Història d'Espanya: De la Dècada Moderada a la Primera República (1844-1874)

La Dècada Moderada (1844-1854)

El general Ramón M. Narváez va posar fi al govern d'Espartero mitjançant un pronunciament militar. Isabel II va complir la majoria d'edat i va assumir el tron d'Espanya el 1843. Així, va decidir atorgar la formació de govern al Partit Moderat, liderat pel militar Narváez el 1844.

El Partit Moderat governa durant deu anys amb el suport dels sectors burgesos més conservadors. Durant aquest període, va anul·lar la Constitució de 1837 i en va redactar una altra el 1845.

En aquesta nova constitució:

1. La Corona i el govern tenien més poder, mentre que el parlament n'havia perdut.
2. El sistema legislatiu era bicameral, és a dir, format per dues cambres: el Senat i un Congrés de Diputats.

• S'hi mantenia el sufragi censatari.
• Per tant, només tenien vot els homes que tinguessin propietats i càrrecs importants.

Es va crear la Guàrdia Civil (1844), un cos policial de caràcter militar que assegurava el dret a la propietat dels terratinents a les zones rurals.

Els governs de la Dècada Moderada van afavorir els negocis financers en què participaven polítics i personatges relacionats amb el poder.

Aquest ambient de corrupció i l'autoritarisme del govern van fer que el 1854 les classes populars donessin suport a un aixecament liberal de caràcter progressista.

La Segona Dècada Liberal Conservadora (1856-1868)

El Bienni Progressista va acabar a causa de la reacció dels liberals moderats i de les pressions dels sectors eclesiàstics i de la Corona. Narváez (moderat) va tornar a ser el capdavant del govern. Va iniciar un llarg període caracteritzat pel predomini de tres sectors socials: els terratinents, els militars conservadors i l'Església.

Durant aquests anys es van anar succeint els governs entre els generals Narváez i O'Donnell. En aquest moment, els progressistes queden marginats del govern.

En les accions dels governs es destaquen:

1. Paralització de les desamortitzacions del 1855.
2. Reconeixement a l'Església de moltes de les seves prerrogatives tradicionals.
3. Repressió de la Guàrdia Civil contra les revoltes camperoles.
4. L'establiment de pràctiques electorals i un sistema de cacics locals.

El Govern Llarg d'O'Donnell

Amb el govern d'O'Donnell va ser el període de més prosperitat, conegut com el Govern Llarg. Aquest govern es va beneficiar d'una època de bones collites i d'expansió comercial, gràcies a les bases colonials de Cuba i Filipines, i a la guerra als EUA.

Durant aquest període, Espanya va intentar imitar les accions colonials d'altres països europeus, però amb menys èxit. Va enviar tropes a la Cotxinxina (ara part del Vietnam) per protegir els seus missioners, i va realitzar expedicions al nord d'Àfrica on va guanyar batalles com Wad-Ras o Castillejos. També es va ocupar durant un temps Santo Domingo, però més tard la va perdre, i va decidir enviar tropes dirigides pel general Prim a Mèxic, on van poder ocupar el Port de San Juan de Ulúa, però més tard retirarien les tropes.

La Revolució de 1868 i el regnat d'Amadeu I (1868-1873)

Al setembre de 1868, l'armada espanyola atracada a Cadis es va alçar en armes contra la monarquia d'Isabel II. La revolució es va estendre per Catalunya, el País Valencià i Andalusia. Es van crear les Juntes Revolucionàries a les principals ciutats, i el que inicialment era un pronunciament militar es va transformar en un moviment revolucionari, que va triomfar a les principals ciutats i la van anomenar: La Gloriosa.

Amb la revolució de 1868 es va posar fi al règim liberal. Isabel II i la seva família es van exiliar cap a França. Els revolucionaris Francisco Serrano i Joan Prim van decidir convocar eleccions perquè les corts redactessin una nova constitució.

Aquesta nova constitució s'anomena Carta Magna 1869. Els seus principis eren:

1. Establir el sufragi universal: només a la població masculina.
2. Garantir les llibertats d'expressió i de premsa, de reunió i d'associació.
3. Declarar l'aconfessionalitat de l'Estat i la llibertat de culte.
4. Mantenir la monarquia com a forma d'estat.

Amb l'últim principi es va plantejar un problema, ja que en aquells moments la família reial espanyola era a l'exili i, per tant, no hi havia successor a la Corona. Per això es va buscar un candidat entre les corts europees. Molts països, com França, el Regne Unit i Prússia, van intentar col·locar un membre de les seves famílies al tron espanyol. Finalment, el general Prim, cap del govern, va oferir aquest tron al príncep Amadeu de Savoia (pertanyia a la casa reial de la unificació italiana de caràcter liberal).

Amadeu I va regnar a Espanya poc més de dos anys (1871-1873), i va assumir el paper de monarca constitucional que regna però que no governa. El nou rei es va trobar un país amb molts problemes polítics. Així, la majoria de partits li van fer el buit i es batien sense pietat al Congrés impedint l'estabilitat de qualsevol govern. A més, el seu principal valedor, el general Prim, va morir assassinat (27 de desembre de 1870) poc abans de l'arribada del nou rei a Madrid.

Contra Amadeu I estaven els alfonsins (partidaris del fill d'Isabel II) i els republicans. Amadeu I no va poder solucionar la conflictivitat de la situació i la manca de suport dels grups polítics, va abdicar l'11 de febrer del 1873 i va tornar a Itàlia.

La Primera República Espanyola (1873-1874)

Amb l'abdicació d'Amadeu I, els sectors republicans van convèncer els diputats que la millor alternativa era la República. L'11 de febrer de 1873 les Corts (sessió conjunta del Congrés i el Senat) van votar per gran majoria la constitució d'una República, el primer president de la qual va ser el català Estanislau Figueras.

Els principals problemes amb què es va trobar la jove República:

1. No hi havia prou polítics convençuts del republicanisme.
2. Els sectors populars mai no van confiar-hi.

A més, sempre va tenir en contra grups clarament hostils, com ara els polítics autoritaris i conservadors de la dècada anterior, bona part de la jerarquia eclesiàstica i els carlins.

• El curt període que va durar la República va estar ple de problemes:

1. Les Juntes Revolucionàries van ressorgir i van voler posar fi per la via insurreccional als ajuntaments governats per polítics declaradament monàrquics.
2. Els camperols demanaven el repartiment de les terres dels latifundis, però els governants republicans ni s'ho plantejaven.
3. En zones industrials els obrers sovint van ocupar els carrers.
4. A Catalunya es va intentar crear un Estat Català dins de la República Federal Espanyola que va tenir l'oposició dels republicans unitaris del govern.

Encara que els dirigents republicans van intentar mantenir l'ordre, el país es va enfonsar en un caos, en el qual tots els grups socials i polítics actuaven de manera espontània. A més, les dues faccions dels republicans (unitaris i federals) s'enfrontaven per la proclamació dels cantons autònoms de l'Estat.

• Finalment, amb l'esclat de la tercera guerra carlina no es va poder consolidar la República.

Durant l'any que va durar es van succeir quatre presidents: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar, cap dels quals no va aconseguir prendre les regnes del poder. Finalment, un nou pronunciament va posar fi a aquesta situació.

El 3 de gener de 1874, el general Pavía (capità general de Madrid) va entrar amb les tropes al Congrés, el va dissoldre i va lliurar el poder al general Serrano.

Serrano va governar dictatorialment durant dotze mesos, temps que va tardar a produir-se la Restauració monàrquica amb el cop d'Estat del general Arsenio Martínez Campos en favor d'Alfons XII, fill d'Isabel II.