Història de la filosofia grega: sofistes, Sòcrates i la democràcia atenesa

La Grècia Clàssica: Polis i Democràcia

Organització de les Polis

Les polis, ciutats-estat independents amb lleis pròpies, eren el centre de la vida a la Grècia antiga. Les famílies benestants posseïen esclaus, que, segons Aristòtil, eren considerats «eines animades». En general, es respectava el seu benestar, tret dels casos de fugida. Els drets polítics eren exclusius dels homes ciutadans majors d'edat, ambdós pares dels quals havien nascut a la mateixa polis.

Educació a la Grècia Antiga

L'educació, basada en la dualitat cos-ànima, començava als set anys. L'ànima es cultivava amb escriptura, música i lectura, mentre que el cos s'entrenava amb gimnàstica. A partir dels dotze anys, s'iniciava l'entrenament a la palestra, escola de lluita. Aquesta formació completava entre els catorze i els divuit anys.

Democràcia Atenesa

Atenes destacava pel seu sistema de democràcia directa, sense intermediaris. Tots els ciutadans amb drets polítics participaven activament en la vida política. Les principals institucions eren:

• L'Assemblea: Reunia tots els ciutadans amb dret a vot per debatre temes d'importància pública. Les reunions se celebraven a l'Àgora o, en cas d'afluència massiva, en un turó proper.
• El Consell: Atenes es dividia en demos, cadascun amb el seu propi consell. Aquest preparava els temes per a l'Assemblea. Els membres del tribunal del consell s'escollien per sorteig i hi havia una rotació freqüent.
• Els Tribunals: Els seus membres, igual que els del Consell, s'escollien per sorteig. Escoltant l'acusat i el demandant, decidien la culpabilitat o innocència de l'acusat. La retòrica era crucial per influir en les decisions, fet que va propiciar l'aparició dels sofistes al segle V aC.

Els Sofistes: Mestres de la Retòrica

Orígens i Funció

Els sofistes eren professionals de la paraula, professors de joves de més de catorze anys interessats en la política. A diferència dels filòsofs, cobraven pels seus serveis. Inicialment, eren logògrafs, redactors de discursos per a la defensa legal, similars als advocats actuals.

Principals Representants i Idees

Entre els sofistes més destacats figuren Protàgores, Pròdic, Gòrgies, Hipias, Critias, Trasimac i Antifont. Els millors, tot i no ser ciutadans atenesos, s'establien a Atenes. Defensaven el relativisme, la idea que tot es pot defensar, i consideraven les lleis com a convencions. Aquest punt de vista els enfrontava als filòsofs, que creien en l'existència d'una veritat objectiva.

Sòcrates: El Filòsof que Qüestionava

Vida i Condició

Sòcrates (470-399 aC), nascut i mort a Atenes, va ser condemnat a mort per la polis. Gràcies als seus amics i deixebles (Aristòfanes, Xenofont, Plató i Aristòtil), coneixem la seva vida austera, la seva filantropia i les seves nombroses amistats. No cobrava per ensenyar, per tant, no era un sofista.

Condemna i Defensa

Sòcrates va ser acusat d'irreligiositat, impietat i corrupció de menors. Xenofont considerava aquestes acusacions falses. En la seva defensa, Sòcrates va argumentar la seva innocència amb franquesa, provocant la ira del tribunal. Tot i l'opció de pagar una multa per obtenir l'absolució, Sòcrates es va negar, reafirmant la seva innocència. Finalment, va ser declarat culpable i condemnat a mort.

L'Apologia i la Recerca de la Veritat

Plató, en «L'Apologia de Sòcrates», relata la defensa del filòsof contra Licó, Anitos i Meletos, denunciant les seves calúmnies. Sòcrates afirmava que la seva recerca de la veritat, tot i generar enemistats, era essencial. Creia que la ignorància conduïa a la mala conducta i el coneixement a la virtut. Es considerava un educador, ja que ensenyava l'art de la retòrica.

L'Opció de la Fugida i la Justícia

Crito va oferir a Sòcrates la possibilitat d'escapar de la presó. Sòcrates, però, va reflexionar sobre la justícia d'aquest acte. Argumentà que escapar seria un acte injust contra la seva ciutat, ja que incompliria les seves lleis. Sòcrates afirmava que si no hagués estat d'acord amb les lleis ateneses, hauria abandonat la ciutat feia temps. Per tant, escapar de la condemna no seria un acte just.