Història d'Espanya: De la Prehistòria al Segle XVII

1. Migracions Indoeuropees i Pobles Colonitzadors a la Península Ibèrica

Les migracions indoeuropees van portar tribus celtes al nord-oest i a la Meseta al primer mil·lenni aC, on van formar comunitats amb una economia basada en la ramaderia i l'agricultura, i una jerarquia social aristocràtica. Des de la part oriental de la Mediterrània, els fenicis i grecs van arribar a la península a la recerca de noves oportunitats comercials. Els fenicis van establir colònies com Gadir (actual Cadis) i Màlaga, mentre que els grecs es van assentar al nord-est, fundant Empúries. A les Balears, els fenicis van crear Eivissa al segle VII aC, transformant-la en un important centre comercial amb activitats en ceràmica i metal·lúrgia. Les colònies fenícies i púnico-cartagineses van influir en la societat talaiòtica de les illes, especialment en l'ús de mercenaris foners durant les guerres púnico-romanes, cosa que va reforçar la presència d'aquests pobles colonitzadors a la regió.

2. Zones Culturals a la Península Ibèrica durant la Conquesta Romana

Abans de l'arribada dels romans, la península Ibèrica estava formada per diverses zones culturals ben definides. A l'est i al sud, els ibers habitaven ciutats-estat dirigides per líders, amb una economia centrada en l'agricultura i el comerç, i mantenien relacions amb fenicis i grecs. A la Meseta i al nord-oest, els celtes formaven comunitats organitzades en aristocràcies guerreres, dedicades a l'agricultura i la ramaderia. Els celtibers eren una barreja d'influències celtes i iberes. A les Balears, les cultures talaiòtiques tenien una estructura social jeràrquica, amb foners que eren mercenaris molt valorats. La conquesta romana de les illes va tenir lloc entre el 123 i el 121 aC sota el comandament del cònsol Quint Cecili Metel, que va fundar les ciutats de Palma i Pol·lèntia a Mallorca, establint un control militar i comercial que va unir les Balears a la província d'Hispània Citerior.

3. La Romanització a la Península Ibèrica i les Illes Balears

La romanització va ser el procés mitjançant el qual els pobles conquerits per Roma van adoptar la cultura romana. Aquest procés incloïa l'assimilació de la llengua llatina, les lleis romanes, l'urbanisme i els estils de vida romans. A la península Ibèrica, es va evidenciar a través de la construcció de ciutats romanes com Tàrraco i Caesaraugusta, la creació de xarxes de comunicació com les calçades, i l'establiment de fòrums i termes. La societat va anar incorporant-se de mica en mica a l'estructura administrativa romana, permetent als habitants lliures accedir a la ciutadania. A les Balears, la romanització va començar després de la conquesta de Quint Cecili Metel (123-121 aC), amb la fundació de ciutats com Palma i Pol·lèntia a Mallorca. Aquestes ciutats es van convertir en centres econòmics i culturals que van introduir la llengua, les institucions i els costums romans.

4. La Monarquia Visigòtica i la Presència dels Vàndals i Bizantins a les Balears

La monarquia visigòtica (409-711) va néixer després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i es caracteritzava per ser una monarquia electiva, amb freqüents conflictes sobre qui havia de succeir al tron. Els visigots van aconseguir unificar tant el territori com la religió a la península Ibèrica, establint el cristianisme catòlic com a la fe predominant. Les lleis visigòtiques, com el Liber Iudiciorum, van jugar un paper important en la unificació del sistema legal. Pel que fa a les Balears, després de la caiguda de Roma, els vàndals van saquejar les illes el 455, però el seu domini va ser breu. Més endavant, els bizantins, sota l'emperador Justinià, van recuperar les Balears el 534, integrant-les a l'Imperi d'Orient. Durant aquest període, les illes van experimentar un auge del cristianisme, amb la construcció de basíliques paleocristianes, fins que van ser conquerides pels musulmans al segle VIII.

