Història del Catalanisme i l'Anarcosindicalisme a Catalunya (1901-1918)

El Catalanisme i l'Anarcosindicalisme a Catalunya (1901-1918)

L'Anarcosindicalisme i la CNT

Els anarcocomunistes, més radicals, i els anarcosindicalistes, que defensaven la creació de sindicats per millorar les condicions dels obrers, van impulsar el moviment anarquista. En aquest context, l'any 1910, els anarcosindicalistes van promoure la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

La CNT es definia com a revolucionària, amb quatre punts bàsics:

1. La independència del proletariat respecte de la burgesia i l'Estat.
2. L'apoliticisme.
3. La unió de tots els sindicats.
4. La voluntat d'enderrocar el capitalisme.

Per aconseguir els seus objectius, utilitzaven la vaga general i els boicots a les empreses, amb l'objectiu d'arribar a una vaga general revolucionària que acabés amb l'Estat i el capitalisme.

La CNT va créixer en afiliats i va tenir figures importants com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Àngel Pestaña i Joan Peiró.

El Congrés de Sants (1918) va ser un moment clau, amb la creació dels sindicats únics d'indústria, ajuntant els petits sindicats dividits. També es va reafirmar l'apoliticisme i la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons.

El Catalanisme i la Lliga Regionalista (1901-1909)

La Consolidació de la Lliga Regionalista

A principis del segle XX, la Lliga es va consolidar com a principal partit de l'oposició a Catalunya, liderada per Enric Prat de la Riba, qui va plasmar el seu pensament al llibre La Nacionalitat Catalana (1906), on reclamava autonomia política per a Catalunya. La Lliga també volia participar en la política espanyola.

Francesc Cambó va ser una altra figura important. Els primers anys de la Lliga van ser difícils, competint amb els lerrouxistes i amb divisions internes.

Davant la visita del rei a Barcelona, la Lliga va decidir boicotejar-la. El sector de Francesc Cambó no va obeir i va convèncer la resta del partit. Aquest desacord va provocar la sortida del sector més radical, creant un partit d'esquerres.

La Solidaritat Catalana

La Llei de Jurisdiccions, aprovada a Madrid, establia que les ofenses al rei o als símbols de l'Estat serien jutjades per tribunals militars. Aquesta llei va ser rebutjada a Catalunya i va esclatar amb l'incident de la revista Cu-Cut!, que es va burlar de l'exèrcit. L'exèrcit va cremar locals catalanistes i el govern no va intervenir. Com a resposta, totes les forces catalanes, excepte els partits dinàstics i els lerrouxistes, es van unir formant Solidaritat Catalana.

L'any 1907, van publicar el programa del Tivoli, demanant la retirada de la Llei de Jurisdiccions i autonomia per a Catalunya. Solidaritat Catalana va tenir un gran èxit electoral.

Malauradament, Solidaritat Catalana no va durar gaire per les seves divisions internes, principalment:

1. El projecte de reforma de l'administració local del govern de Maura, defensat per la Lliga i criticat pels republicans.
2. El tema de la religió i l'ensenyament en català, que la Lliga, catòlica, no defensava.
3. La Setmana Tràgica, que va provocar la ruptura definitiva.