Història de l'Edat Antiga, Medieval i Moderna

L'Economia Esclavista i la Seva Crisi

Màxima expansió i apogeu de l'imperi (s. II)

Trajà, Adrià, Marc Aureli. Al segle III, greu crisi i decadència, però no desaparició. Primeres incursions bàrbares, atacs a les ciutats, debilitament urbà, poder central dèbil, inseguretat a les comunicacions, caiguda del comerç, crisi de la producció artesanal urbana i decadència de les ciutats.

Ascens de les Viles Rurals

Simultàniament, guanyen importància les unitats de producció rurals (viles) autosuficients (autarquia). Poders autònoms. Serà una sortida per a molts ciutadans urbans (artesans sense feina) i petits propietaris rurals que, fugint dels elevats impostos, es convertiran en colons de grans dominis (són lliures, no paguen impostos, treballen per una part de la producció i troben protecció davant la inseguretat).

El Colonat i la Reforma de Dioclecià

Però amb el temps quedaran vinculats a la terra (Reforma de Dioclecià, 297, serfs de la gleba o colonat), perdran llibertat i tindran més obligacions davant el senyor (Dominus).

Declivi de l'Esclavisme

L'escassetat d'esclaus per les manumissions i per la falta de noves conquestes (presoners), el seu baix rendiment i la perillositat de les revoltes afavoreix el canvi de sistema: contractació de colons en els grans latifundis (preludi del feudalisme). Continuarà havent-hi esclaus, però l'esclavisme ja no serà la base de l'economia. A partir d'ara, economia rural i d'autoproveïment i decadència urbana (amb excepcions).

L'Aparició del Cristianisme

Jesús de Nazaret (+30)

Molt poca informació històrica. Es presenta com el Messies (alliberador del poble jueu). Revisa la Llei de Moisès i critica als ortodoxes (fariseus), enemistat de la jerarquia religiosa jueva (Caifàs), acusació de blasfèmia, però també d'enemic de Roma (rei dels jueus), els romans l'executen.

Els Cristians i la Difusió del Cristianisme

Els seus seguidors: cristians. En un primer moment, escissió del judaisme, però apareix Saulo (Pau) de Tars, acceptació dels gentils (no jueus) al Concili de Jerusalem (48). Pau organitza l'Església (cartes, viatges per tot l'imperi). L'hostilitat dels jueus afavoreix la dispersió per tot l'imperi (Universalisme Cristià). Lenta difusió, especialment a Orient i Roma. Però el menyspreu a les religions politeistes (pagans) i la negativa a adorar l'emperador els durà problemes: persecucions (Neró, 64, Deci, 250, Dioclecià, 303-311).

Fonaments i Organització del Cristianisme

• Fonaments: Evangelis, missatge de Jesús. Amor a Déu i al pròxim. Benaurances (humilitat, caritat, amor fratern,... a l'espera del Judici Final. Sacrifici de Jesús, el Fill de Déu, per la salvació de la Humanitat.
• Organització: Església. Al principi, molt democràtica, consell d'ancians i diaques. Amb el temps, jerarquització i concentració del poder per part del bisbe (episcopos), cap de la diòcesi (coordinació amb els altres bisbes i progressiva subordinació davant el bisbe de Roma: el papa).

L'Edicte de Milà

Constantí i la Llibertat Religiosa

Després de la gran persecució de Dioclecià (303-311), guerra civil pel poder imperial entre Constantí i Maxenci. Batalla del Pont Milvi (312), victòria de Constantí després del seu somni o visió. Constantí i Licini, els dos augusts, signen l'Edicte de Milà (313): llibertat religiosa i igualtat de drets per als cristians. Devolució dels bens expropiats i abolició del culte estatal (adoració de l'emperador).

El Concili de Nicea i la Consolidació del Cristianisme

Constantí, mort el 337, afavoreix els cristians. Convoca el Concili de Nicea (325), Credo, però ambigüitat (també aixeca temples pagans). Només accepta el baptisme al final de la seva vida (però per a l'Església és quasi un sant). Després de Constantí, l'Església agafarà cada cop més influència i poder (amb l'excepció del curt regnat de Julià l'Apòstata, 361-363). Teodosi proclamarà el cristianisme com a religió oficial de l'imperi, condemnarà les heretgies com l'Arrianisme (380) i prohibirà els cultes pagans (391).

El Feudalisme: Concepte i Aparició

Definició de Feudalisme

Entenem per feudalisme el règim polític, econòmic i social fonamentat en les relacions de servei i protecció (feudo-vassallàtiques) que es dispensaven, respectivament, el vassall al senyor i el senyor al vassall. Va sorgir a Europa a començaments de l'Edat Mitjana, després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, i es consolidà entre els segles X-XIII.

El Feudalisme com a Sistema Polític i Militar

La desmembració de l'Imperi Carolingi va suposar el debilitament del poder reial, i la necessitat de repartir el poder entre el rei, que tenia el grau de primum inter pares, i els senyors locals, que tenien plena autonomia política, econòmica i judicial en els seus territoris (feus), de manera que els senyors eren vassalls nominals del rei. Però l'autèntic vassallatge era el que ells exercien sobre els plebeus (serfs) que devien el seu treball i bens a canvi de la protecció de les seves vides. Els serfs podien treballar les terres del senyor a canvi de treballs personals o tributs (en diners o en espècie).

El Ressorgiment de les Ciutats i el Comerç Medieval

El Renaixement Urbà

La novetat més significativa que oferí l'Europa baixmedieval respecte a l'Alta Edat Mitjana fou el renaixement de la vida urbana. Les velles civitates romanes només havien subsistit a Itàlia; a la resta d'Europa, ruralisme aclaparador (no hi haurà ciutats fins passat l'any 1000).

Naixement de Noves Ciutats

A partir del segle XI, naixement de nombroses ciutats, que sorgiren com a conseqüència de l'establiment de mercaders i artesans a les proximitats d'un nucli fortificat o burg. A la llarga, aquesta paraula acabarà designant el nou poblat creat, anomenant-se burgesos els seus habitants.

Artesania i Comerç

Els burgs eren, sobretot, centres especialitzats en la producció de manufactures i en l'intercanvi de mercaderies (ARTESANIA I COMERÇ). La seva proliferació revelava el progrés experimentat en la societat europea pel que fa a la divisió del treball. El concepte de ciutat medieval engloba tant populoses ciutats (París, Londres, Florència) com petits burgs que només funcionaven com a mercats comarcals. Les ciutats més poblades de l'Occident Cristià es trobaven a Itàlia (Milà, Venècia, Florència, Gènova), sense oblidar París, Londres, Bruges, Gant o Colònia. L'expansió de les ciutats va suposar el desenvolupament tant de la producció artesanal com del comerç.