5. Al-Andalus: Evolució Política i Canvis Culturals

Al-Andalus va ser la regió musulmana a la península Ibèrica que va existir des de la conquesta el 711 fins a la seva caiguda el 1492, quan Granada va ser conquerida. Als seus inicis, Al-Andalus va formar part de l'Imperi Omeia, sota l'autoritat de l'emirat de Damasc entre 714 i 756. Posteriorment, es va convertir en un emirat independent sota el lideratge d'Abd-al-Rahman I des de 756 fins a 929, i més tarda va aconseguir l'estatus de califat durant el regnat d'Abd-al-Rahman III, que va durar de 929 a 1031. Després de la dissolució del califat, van aparèixer els regnes de taifes entre 1031 i 1090, seguits per les invasions dels almoràvits i almohades entre 1090 i 1212. Durant aquest període, els musulmans van introduir innovadores tècniques agrícoles, com el reg, així com nous cultius com l'arròs i la canya de sucre, cosa que va afavorir el creixement urbà. A les Illes Balears, la conquesta es va dur a terme l'any 902, integrant-se al sistema econòmic islàmic, amb Palma (Madina Mayurga) com el seu principal centre comercial.

6. Eix Cronològic: Al-Andalus i els Regnes Cristians (711-1492)

Al-Andalus:

• 711: Batalla de Guadalete i conquesta musulmana de la península.
• 756: Abd-al-Rahman I es proclama emir independent de Còrdova.
• 929: Abd-al-Rahman III es proclama califa de Còrdova.
• 1031: Dissolució del Califat de Còrdova i aparició dels regnes de taifes.
• 1492: Caiguda del Regne de Granada i fi d'Al-Andalus.

Regnes cristians:

• 722: Batalla de Covadonga, inici de la Reconquesta.
• 1085: Conquesta de Toledo per Alfons VI de Castella.
• 1212: Batalla de Las Navas de Tolosa, victòria cristiana decisiva.
• 1230: Unificació de Lleó i Castella per Ferran III.
• 1492: Conquesta de Granada pels Reis Catòlics, final de la Reconquesta.

7. Expansió dels Regnes Cristians al Segle XIII i la Conquesta de les Balears

Durant el segle XIII, els regnes cristians van experimentar una notable expansió territorial, impulsada per la debilitat dels regnes musulmans i la fragmentació del califat de Còrdova. En aquest context, Castella i Lleó, sota el comandament de Ferran III, va aconseguir conquerir ciutats clau del sud, com Sevilla i Còrdova. Per part seva, la Corona d'Aragó, liderada per Jaume I, també va ampliar el seu domini en conquerir València i les Illes Balears. El 1229, Jaume I va prendre Mallorca, desmantellant la resistència musulmana després d'un setge a Madina Mayurqa (Palma). Posteriorment, Eivissa va ser conquerida el 1235 i Menorca el 1287, sota el regnat d'Alfons el Liberal. Aquestes conquestes van portar a la integració de les illes a la Corona d'Aragó, fet que va donar lloc a un procés de repoblació cristiana i a la consolidació del comerç marítim a la Mediterrània, afavorint així el seu desenvolupament econòmic.

8. El Repoblament als Regnes Cristians i a les Illes Balears

El repoblament va ser un procés clau de redistribució de terres conquerides durant la Reconquesta, amb l'objectiu de poblar-les amb colons cristians. A la península Ibèrica, es van desenvolupar diferents models de repoblament. Al nord, predominava l'aprisió, on els colons ocupaven terres que havien quedat abandonades. En canvi, al centre, especialment a la regió del Duero, es feia ús de la concessió de furs i cartes de poblament, que atorgaven drets als colons a canvi d'assentar-se en terres conquerides. Al sud, els grans latifundis eren distribuïts entre nobles i ordes militars. Pel que fa a les illes Balears, el repoblament va començar després de la conquesta de Mallorca el 1229 per Jaume I. Les terres conquerides es van repartir entre la noblesa, els ordes militars i colons, seguint un sistema semblant al del sud de la península. Aquest procés va ser fonamental per consolidar la presència cristiana a les illes, provocant una transformació significativa en la seva estructura social i econòmica.

