però matizada per la idea agustiniana que el coneixement no prové simplement dels sentits, sinó de l'ànima quan rep estímuls exteriors. Tot això produirà un gran tomb en la filosofia. El problema dels universals és una qüestió essencial de la metafísica i que va tenir el seu origen en Plató, quan deia que les idees universals existeixen en un altre món i que són anteriors als objectes. Així doncs, totes les idees han d'existir com a fonament veritable del que coneixem i del que parlem, i es troben en un món transcendent, exterior a l'esdevenir sensible. En aquest cas, els universals (les idees) existeixen (realisme) en un lloc inteligible i són anteriors a l'objecte. Aquesta posició es coneix com a realisme transcendent o radical i la compartiran Sant Agustí i els seus seguidors. La segona posició davant aquest problema és la que adopta Aristòtil. Malgrat que va negar l'existència de les idees platòniques i considerava que les idees universals únicament es troben en la nostra ment, va afirmar que tenen un fonament real en l'essència dels objectes. En aquest cas, els universals també existeixen; aquesta explicació es coneix com a realisme immanent o moderat. Sant Tomàs també va ser partidari d'aquesta explicació. La solució que adopta Occam segueix la dels seus antecessors, i afirma que els universals no existeixen i que només són noms elaborats per la raó humana després que el subjecte hagi tingut l'experiència amb l'objecte. És la postura nominalista. Occam utilitza la ciència empírica i lògica, i dissenya una primera eina conceptual: el principi d'economia intel·lectual. Aquest principi diu: no s'han de multiplicar les entitats sense necessitat, és a dir, no s'ha de fer amb més el que es pot fer amb menys; per explicar els fets no hem de pensar que existeixen més coses de les que veritablement podem afirmar que existeixen. Occam diferencia dues formes de coneixement: 1. Intuitiu: o empíric, és immediat i relaciona l'esperit amb l'objecte tenint en compte que hi és present; és l'únic coneixement que ofereix una garantia d'existència. 2. Abstractiu: o racional, està construït amb idees i amb les relacions entre elles, però no és necessàriament lligat amb la realitat. Per tant, el coneixement racional per a ell mateix no és un criteri d'existència, i ha d'estar sempre fonamentat en l'experiència. El procés de coneixement que planteja Occam és simple: intuïm de forma immediata, a través dels nostres sentits, els objectes del món exterior mentre hi són presents i formem un concepte i li atribuïm un nou coneixement abstractiu. Quan torna a aparèixer un altre objecte similar, l'experiència no és nova, sinó que la ment s'identifica amb l'anterior, gràcies a la idea que hauríem format i la paraula que vam aprendre. Fins aquí Occam ha plantejat dos aspectes essencials: en primer lloc, considera el coneixement més científic com a elaboració d'idees i proposicions universals que es proven amb experiències concretes; en segon lloc, els universals que no es poden contrastar empíricament no existeixen, com per exemple la idea de Déu. S'ha obert l'horitzó de la nova ciència al mateix temps s'ha 'desteologitzat' la filosofia. La substitució de la transcendència dels realismes filosòfics que queden enrere causa la caiguda de l'objectivisme ingenu de la primera filosofia (les idees existeixen seguint un món d'idees, essència, Déu), per una nova transcendència, encara que inculpant, que caracteritzarà el subjectivisme modern: les idees es troben únicament en la ment humana i des d'elles es preveu el coneixement. La desteologització de la filosofia ja és un fet: separació entre raó i fe; les creences religioses són exactament creences i no tenen res a veure amb el discurs racional de la filosofia, que ha començat a obrir el camí de la ciència. Després de molts segles a submissió de la teologia, la raó comença a adquirir novament la seva antiga autonomia i serà més lliure que mai.

La Revolució Científica

LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA La forma del coneixement que ara anomenem ciència té una història relativament curta. Va ser Galileu qui va tenir consciència, per primera vegada, d'estar creant una"nova ciènci". Kepler i Galileu no tan sols van produir descobriments especials, sinó que van dissenyar un mètode nou de coneixement que implica una comprensió totalment diferent de la realitat. El mecanisme abandona ara qualsevol inici d'animisme platònic, finalisme o teologia com a formes èpiques de relatar el món, per introduir-se en experiments i dades matemàtiques. El procés de Galileu mostra el debat amb l'aristotelisme en el moment que serà substituït per la nova ciència, tot i que per prudència Galileu es va autocensurar en les seves afirmacions per conservar la vida.