Els Gremis i la Indústria Tèxtil

Tots els que treballaven en un mateix ofici constituïen una corporació. Encara que aquestes, oficialment, tenien caràcter religiós i d'ajut mutu, amb el temps esdevingueren associacions per a la defensa dels seus interessos i per garantir la qualitat dels productes que elaboraven (gremis). Dins de cada ofici hi havia tres esglaons o categories: mestre, oficials i aprenents. La indústria més característica de la Baixa Edat Mitjana fou la tèxtil, a partir de la llana i, en menor mesura, del lli, cotó i seda. El procés productiu solia estar disseminat (camp i ciutat).

El Comerç Medieval

El creixement de la fabricació de manufactures va en paral·lel al creixement del comerç. Els intercanvis eren necessaris en una societat que començava a especialitzar-se. Les transaccions no només s'efectuaven entre els burgs i els seus entorns rurals, sinó que també es desenvolupava el comerç a llarga distància, gràcies, entre altres factors, a la pau recuperada en els camins, a la millora de les vies de comunicació i a l'augment de l'encunyació de moneda a partir del segle XII, cosa que va estimular molt l'expansió mercantil. Juntament amb el mercat de caràcter local (diari) o comarcal (setmanal), van néixer les fires. Fundades per reis o senyors feudals, eren trobades periòdiques de mercaders en un lloc i unes dates prèviament establertes. Les més importants foren les de Champagne (a mig camí entre Flandes i el nord d'Itàlia). Funcionaven com a punt de contacte entre comerciants d'ambdós territoris (draps flamencs, seda i espècies que aportaven els italians). Apogeu al segle XIII.

L'Aparició de la Impremta

Antecedents i Desenvolupament

Antecedent: la xilografia; reproducció mitjançant planxes de fusta d'imatges i algun text curt. Era coneguda a la Xina des de temps remots, on també aparegueren els caràcters mòbils, imprescindibles per poder imprimir un nombre indefinit de textos. Però les característiques de l'escriptura xinesa van dificultar el desenvolupament de l'invent. La impremta europea es va gestant des de 1420 o 1430, i apareix definitivament el 1445. Atribuïda a Gutenberg, resulta perfecta des del principi. La seva ràpida difusió demostra que responia a una necessitat. Abans de la invenció de la impremta, tenir un llibre (incunable) era tot un luxe. Entre 1445 i 1500 s'imprimiren més de 30.000 obres, a una mitjana de 500 exemplars per obra, fan un total de més de 15 milions d'exemplars. Durant el segle XVI s'imprimiran prop de 200.000 obres, amb un total pròxim als 200 milions d'exemplars.

Conseqüències de la Impremta

La impremta rebaixarà molt el cost dels llibres (a 1/10). El poder expansiu de les idees es multiplicarà (ex. Erasmus o la Reforma de Luter). Per això, aviat apareixerà la censura prèvia per part de l'Església o del rei. Altres conseqüències de la seva aparició seran la ruïna de molts copistes i miniaturistes, però també l'aparició d'una nova indústria amb molts llocs de treball. També fou una eficaç eina d'unificació ortogràfica i lingüística, simplificant, a més, els tipus i les regles de l'escriptura.

El Descobriment d'Amèrica

Causes i Motius

Les possibles causes o motius són diversos. De caràcter religiós: desig de difondre el Cristianisme; polítics: desig dels regnes ibèrics de continuar la reconquesta,... Però els més importants van ser de caràcter econòmic: recerca de beneficis comercials, de primeres matèries, d'esclaus, d'or (arribar a l'or del Sudan sense intermediaris), i, sobretot, d'espècies (sucre, drogues, tintes, encens, canyella, clau, pebre bo, gingebre,...), ja que la presència d'intermediaris (venecians, àrabs,...) les encaria molt, i l'hostilitat dels turcs dificultava cada vegada més les rutes comercials amb Orient.

Cristòfol Colom i els Seus Viatges

Sobre Cristòfol Colom, desconeixem el seu origen, probablement genovès, i també la ubicació exacta de la seva tomba. Va néixer cap a 1450, i als voltants de 1476 arribà a Portugal, on es va casar i on va ampliar els seus coneixements nàutics. Fa la proposta de viatge al rei de Portugal, però el projecte és rebutjat, ja que els portuguesos pensen que els càlculs de Colom són erronis. L'expedició surt de Palos de la Frontera el 3 d'agost de 1492 amb tres caravel·les. Descomptant el mes d'estança a Canàries, la travessia dura 34 dies. El 12 d'octubre de 1492 arriba a les Bahames (San Salvador). Després explorà les costes de Cuba (Juana) i La Española, on perdé la nau capitana, la Santa Maria. Amb les seves restes construí el fort Navidad, on deixà 39 homes esperant el proper viatge. Torna a les costes ibèriques el març de 1493 i és rebut pels Reis Catòlics a Barcelona l'abril del mateix any.

Un Nou Món

Si gairebé tothom parlava d'un nou món, Colom defensà fins al final la seva idea errònia que les terres descobertes eren Àsia. A partir d'ara, els reis subministraran tot el necessari per a noves expedicions. Colom, que va fer tres viatges més, fou nomenat governador, però per la seva actitud acaba sent empresonat. Morí el 1506 pensant que els seus serveis no havien estat degudament recompensats. El viatge a Amèrica, des de l'inici, es va convertir en un fet accessible i corrent, molt més curt i menys perillós (aprofitant els vents alisis) que els viatges portuguesos vorejant Àfrica. La notícia de l'arribada de Colom a noves terres estimulà les monarquies francesa i anglesa a creuar també l'Atlàntic i explorar les terres d'Amèrica del Nord (Cabot, 1497-98, al servei d'Anglaterra; Verrazano, 1524, i Cartier, 1534, al servei francès). Els portuguesos arribaran accidentalment al Brasil el 1500 (Cabral).

La Fi de l'Imperi Bizantí

Origen i Apogeu

Origen en la Divisió de Teodosi (395), Imperi Romà d'Orient. Agafa el nom d'Imperi Bizantí per la seva capital, Constantinoble, antiga Bizanci. Apogeu polític, econòmic i militar durant el segle VI, regnat de Justinià (527-565), que recupera bona part del que havia estat l'antic Imperi Romà (tot el nord d'Àfrica, Itàlia, les illes i el sud de la Península Ibèrica).