9. La Crisi de la Baixa Edat Mitjana a la Península Ibèrica i les Illes Balears

La crisi de la baixa edat mitjana (segles XIV-XV) fou una època marcada per grans dificultats econòmiques, socials i demogràfiques, tant a la península Ibèrica com a les Balears. La Pesta Negra, que va arribar el 1348, provocà una caiguda massiva de la població, reduint dràsticament la força de treball i afectant la producció agrícola. A la península, aquesta crisi es va veure agreujada per les guerres civils i les tensions socials, especialment a Castella i Aragó, on la noblesa incrementà la pressió sobre els pagesos. A les Balears, la crisi va afectar especialment Mallorca, on la caiguda de la població va provocar l'abandonament de terres. Les tensions socials entre ciutadans i pagesos (forans) culminaren en la Revolta Forana (1450-1454), on els forans s'alçaren contra l'oligarquia urbana. Aquestes crisis reflectiren l'enfonsament de les estructures polítiques i econòmiques feudals.

10. La Unió Dinàstica dels Reis Catòlics i el Nou Estat

La unió dinàstica fa referència a la unió de les corones de Castella i Aragó, que va tenir lloc gràcies al matrimoni d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó el 1469. És important destacar que aquesta unió no va suposar una fusió política ni administrativa; cada regne va mantenir les seves lleis, institucions i sistemes fiscals propis. Els Reis Catòlics van governar conjuntament, coordinant les seves polítiques en àmbits com la política exterior i la defensa de la religió. Durant el seu regnat, es va consolidar una monarquia autoritària que va culminar amb la conquesta de Granada el 1492. Així mateix, van establir un estat fonamentat en la uniformitat religiosa, mitjançant la Inquisició i l'expulsió de jueus i musulmans. A més, aquesta etapa va marcar l'inici de l'expansió colonial amb el descobriment d'Amèrica, que va assentar les bases de l'imperi espanyol.

11. Causes i Conseqüències del Descobriment d'Amèrica

El descobriment d'Amèrica el 1492 va ser impulsat per la recerca d'una nova ruta comercial cap a Àsia, amb l'objectiu d'evitar les rutes controlades pels musulmans i venecians. A més, els Reis Catòlics mostraven un gran interès en finançar expedicions que augmentessin el poder econòmic i polític de la Corona. Amb el suport reial, Cristòfor Colom va descobrir el Nou Món, tot i que la seva intenció era arribar a les Índies. Les conseqüències d'aquest descobriment van ser profundament significatives. Va començar la colonització d'Amèrica, que incloïa la conquesta d'imperis com els asteques i els inques, així com l'explotació dels seus recursos, especialment or i plata, que van enriquir la monarquia espanyola. Al mateix temps, l'arribada europea va tenir un efecte devastador sobre les poblacions indígenes, amb la introducció de malalties i la imposició de sistemes de treball forçat com les encomiendes. Aquesta fita va marcar l'inici d'una nova etapa en la història mundial, caracteritzada per l'expansió colonial europea.

12. La Monarquia Hispànica i la seva Organització Territorial

La monarquia hispànica es referia al conjunt de territoris sota el control de la Corona espanyola, sorgida de la unió dinàstica entre Castella i Aragó i l'expansió colonial durant el regnat dels Reis Catòlics. No obstant això, aquesta monarquia no es configurava com un estat unificat, sinó més aviat com una confederació de territoris que mantenien lleis i administracions pròpies. Castella es va convertir en el nucli polític i econòmic de l'imperi, mentre que Aragó preservava les seves institucions. Territorialment, la monarquia abastava les possessions de la península Ibèrica, les colònies americanes, i dominis italians com Nàpols i Sicília, així com altres territoris europeus. Les colònies americanes estaven organitzades en virregnats, com Nova Espanya i Perú, que eren governats per representants del rei, encarregats de l'explotació dels recursos i de l'administració colonial. La diversitat territorial i jurídica es presentava com un dels principals desafiaments per a la monarquia, que buscava mantenir la unitat sota un govern centralitzat des de Castella.

