Què és la Història? Fets, Individus i Ciència

Què és un Fet Històric?

Estudiarem com es contestava a la pregunta "Què és la història?" a mitjan segle XIX. Un fet històric serveix si pot explicar alguna cosa. La història contemporània s'ha de triar i decidir, ja que hi ha una gran quantitat d'informació.

Fer història basant-se en els fets històrics no és suficient. Es pot agafar un document històric (que no menteix), i que planteja menys problemes que un fet històric. Però tampoc funciona si no ens explica alguna cosa, perquè és el resultat de la interpretació de qui l'escriu. Per exemple: per justificar la Guerra d'Irak, es van presentar uns documents que relacionaven Saddam Hussein amb el terrorisme i un arsenal d'armes de destrucció massiva. Molta gent va creure de debò que era un perill per a la humanitat. Però ara sabem que tot això era mentida i que els documents eren falsos. Per tant, els plantejaments dels positivistes fallaven, ja que no reflexionaven adequadament sobre el nucli de la pregunta. No feien filosofia de la història.

Quan estudiem història, ens hem de posar sempre en el cap de qui l'ha viscuda. Per exemple: a Roma, els esclaus no els presentaven un dilema moral; o els nazis, pares de família, mataven nens jueus sense remordiments, perquè creien que era un perill pels alemanys i era el seu deure.

Quan fem història, ho fem mirant el passat a través del cristall del present. Per exemple, mirar com als anys 50 s'escrivia de l'URSS amb possibilitat d'èxit del seu model, i l'URSS del 96, en què la seva situació era de total col·lapse.

A tot això, hi ha una sèrie de problemes en aquest plantejament d'història interpretativa:

• Presentisme: veure tot a través del present. Perdre la necessària contextualització.
• Excés de relativisme: tota interpretació és vàlida perquè neix al cap de l'historiador.

Hi ha una evidència o dicotomia (divisió d'un concepte en dues meitats oposades): separació de la història fàctica (fets) o empírica (basat en l'experiència) i la història interpretativa. Cap dels dos pot servir exclusivament; els fets per separat són vàlids, però no funcionen. No és la història qui domina ni l'historiador, com tampoc és el present qui domina, ni el passat. S'ha de trobar l'equilibri entre la història fàctica i la interpretativa. La història és una interrelació contínua i equilibrada entre l'historiador i els fets històrics. Diàleg infinit i equilibrat entre el present i el passat.

La primera resposta que dóna Carr a què és història és que un home mai serà objectiu. Optarà per uns criteris per defensar la seva objectivitat, sempre serà subjectiu. Tot home es diferencia d'un altre, però això no vol dir falsificar els fets.

Societat versus Individu en la Història

La història sempre estarà influenciada per la societat que l'envolta. Quines són les relacions entre la societat i els individus? Qui és més important? L'individu és el fruit de la societat (que està composta per individus). Són indissolubles. La fan cadascun dels individus. I parlar de la societat és cada cop més individualista, té sentit fins a cert punt. Podem viure la mateixa època, però no és el mateix viure a Barcelona que a Egipte.

Carr intenta fer un viatge en màquina del temps i situar-se en l'època del positivisme del s. XIX, extremadament individualista, en la qual era més important l'individu que la societat. En canvi, al s. XX, l'època de l'idealisme, les masses entren a escena (segle de les masses) on es posa l'accent en la societat, més que en l'individu.

Segons Carr, els fets històrics, fins a quin punt són fets aïllats o el resultat de la societat?

Primer: l'historiador és un individu, però com tothom és també el producte de la societat en la qual viu. Això es veu quan es responen preguntes sobre la societat. Per exemple, Mommsen diu que l'emperador Cèsar volia ser el que unifiqués el país, però ho va escriure decebut per la recent derrota del 48.

Un historiador avui pot parlar del tema que vulgui del passat, però sempre tindrà molt present que està vivint la decadència del capitalisme. Alguns historiadors canvien de període d'estudi quan canvia l'època en la qual viuen. O bé, un historiador marxista que escrigui abans de la caiguda del mur de Berlín o si escriu després de la caiguda del mur i les seves conseqüències.

No podem entendre l'obra d'un historiador sense entendre la seva posició social, econòmica, històrica...

La posició social de l'historiador té uns serrells molt concrets, que són els fets històrics que viu. Quan agafem una obra, s'ha de saber quines arrels geogràfiques té l'autor i a quina època va viure. Ser conscients d'això és l'única forma, segons Carr, per no caure en els excessos del relativisme.

Segon: dicotomia: els historiadors són el resultat dels individus o de la societat? És molt més fàcil pensar en un individu que en tota una societat. Però no és suficient. No pot funcionar. Els personatges històrics són resultat de la societat en la qual viuen. Carr ens diu que es podrien plantejar dues objeccions a això:

• Els dissidents o individus que viuen en oposició o fora de la societat no són el resultat de la societat: això no és veritat. Si lluites contra quelcom és que hi pertanys i no estàs aïllat.
• Els grans homes (Hitler, Lenin...) no són producte de la seva societat: això tampoc és veritat. La seva grandesa és perquè aquests grans homes s'han formulat i respost una pregunta o han tingut un desig sobre la societat en la qual vivien. Per tant, són un producte de la societat.

Conclusió i reformulació de què és la història? La presumpta antítesi o dicotomia entre societat i els individus és una fal·làcia (conjunt de paraules disposades per a enganyar) o mentida. Tant en el passat com en el present: fet històric i historiador estan completament intricats. Un fet històric és el resultat d'una societat passada i de la present. Ni tot és societat, ni tot és individu.

La Història: Ciència o No?

Carr ens diu que en el s. XVIII i XIX es parlava molt de les lleis de la ciència i que, amb l'arribada del s. XX, això desapareix. Les mateixes ciències naturals ja no parlen de lleis, sinó d'hipòtesis. I cada descobriment acaba deixant una llei totalment obsoleta. Les ciències naturals fan estimacions i no previsions. Si no fan servir lleis, tampoc fan previsions. La història s'ocupa de l'individual, mentre la ciència s'ocupa del general. La història ensenya, però si els individus no n'aprenen, no serveix de res. L'objectiu final és donar respostes: Carr diu que la història també generalitza, encara que no perd la individualització. La història no és objectiva perquè no hi ha separació entre l'historiador i el que estudia. En altres ciències, el subjecte investigador i el que s'investiga no són el mateix. Segons Carr, la separació no és mai absoluta, sempre hi ha una relació, i acaba sent la mateixa persona.

Estudiar la història implica problemes de religió i moralitat. Carr diu que és fals. Quant a religió, es pot perfectament ser historiador i creure o no en Déu, però no implica problemes, tret que creguis en una intervenció divina en els fets de la història. Déu pot ser creador, però no intervé en els fets i la causa humana. La física no implica problemes de religió. Ara també separem les creences personals de cadascú i una mà divina. Som història i prou. I quant a la moralitat, Carr posa tres fases o moments: l'historiador no ha de fer judicis morals sobre les persones, la seva moral no li ha d'interessar. Per exemple: no ens importa si Hitler mantenia relacions íntimes amb Eva Braun. No és interessant per a la història.

Quan es tracta de fer judicis sobre fets històrics, és millor fer-ho sobre les institucions (nazisme, holocaust...), però no sobre Hitler (persones). La vida privada té repercussió en la vida pública. El concepte moralitat no va ser el més encertat de Carr, tot i així, la conclusió final a la qual va arribar és que la història és una ciència perquè, igual com la resta de les ciències, formula preguntes i busca respostes per a la humanitat, i això és el que caracteritza una ciència.