Decadència i Caiguda

La decadència començarà poc després, coincidint amb l'aparició de l'Islam. Els musulmans ocupen tot el Pròxim Orient (Síria, Palestina, Egipte, entre el 635 i el 642) i penetren a Anatòlia, posant setge a Constantinoble en dues ocasions (674-678 i 717-718), però sense poder conquerir-la. Poc després, els bizantins perdran bona part d'Itàlia (Ravenna cau el 751). Les lluites internes polítiques i religioses (guerra de les imatges) i la desviació d'alguna de les croades debiliten encara més l'imperi, però aquest sobreviurà fins al segle XV, quan els turcs otomans acabaran per conquerir-lo, ocupant Constantinoble el 1453.

L'Aparició de l'Imperi Turc

Els Turcs Seljúcides

Els turcs són un poble nòmada originari d'Àsia central. Una primera onada turca, els seljúcides, arriba al Pròxim Orient cap al segle XI, islamitzant-se, conquerint Terra Santa i ocasionant, amb la seva intolerància, l'organització de les Croades.

Els Turcs Otomans i l'Expansió Territorial

Posteriorment, al segle XIII, els mongols expulsen altres tribus turques de l'Àsia central, desplaçant-se aquestes cap a Anatòlia. Seran els turcs otomans (per Otman I, el primer dels seus reis, 1281-1326). Aquests pobles iniciaran una important expansió territorial a costa dels bizantins i, situant la seva capital a Brussa, aviat salten a territori europeu (conquesta de Gal·lípoli, 1354). Els turcs aniran conquerint progressivament territoris europeus balcànics; 1389, batalla de Kosovo, conquesta de Sèrbia i de Bulgària, fins al Danubi. Per l'est, arriben ja a l'Eufrates. Les successives croades organitzades pels cristians europeus són derrotades. L'Imperi Bizantí, reduït a la ciutat de Constantinoble, resistirà mig segle més, en part pels problemes dels turcs amb els mongols a la seva frontera oriental. Per fi, el 1453, cau Constantinoble després d'un terrible setge (utilització de l'artilleria), a mans del soldà Mehmet II, que la convertirà en la capital de l'Imperi turc otomà, amb el nom d'Istanbul.

Apogeu i Decadència Otomana

A partir d'aquest moment, els turcs conqueriran bona part del sud-est d'Europa, arribant al centre del continent, a les portes de Viena, que resistirà dos setges (1529 i 1683). L'auge de l'Imperi Turc arriba amb Solimà II el Magnífic (1520-1566). L'expansió turca arribarà a zones d'Aràbia (la Meca, 1538) i aconseguirà el vassallatge dels sobirans nord-africans (Trípoli, Tunis, Algèria), fomentant la pirateria musulmana al Mediterrani. Serà considerat una amenaça per a la Cristiandat. És per això que Felip II d'Espanya formarà una gran coalició, la Lliga Santa, amb el Papa i els venecians. Batalla de Lepant (octubre de 1571). Derrota turca i fi de la seva supremacia naval. A partir d'aquí començarà la decadència otomana, però encara seguiran sent una gran potència durant tot el segle XVII.

El Canvi de l'Espai Comercial: Mediterrani - Atlàntic

L'Explosió Comercial Atlàntica

Fins a finals del segle XV, l'economia europea es limitava als dos focus del nord d'Itàlia i dels Països Baixos. Amb els descobriments geogràfics de l'Edat Moderna, especialment el d'Amèrica, els canvis econòmics seran de primer ordre. L'explosió comercial revitalitzarà la façana atlàntica europea, des d'on surten les expedicions i on arriben les mercaderies exòtiques. Lisboa i Sevilla monopolitzaran el comerç espanyol i portuguès amb les colònies, mentre que Anvers assegurarà la distribució dels productes a la resta d'Europa. Mentrestant, el comerç a la Mediterrània queda molt reduït pel bloqueig turc de l'Orient Mitjà i per la pirateria barbaresca.

El Comerç Internacional i les Companyies per Accions

Aquest increment comercial no vingué motivat per progressos espectaculars en els mitjans de transport, sinó per la progressiva formació de grans unitats estatals que afavoriren el comerç interior gràcies a l'augment de la seguretat i a la disminució dels peatges abusius. Però serà el comerç internacional el que tindrà un major pes, gràcies a l'apertura de nous continents, a l'augment de la població i, per tant, de la demanda de productes, i a l'incentiu dels grans guanys que es podien aconseguir. Dins de l'eix atlàntic, el comerç de les Índies Occidentals (Amèrica) superà al de les Índies Orientals (Àsia). Existia una diferència fonamental: Amèrica proporcionava a Europa or i plata; Àsia, en canvi, absorbia aquests metalls preciosos perquè, a canvi de les seves exportacions, comprava molt poc. Per disminuir els riscos del comerç americà (naufragis, pirateria,...), es va recórrer a l'assegurança marítima i es van instituir les companyies per accions, que podien superar amb més solvència les adversitats. Exemple: la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, fundada el 1602. No va repartir beneficis fins al 1610, però foren del 75%.

La Revolució Nord-americana i el Sorgiment dels Estats Units

Les Tretze Colònies i la Prosperitat

A mitjans del segle XVIII, la costa oriental d'Amèrica del Nord era de domini britànic (les 13 colònies). En aquest territori creixia el comerç, la indústria, les plantacions,... hi havia, doncs, prosperitat.

Idees Il·lustrades i Desig de Llibertat

Des de mitjans del segle XVIII, comencen a arribar a Amèrica les idees il·lustrades, a través de la divulgació de l'Enciclopèdia. Creixent desig de llibertat.

La Guerra dels Set Anys i la Pressió Reial

Entre 1756 i 1763, Guerra dels Set Anys, entre britànics i francesos-espanyols. Victòria britànica gràcies al gran esforç dels colons. Però, a partir de 1763, s'incrementa la pressió reial sobre els colons britànics americans. S'exigeix el pagament d'impostos (abans estaven exclosos), de taxes d'importació de productes britànics, es prohibeix la instal·lació de noves indústries i la continuació de la colonització més enllà dels Apalatxes, etc. Tot això provoca, des de 1770, protestes generalitzades. El 1773, Motí del Te a Boston. Forta repressió dels britànics contra els amotinats (afusellaments). Gran indignació que s'estén per tot el territori.