13. Característiques Polítiques de la Monarquia Hispànica al Segle XVI

Al segle XVI, la monarquia hispànica es va consolidar com una potència global durant els regnats de Carles I i Felip II, gràcies a la combinació de la conquesta americana i l'hegemonia territorial a Europa. Políticament, el seu poder es fonamentava en una estructura centralitzada, amb Castella com a nucli des d'on s'administraven les possessions d'Amèrica, Itàlia i altres territoris europeus. La monarquia hispànica es va posicionar com defensora del catolicisme, liderant la lluita contra el protestantisme durant la Reforma, mitjançant instruments com la Inquisició i la Guerra dels Trenta Anys. A més, els reis hispànics van dur a terme una política de matrimonis i aliances per reforçar la seva influència a Europa, destacant la unió amb la Casa d'Habsburg. A l'interior, es va consolidar el control reial sobre les institucions, tot i que els regnes d'Aragó mantenien alguns drets i certa autonomia. Aquesta expansió política es va veure reforçada amb la creació de consells i organismes centrals que gestionaven tant els afers colonials com els europeus.

14. Característiques Econòmiques i Socials de la Monarquia Hispànica al Segle XVI

Al segle XVI, l'economia de la monarquia hispànica va dependre en gran mesura de l'explotació de les colònies americanes, que proporcionaven riqueses en forma d'or i plata, especialment a través de les mines de Potosí i Zacatecas. Aquests recursos es destinaven a finançar guerres europees i a sostenir l'estructura administrativa de l'imperi. A Castella, l'agricultura continuava sent la columna vertebral de l'economia, amb una producció centrada en cereals i l'exportació de llana. La indústria tèxtil, controlada per gremis, mostrava una producció limitada en comparació amb altres potències europees. Des del punt de vista social, la monarquia era estamental, amb una notable desigualtat entre una noblesa rica i poderosa i una majoria camperola que vivia en condicions precàries. La burgesia començava a emergir, especialment a les ciutats comercials, però la seva influència seguia sent reduïda en comparació amb altres països europeus. A més, l'Església ocupava un paper central en la societat, exercint un control sobre l'educació i influenciant les decisions polítiques i econòmiques del regne.

15. Característiques Polítiques de la Monarquia Hispànica al Segle XVII

Durant el segle XVII, la monarquia hispànica va viure una etapa marcada per la crisi política i la transferència de poder a figures com els privados o favorits, entre els quals destacaven el duc de Lerma i el comte duc d'Olivares. Sota els regnats de Felip III, Felip IV i Carles II, aquests favorits van intentar implementar reformes per centralitzar l'autoritat i mantenir l'imperi. No obstant això, la resistència de les elits locals i la crisi econòmica van obstaculitzar els seus esforços. A més, aquest període va estar plagat de conflictes interns, com la revolta de Catalunya i la independència de Portugal el 1640, així com guerres a Europa, com la Guerra dels Trenta Anys, que van contribuir a debilitar la monarquia. En el camp de l'administració, la política d'Unió d'Armes proposada per Olivares buscava unificar els esforços militars dels diferents territoris de la monarquia, però aquesta iniciativa va resultar en un fracàs. Finalment, la incapacitat de Carles II per generar un hereu va consolidar una crisi successòria que desembocaria en la Guerra de Successió Espanyola.

16. Característiques Econòmiques i Socials de la Monarquia Hispànica al Segle XVII

Al segle XVII, l'economia de la monarquia hispànica va entrar en una crisi estructural severa. La disminució de les remeses de plata procedents d'Amèrica, unida a la inflació i l'augment dels costos de les guerres, va desencadenar diverses fallides estatals. A més, la crisi agrària, empitjorada per males collites i l'expulsió dels moriscos el 1609, va provocar una caiguda en la producció agrícola i un increment de la pressió fiscal sobre els pagesos. Mentre tant, la noblesa continuava gaudint dels seus privilegis i acumulava grans extensions de terres. Les ciutats, especialment les d'Aragó i Castella, també van ser afectades per aquesta crisi, amb una notable disminució del comerç i el col·lapse de nombrosos gremis artesanals. En l'àmbit social, la desigualtat era palpable, amb una marcada distància entre les elits privilegiades i una població majoritàriament empobrida. Les epidèmies, com la pesta, van contribuir a la reducció demogràfica, deixant un rastre de sofriment i desigualtat. Així, aquest període es va caracteritzar per una societat profundament desigual i una economia en declivi.