Els Congressos de Filadèlfia i la Declaració d'Independència

1774, I Congrés de Filadèlfia. Representants de les 13 colònies fan una declaració de drets i exigeixen suspendre el comerç amb Anglaterra mentre no es torni a la situació anterior a 1763. Els colons o patriotes s'organitzen en milícies i comencen els enfrontaments amb les tropes britàniques (Lexington, 18 d'abril de 1775). El II Congrés de Filadèlfia declara la independència dels Estats Units d'Amèrica respecte a Anglaterra el 4 de juliol de 1776 i es formula la primera Declaració dels Drets de l'Home (vida, llibertat i recerca de la felicitat). Anglaterra no reconeix aquesta independència i envia tropes per acabar amb la revolta.

La Guerra d'Independència Nord-americana (1775-1783)

George Washington és nomenat cap de l'exèrcit americà. La falta d'armes i d'un exèrcit professional porta els colons sublevats a demanar ajut (Benjamin Franklin, ambaixador) a les potències enemigues d'Anglaterra: França i Espanya (revenja de la derrota a la Guerra dels Set Anys), que envien armes, tropes i acabaran entrant formalment en guerra contra els britànics. Després de les victòries rebels a les batalles de Trenton i Princeton (1776), Saratoga (1777) i Yorktown (1781), s'arriba a la Pau de Versalles (1783), on els britànics reconeixen la independència dels EUA i, a més, els cedeixen tot el territori colonitzat fins al riu Mississipí, però no el Canadà.

Conseqüències de la Independència

• Per a Anglaterra: Suposa la primera derrota des de la Guerra dels Cent Anys. Pèrdua del seu imperi atlàntic.
• Per a França: Recuperacions territorials, però endeutament reial. Els voluntaris francesos tornen amb les noves idees.
• Per a Espanya: Recuperacions territorials (Menorca, Florida), però propagació de les noves idees independentistes per les seves colònies americanes.
• Per als EUA: Elevat cost humà, 70.000 morts, però independència. Els lleials a Anglaterra emigren al Canadà.

L'Expansió dels EUA cap a l'Oest

A partir d'aquest moment, els EUA comencen una incontenible expansió cap a l'oest, la conquesta de l'Oest (The Winning of the West), que no s'aturarà fins a arribar a les costes del Pacífic. Aquesta expansió es fa de la següent manera:

• 1803, compra de Louisiana (tota la vall del Mississipí) a França.
• 1819, compra de Florida a Espanya.
• 1845, incorporació de Texas (independent de Mèxic des de 1836). Això provoca la guerra contra Mèxic. Derrota mexicana.
• 1848, Tractat de Guadalupe-Hidalgo. Incorporació de tots els territoris mexicans al nord del riu Grande (més de 2 milions de km², Califòrnia, Arizona,...).
• 1846, Tractat d'Oregon amb Anglaterra. Es fixa el paral·lel 49º N com a frontera entre els EUA i el Canadà britànic.
• 1867, compra d'Alaska a Rússia.
• 1898, annexió de les illes Hawaii.

La Revolució Francesa i les Seves Conseqüències

Introducció

Situació política a la França de 1788: Antic Règim = monarquia absoluta (rei Lluís XVI) i societat estamental. Però les idees il·lustrades i la seva aplicació amb èxit a Nord-amèrica qüestionen moltes coses. La situació econòmica és molt dolenta per les males collites, encariment dels preus, fam i descontent, aldarulls. A més, el rei està endeutat per les despeses de la Guerra d'Independència nord-americana. Necker aconsella al rei que obligui a pagar impostos a la noblesa i al clergat, però això només es pot aprovar a través dels Estats Generals (parlament estamental d'origen medieval). Els nobles, que es neguen a renunciar als seus privilegis, ofereixen al rei la possibilitat d'un nou préstec, però això no és la solució. El rei ho rebutja i convoca els Estats Generals pel maig de 1789.

Etapa Moderada (1789-1792)

Juliol de 1789, els representants del Tercer Estat abandonen la reunió dels Estats Generals en desacord pel seu sistema de votació, i es traslladen a París, a l'edifici del Joc de la Pilota, on juren no dissoldre's fins a aprovar una Constitució per a França. S'uneixen a ells part dels representants del clergat i la noblesa, i tots es constitueixen en Assemblea Nacional Sobirana (Constituent). Davant el perill absolutista, reacció popular, 14 de juliol de 1789, el poble de París assalta la Bastilla (presó reial), alliberant els presos i apoderant-se d'armes. L'Assemblea decideix protegir-se creant la Guàrdia Nacional (milícia popular). Simultàniament, revoltes pageses: Gran Por. Molts nobles abandonen França, són els emigrats.

Agost de 1789, l'Assemblea aprova:

• l'abolició del Règim Feudal i dels privilegis de la noblesa (fi de la societat estamental).
• la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (llibertat, igualtat, propietat privada i resistència a l'opressió).

Però el rei es nega a signar-les.

Octubre de 1789, Marxa de les Dones a Versalles (a per aliments i armes). El rei té por i signa totes les disposicions aprovades per l'Assemblea. Nacionalització dels bens de l'Església, de la Corona i dels emigrats per acabar amb la crisi financera. El rei és obligat a traslladar-se a París (palau de les Tulleries).

Juliol de 1790, Constitució Civil del Clergat. Els clergues passen a ser funcionaris. Supressió de convents i ordes religiosos. Elegibilitat de sacerdots i bisbes. Rebutjada per bona part del clergat i condemnada pel Papa. Conflicte Església-Estat.

Juny de 1791, el rei intenta fugir, detingut a Varennes (desprestigi de la monarquia).

Setembre de 1791, s'aprova definitivament la Constitució de França (monarquia parlamentària, divisió de poders (executiu per al rei, legislatiu per a l'Assemblea Legislativa, elegida per sufragi censatari), abolició de la tortura,...). Complau a la burgesia. Eleccions per sufragi censatari: Assemblea Legislativa. Grups polítics: Dreta (conservadors, monàrquics), Centre (girondins), Esquerra (jacobins o muntanyesos). Però, perill contrarrevolucionari intern i extern (emigrats inciten els reis absoluts estrangers contra la França revolucionària). Des d'abril de 1792, GUERRA contra la coalició internacional (Àustria, Prússia,...). Mobilització general de la Guàrdia Nacional, els del sud canten la Marsellesa.

Juliol de 1792, Manifest del duc de Brunswick. Radicalització de les masses (sans-culottes).

10 d'agost de 1792, el poble assalta el palau reial (Les Tulleries). Destitució de Lluís XVI i abolició de la monarquia. Proclamació de la República.

Setembre de 1792, victòria francesa a Valmy. Dissolució de l'Assemblea i convocatòria d'eleccions per sufragi universal masculí.

Les Lluites Civils. Els Foederati

.
Lluites civils hi va haver a Roma des dels seus inicis. Algunes, de caràcter social,
com lalçament dels itàlics (91-89 a.C.) per aconseguir la ciutadania; les guerres
contra Mitrídates (88-63 a.C.) o els importantíssims alçaments desclaus com els
dEuno, 1ª guerra dels esclaus (136-132 a.C.) i el dEspartac (73-71 a.C.).
Però la major part dels conflictes civils van ser lluites pel poder: Guerra civil entre
Pompei i Cèsar (49-46 a.C.), Guerra Ptolemàica entre Octavi i Marc Antoni (32-30
a.C.). El 193, a la mort de Còmode, any dels 4 emperadors, guerra entre ells. Durant
lAnarquia Militar (235-305) també sovintejaren les lluites pel poder entre els
aspirants a emperador. Després de la Tetrarquia, Constantí aconseguirà el poder
després de derrotar els exèrcits de Maxenci(312) i de Licini (324).
A partir del s.IV lautoritarisme creixent dels emperadors i el fort increment de la
pressió fiscal provoquen un èxode des de les ciutats cap al camp. Molts passaran a
ser colons dels grans latifundis però altres es dedicaran al bandolerisme i la pirateria,
unint-se a grups desclaus rebel·lats com el cas dels bagaudes a la Gàl·lia i al nord
dHispània o integrant-se amb els bàrbars invasors.
-Els Foederati: Des del s.IV queda autoritzat lestabliment dalgunes tribus
germàniques en els confins de limperi en qualitat de federats de Roma. Reben una
anualitat (annonae foederate) a canvi dassumir la defensa de la frontera de limperi.
Lany 376 Valente autoritzarà lassentament dels visigots com a federats, però
aquests es rebel·len i derroten els romans en Adrianòpolis, on mor el mateix
emperador romà.
El Tractat o foedus era un contracte polític que obligava als germànics a ajudar
militarment a lImperi Romà. A canvi, aquest els concedia territoris on instalar-se
(hospitalitas). 1/3 de les terres es cedien als germànics en usdefruit, no en
propietat.
Visigots, Ostrogots, Vàndals i Francs seran federats. Per garantir el compliment de
lacord els caps germànics entregaven els seus fills als romans com a hostatges.
Aquest sistema va acabar fracassant al s. V, quan els bàrbars veuen la debilitat de
Roma i la seva impossibilitat de fer- los fora.

7.- LA FORMACIÓ DELS REGNES BÀRBARS I LA FI DE LIMPERIDOCCIDENT.
Els pobles germànics federats van constituint regnes independents en aquells
territoris que ocupen. La forma destat serà molt diferent al concepte romà (les tribus
germàniques eren grups dhomes lliures, guerrers, dirigits per un cap electe). Les
relacions amb la població romana seran difícils per segregació racial i diferències
religioses (bàrbars, arrians) excepció:el regne franc. El regnes germànics més
importants que sestableixen sobre lantic Imperi Romà dOccident són els següents:
-Regne Vàndal (429-534). Federats el 435, domini sobirà el 442. Després de ser
expulsats dHispània pels visigots sestableixen al nord dÀfrica (Cartago), organitzant
un imperi marítim i atacant Roma el 455 (Genseric). Els bizantins (Belisari)
destruiran aquest regne el 534 incorporant-lo al seu imperi.
-Regne Visigot (419-507, cap.Tolosa; 507-711, cap. Toledo). Euric. Primer
sestableixen al sud de la Gàl·lia, però entren en Hispània per expulsar els vàndals i
alans. El 507 són derrotats a Vouillé pels francs que els expulsen de la Gàl·lia quedant
només a Hispània (excepte Galícia, regne sueu, durant un temps). El regne visigot
serà destruït pels musulmans el 711.
-Regne Franc. Federats des del 358. Unitat de les tribus amb Clodoveu (482-
511), que conquerirà tota la Gàl·lia. Conversió al Catolicisme (497)...... fusió de
gal·lo-romans i germànics....... regne unitari, molt fort per la seva cohesió interna.
Evolucionarà cap a regne Merovingi i després Imperi Carolingi.
-Regne Burgundi o Borgonyó (443-534). Gundobald, sobre la zona de lactual
Suïssa i Lió. Conquerit pels francs el 534.
-Regne Ostrogot. Teodoric el gran. Sestableix sobre Itàlia i regió de lAdriàtic
(493-553) una vegada destruït el regne dOdoacre. Molta tensió amb la població
romana, segregació racial. Rivalitat amb els francs; destruït pels bizantins (535-553)
que lincorporen al seu imperi. Posteriorment, altres tribus germàniques, els
llombards (Alboin) ocupen el nord dItàlia expulsant dallà els bizantins i establint un
nou regne (568-774).
Es considera la data del 476 d. C. com el final definitiu de lImperi Romà
dOccident quan Odoacre, mercenari germànic al servei de Roma deposa al darrer
emperador Ròmul Augústul i crea un regne personal sobre Itàlia, enviant tots els
símbols imperials a Constantinoble. Per conveni, es considera que daquesta manera
acaba lEdat antiga i comença lEdat Mitjana.

1.- CONCEPTE DE FEUDALISME. APARICIÓ.
Entenem per feudalisme el règim polític, econòmic i social fonamentat en les
relacions de servei i protecció (feudo-vassallàtiques) que es dispensaven,
respectivament el vassall al senyor i el senyor al vassall.
Va sorgir a Europa a començaments de lEdat Mitjana, després de la caiguda de
lImperi Romà dOccident, i es consolidà entre els segles X-XIII.
La crisi urbana provocada a lèpoca del Baix Imperi romà per les invasions
bàrbares havia provocat un procés de ruralització propici a laparició de relacions
senyorials; és a dir, molts camperols lliures i també antics treballadors urbans sense
feina sacollien a la protecció dun gran propietari i quedaven en una situació de
semi-llibertat.
-El feudalisme com a sistema polític i militar. La desmembració de lImperi
Carolingi va suposar el debilitament del poder reial, i la necessitat de repartir el poder
entre el rei, que tenia el grau de primum inter pares, i els senyors locals, que tenien
plena autonomia política, econòmica i judicial en els seus territoris (feus), de manera
que els senyors eren vassalls nominals del rei. Però lautèntic vassallatge era el que
ells exercien sobre els plebeus (serfs) que devien el seu treball i bens a canvi de la
protecció de les seves vides. Els serfs podien treballar les terres del senyor a canvi de
treballs personals o tributs (en diners o en espècie).
El senyor feudal, a canvi de les terres que rebia del rei havia de protegir als
habitants del feu, administrar justícia i representar a la Corona; a la vegada, estava
obligat a prestar al rei auxilium (ajuda militar) i consilium (consell).
El rei es reservava per ell una part del regne per administrar-la directament (bens
patrimonials de la monarquia).
Els perills polítics i militars del sistema feudal eren les possibles guerres entre
nobles i possibles rebelions dels nobles contra la monarquia.
-El feudalisme com a sistema econòmic: el senyoriu territorial i el senyoriu
jurisdiccional.
A tot feu es trobaven tres tipus de terres:
1- Alous: Petites propietats situades dins del feu però propietat de pagesos
lliures. Eren poc nombrosos i aniran desapareixent entregats pels pagesos en
moments de penúria o incautats pels senyors.
2- Reserva: Eren les millors terres, propietat del senyor. Els seus fruits eren
íntegrament per al senyor, però no era ell qui les treballava.
3- Mansos: Parcel·les propietat del senyor que havien estat cedides a pagesos
semi-lliures (serfs de la gleva). El pagès treballava la terra, però estava
obligat a:
- entregar al senyor part de la collita anual, el cens.
- Treballar alguns dies a la setmana o al mes en la reserva del senyor,
corvees.
- En ocasions, treballar als tallers del senyor (molins, ferreries,...).
Aquests tallers eren els únics que podia haver en el feu, i els pagesos
tenien prohibit muntar altres tallers o acudir a encarregar treballs a
altres tallers que no fossin del seu senyor feudal. A més, per utilitzar
aquests serveis (ex.: moldre el gra) els pagesos havien de pagar certa
quantitat en espècie o en diners.
- Fer serveis militars en cas de perill.
- Acceptar la justícia del senyor feudal, el qual sovint té dret de vida i de
mort sobre els seus pagesos (serfs de la gleva). A més, el senyor pot
cobrar la justícia i imposar multes, i també, cobrar taxes per la
utilització de camins o rius navegables.
Els ingressos obtinguts pel senyor (tant en diners com en espècie) derivats del
conreu de la terra (de la reserva i dels mansos) són coneguts amb el nom de rendes
territorials.
El ingressos obtinguts pel senyor gràcies a les potestats jurisdiccionals
(administració de justícia, utilització dels seus tallers, taxes de circulació,...) són les
rendes jurisdiccionals. El conjunt de totes (territorials i jurisdiccionals) reb el nom
de rendes senyorials.
Els orígens del sistema feudal sembla que es troben en certes institucions
derivades tant del món tardo-romà com del món germànic; però serà a partir de
lèpoca carolíngia quan les relacions feudo-vassallàtiques configuraran les seves
característiques.
La idea original és que molts homes lliures que desitgen més seguretat
sencomanaven a altres més poderosos que ells. Com a contrapartida, aquests
darrers acostumaven a concedir als encomanats algun benefici, sovint terres.
Els elements bàsics de les relacions feudals seran, doncs, lencomanació (arrel
del vassallatge) i el benefici (anomenat també feu).
Vassall era tot aquell que, lliurement, se situava sota lempar duna persona més
poderosa, a la que prometia fidelitat i de la que esperava protecció i algún benefici.
El contracte sestablia a través de la Cerimònia de lHomenatge, cada vegada
més complicada, en la que eren elements destacats la unió de les mans de vassall i
senyor, el bes que aquest donava al seu home, i el jurament que segellava la fidelitat
mútua. A continuació, el senyor entregava al seu vassall un objecte com a símbol del
benefici que li atorgava, era la investidura. Des daquell moment lun i laltre
quedaven estretament lligats. Aquest contracte es rompia quan una de les parts
incomplia les seves obligacions.
La consolidació de la societat feudal es va produir quan els compromisos
adquirits tendiren a fer-se hereditaris (abans no ho eren).

2.- BASES SOCIOECONÒMIQUES DE LA SOCIETAT FEUDAL
La societat feudal es fonamenta en els següents aspectes:
a) Una gran jerarquització social (la piràmide feudal). A la cúspide , el rei,
lautoritat del qual era dorigen diví, encara que a la pràctica no sempre fos
superior al poder nobiliari.
Al següent esglaó trobem els grans senyors feudals (ducs, marquesos,
comtes, barons,..), lAlta Noblesa, la que realment té el poder, obligats a
lauxilium i consilium amb el rei.
Per baix trobaríem la Baixa Noblesa (castellans, infançons), que solen
administrar porcions dels feus dels grans senyors feudals dels quals són
vassalls (subinfeudació).
Més avall quedarien els milites, cavallers, soldats professionals que
mancaven de vassalls.
A la base de la piràmide trobaríem els serfs de la gleva (el poble pla,
majoritàriament camperol).
Entre els senyors hauríem dincloure lAlt Clergat (bisbes, arquebisbes,
abats de monestirs,...) amb un elevat poder econòmic i propietaris
dimmenses terres.
b) Societat eminentment rural. Per la decadència urbana i del comerç. El bé
més preuat serà la terra.
c) Societat violenta. Guerres entre nobles, revoltes nobiliàries contra el rei,
revoltes antisenyorials reprimides duríssimament, a banda dels atacs de les segones
invasions (normands, magiars, sarraïns) i de les interminables croades.
d) Societat poc complexa, simple i immòbil. És de caràcter estamental:
Oratores(clergat), bellatores (els senyors, la noblesa, els guerrers) i
laboratores (els que treballen, pagesos; han de contribuir al manteniment
dels altres dos estaments).
e) Important paper de lEsglésia. Societat teocràtica? Ordre social dictat per
Déu legitimació del poder. Acaparadora de la cultura (monestirs).
En el cas espanyol, a la Castella de lalta Edat Mitjana la guerra contra els
musulmans obliga a la repoblació per presura, amb camperols lliures i amb furs o
privilegis ( així, a Castella la Vella no hi ha feudalisme). En canvi, a Catalunya, sota
la influència carolíngia, sí trobarem feudalisme bastant pur.
Es curiós que a partir del s.XIII, quan ja ha passat el moment de màxim apogeu del
feudalisme a Europa, es donarà clarament aquest a les noves terres conquerides per
Castella (La Manxa, Extremadura, Andalusia), ja que es va encomanar la repoblació a
ordres militars i grans senyors, el quals instauraren un sistema latifundista que ha
perdurat fins al present.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL. CAUSES I CONSEQÜÈNCIES.
1.- CAUSES DE LA «GRAN GUERRA».
A començaments del s.XX, rivalitat creixent entre les potències europees:
a) Entre França i Alemanya per la guerra de 1870 (Alsàcia, Lorena,...).
b) Entre lImperi Austrohongarès i Rússia per la qüestió dels Balcans.
c) Entre Gran Bretanya i Alemanya per la forta rivalitat econòmica i comercial.
d) I, en general, entre totes les potències industrials entre sí per la creixent
competència per obtenir primeres matèries i mercats per als seus productes
industrials, de ahí, ... conflictes colonials.
A més a més, hi ha seriosos problemes nacionalistes:
- A lImperi Austrohongarès (txecs, eslovacs, serbis de Bòsnia,...)
- A Rússia (polonesos, finesos, pobles bàltics, pobles del Caucas i
dÀsia Central, ...).
- A Gran Bretanya (irlandesos).
Aquestes tensions donen lloc a una sèrie daliances entre potències que acaben
configurant dos blocs oposats:
La Triple Aliança, o Imperis Centrals, amb Alemanya, lImperi
Austrohongarès i Itàlia (*).
La Triple Entesa, amb Gran Bretanya, França i Rússia.
Daquesta manera, entre 1900 i 1914 es produeix un reforçament militar, una
autèntica cursa armamentística daquests països coneguda com la Pau armada.
El nacionalisme serbi als Balcans (amb suport rus a Sèrbia) serà la causa immediata
o detonant de la guerra; en concret, latemptat de Sarajevo, on fou assassinat
larxiduc Francesc Ferran (hereu de lImperi Austrohongarès) i la seva esposa per
Gavrilo Princip, un estudiant nacionalista pro-serbi (28 de juny de 1914).
2.- DESENVOLUPAMENT DEL CONFLICTE (1914-1918).
- Ultimàtum austríac a Sèrbia (un mes). Rebutjat.
- 28 de juliol, declaració de guerra de lImperi Austrohongarès a
Sèrbia. Es posa en marxa el sistema daliances. Mobilització russa.
Declaracions de guerra mútues els primers dies dagost de 1914.
- Alemanya havia dissenyat el Pla Schlieffen (atacar primer a França
i després a Rússia) però no dona el resultat esperat.
- Hi ha algunes modificacions en els bàndols: Itàlia (*), primer no hi
participa, i el 1916 es passa a la Triple Entesa (per problemes
territorials amb els austríacs). Lany 1917, entren els EUA, també en
lEntesa, per lenfonsament de vaixells americans pels submarins
alemanys. També ho faran pel mateix bàndol Romània,
Montenegro, Grècia i Bèlgica (atacada per Alemanya). En canvi,
lImperi Otomà (turc) i Bulgària ho fan per la Triple Aliança.
En un principi, la guerra es presenta ràpida, guerra de moviments, però acabarà
imposant-se la guerra de posicions (trinxeres), o de desgast (ex.: Verdun).
Apareixen noves armes de mortífer efecte (metralladora, granades de mà, primers
avions, primers tancs, primers submarins, gasos verinosos, canons de llarg abast,...).
Podem parlar de dos fronts de guerra:
- El Front Occidental (nord de França i Bèlgica). Després dun primer
i ràpid avanç alemany fins a prop de París, estancament del front i
guerra de posicions.
- El Front Oriental (Balcans i Rússia). Victòries austro-alemanyes,
ocupació de Sèrbia i Romània; enfonsament rus al esclatar la
Revolució de 1917. Rússia signa la pau per separat amb Alemanya.
Malgrat labandonament rus de 1917, la intervenció dels EUA en la guerra trenca
lequilibri al front occidental. A finals del 1918 Alemanya considera que és inútil
continuar la guerra perquè ja no la pot guanyar, i, per això, demana un
armistici(demana la pau) i acaba la guerra.
3.- CONSEQÜÈNCIES DE LA GRAN GUERRA.
- Apareix el concepte de guerra total, fins aleshores desconegut; és
a dir, tota leconomia dels països bel·ligerants sorienta
exclusivament al sosteniment de la guerra.
- Les xifres baten tots els rècords coneguts: 60 milions de mobilitzats,
8 milions de morts, 16 nacions participants,...
- Larmistici es formalitza en els Tractats de Versalles (Versalles,
Saint Germain, Trianon, Neuilly i Sèvres, signats entre els vencedors i
els diferents països vençuts, que suposen la modificació del mapa
europeu:
Desapareixen els Imperis Austrohongarès, Otomà (turc) i Rus;
la qual cosa dona lloc a laparició de nous estats independents: Polònia,
Txecoslovàquia, les repúbliques bàltiques, Finlàndia, Iugoslàvia ( a
partir de Sèrbia).
Alemanya, molt durament castigada al Tractat de Versalles,
perd territoris: Alsàcia i Lorena (a França), Eupen i Malmedy ( a
Bèlgica), els territoris colonials ( a França i Gran Bretanya), territoris
orientals a Polònia, i passarà a ser una república (la República de
Weimar) després de patir una revolució espartaquista. Serà declarada
culpable de la guerra i haurà de pagar grans indemnitzacions
econòmiques als vencedors que afectaran molt la seva economia.
Alemanya queda humiliada a Versalles i es generarà en la societat
alemanya un fort desig de revenja.
-Creació de la Societat de Nacions SdNB)
LA REVOLUCIÓ RUSSA, CONSEQÜÈNCIES. DE LENIN A STALIN.
1.- LA RÚSSIA TSARISTA.
Al començament del s.XX Rússia era el país més endarrerit dEuropa i encara
amb un sistema dantic règim. Fonamentalment agrari, escassa indústria. La terra
en poques mans (noblesa, clericat ortodoxe,...)... molta misèria entre la pagesia
sense terra, mentre els obrers industrials de les ciutats eren sistemàticament explotats.
És per això que van quallant les idees revolucionàries del moviment obrer
(anarquisme, de vegades violent, i marxisme). Els marxistes, defensors de la lluita de
classes i més forts a les ciutats, funden el 1898 el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus,
però aviat aquest sescindirà en dos corrents:
-Menxevics (minoritaris), partidaris de fer una revolució burgesa abans
dimplantar el socialisme.
-Bolxevics (majoritaris), partidaris de fer ja la revolució socialista, dirigida pel
proletariat. Destaca Vladimir Ilich Ulianov (LENIN).
Malgrat la lamentable situació del país, el tsar saventura en guerres: 1904-05
Guerra Russojaponesa. Humiliant derrota russa, més pobresa i misèria. Això
provoca protestes, diumenge sagnant (manifestació pacífica front al palau dhivern
de Sant Petersburg encapçalada pel pope Gapon i violentament reprimida per la
policia tsarista). Això provoca lextensió duna revolta popular; la Revolució de 1905,
durament reprimida. El tsar fa alguna tímida concessió com la creació duna mena
de parlament, la Duma, molt controlat, on es presenta algun intent infructuós de
reforma agrària (ministre Stolypin).
2.- LES REVOLUCIONS DE 1917.
Malgrat la precària situació econòmica del país, Rússia, per les aliances
internacionals del tsar, participa a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Això
provoca una enorme mobilització de població i recursos, que repercuteix en més
misèria, fam i penúries. A més a més, derrotes front als alemanys. Les protestes
socials van a més i el febrer de 1917 la revolta esclata a Petrograd (abans Sant
Petersburg). El tsar ordena a lexèrcit la repressió dels sublevats, però els soldats es
neguen a enfrontar-se al poble i se sumen a la revolta; és la revolució de febrer Es
formen els soviets (assemblees o comitès de soldats, obrers i camperols).
El tsar abdica, i es fa càrrec del govern provisional el príncep Livov, agafant
protagonisme la Duma. Aquest govern liberal i burgès no vol fer grans reformes i
tampoc vol sortir de la guerra mundial. Per això perd el suport dels bolxevics, que
controlen molts soviets. Doble poder: govern i soviets.
El 3 dabril de 1917 Lenin arriba a Petrograd des de Finlàndia ( estava exiliat a
Suïssa des de la Revolució de 1905) i sosté que la revolució ha de superar la fase
burgesa i convertir-se en una revolució del proletariat, proposa la immediata
sortida de la guerra i la presa del poder per la via insurrecional, són les Tesis dabril.
Livov perd força i és substituït per Alexis Kerensky, socialista moderat, que pretén
importants reformes, però no sortir de la guerra. Això lenfronta als bolxevics i Lenin
ha de fugir i amagar-se. Al mes dagost, un general tsarista, Kornilov, intenta un cop
destat contrarevolucionari. Kerensky necessitarà dels soviets per a véncer-lo. Això
prestigiarà als soviets en detriment del propi Kerensky.
El 10 doctubre de 1917 el comitè central dels bolxevics accepta les tesis de Lenin
dinsurrecció immediata en contra de la postura de continuar la col·laboració amb els
menxevics i Kerensky.
El 25 doctubre ( 7 de novembre del calendari occidental), els mariners de la base
de Kronstadt saixequen contra el govern. Simultàniament, elements bolxevics
organitzats (Guàrdia Roja) ocupen els llocs estratègics de la capital i assalten el palau
dhivern. Kerensky fuig.
Els bolxevics, ja en el poder, signen la pau amb Alemanya i es decideix, entre altres
coses:
- Repartir la terra entre els camperols.
- Control de les fàbriques pels obrers.
- Control estatal de leconomia.
Els bolxevics creen un Estat fort, controlat per un únic partit: el partit comunista, i
sinstaura la dictadura del proletariat, per defensar-se del Capitalisme. Lenin queda
com a màxim dirigent del nou estat.
3.- LA CONSOLIDACIÓ DE LA REVOLUCIÓ. DE LENIN A STALIN.
- El país canvia de nom el 1922, passant danomenar-se Imperi Rus a
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).
- Els primers anys són molt dolents, perquè una vegada acabada la
PGM els tsaristes (russos blancs), amb lajut de les potències
capitalistes (EUA, GB,...) intenten recuperar el poder i acabar amb el
primer Estat socialista del món. En aquesta guerra civil són
derrotats pel nou Exèrcit Roig.
- Una vegada acabada la guerra, Lenin decideix suprimir lanomenat
comunisme de guerra i permetrà certa llibertat econòmica per a la
millora de les condicions de vida; és la NEP (nova política
econòmica).
- Després de la mort de Lenin (1924), lluiten pel poder Trotsky
(organitzador de lexèrcit roig i partidari de lextensió mundial de la
revolució) i Stalin. Aquest darrer es fa amb el poder i elimina a tots
els seus rivals. Trotsky ha de fugir (serà assessinat a Mèxic per
agents de Stalin el 1940).
- Stalin instaura una fèrria dictadura personal amb un control absolut
de la societat ( el tsar roig). Acaba amb la NEP per evitar el perill
de tornada del capitalisme i instaura la política de plans
quinquenals destinada a la industrialització i modernització de
lURSS. Als anys trenta farà una sagnant depuració interna del partit
comunista (les famoses porgues), intervendrà en favor del govern
republicà durant la Guerra Civil Espanyola i durà la major part de
lesforç en la derrota dels feixismes durant la SGM. Després de la
seva mort, el 1953,la seva figura serà qüestionada, i els dirigents
soviètics començaran el procés de desestalinització.
4.- CONSEQÜÈNCIES DE LA REVOLUCIÓ.
-Internes: - Desaparició de lImperi Rus i instauració dun règim de caràcter
socialista inspirat en el Marxisme, lURSS, amb dictadura del proletariat i partit
únic.
- En economia es passa, doncs, de capitalisme a socialisme,
desapareixent la propietat privada i controlant lEstat tots els
aspectes de leconomia.
- Externes: - Rússia signa la pau per separat amb Alemanya, abandonant als
seus aliats de la Triple Entesa. Desapareix el front oriental a la PGM.
- Per primera vegada en la Història les teories marxistes de revolució i
presa del poder per les masses proletàries per a fer desaparèixer el
Capitalisme (que semblaven una utopia) són posades en pràctica
amb èxit en un país, que, a més, és el més extens de la Terra. Cundeix
lexemple i hi ha intents revolucionaris immediats a Alemanya
(revolta espartaquista) i Hongria, però aquests fracassen.
- Això provoca el temor entre el capitalisme mundial,.... intervenció
militar de les potències capitalistes en la Guerra Civil posterior a la
revolució per a fer-la fracassar.
- Els dirigents soviètics convoquen la III Internacional (Komintern),
que suposa lescissió dels marxistes en Socialistes (partidaris de la
participació en les institucions democràtiques) i Comunistes,
partidaris de fer la revolució i agafar el poder per la força.
- Es creen partits comunistes arreu del món, provocant el pànic entre
la burgesia, que no duptarà en donar suport als feixistes per aturar el
perill revolucionari.
- Després de la SGM , lURSS es convertirà en una superpotència
política i militar liderant el món comunista juntament amb altres
països on també triomfarà la revolució (Xina, 1949