Història Contemporània: Industrialització i Conflictes

Segona Revolució Industrial (des de 1870)

Durant aquest període, les potències europees (Regne Unit, Alemanya, França) juntament amb els EUA i el Japó van consolidar la seva hegemonia mundial.

Raons de l'intens creixement:

• Presència d'innovacions tecnològiques.
• Importància de les indústries electròniques i químiques.
• Ús del petroli com a font d'energia, especialment per a la naixent indústria de l'automòbil.
• L'ús de l’acer provoca l'expansió de la indústria siderúrgica.

Característiques principals

Augment demogràfic ("explosió blanca")

Es produeix per la disminució de la mortalitat i el manteniment d'una elevada natalitat.

Causes:

• Millora de les condicions de vida del proletariat.
• Progrés mèdic i científic (combat de malalties com tifus, còlera i malària).
• Major preocupació per la higiene.

Conseqüències:

• Creixement de la mà d'obra industrial.
• Emigració massiva de població europea cap a altres continents (EUA, Amèrica Llatina, Austràlia i Nova Zelanda).

Noves fonts d’energia i indústries

a) Electricitat:

S'aplica a l'enllumenat públic (gràcies a la bombeta de filament d'Edison) i al subministrament energètic per a nous aparells com el telèfon, la ràdio, el tramvia, etc.

b) Petroli:

• 1885: Karl Benz inventa el motor d'explosió de combustió interna.
• 1887: Rudolf Diesel inventa el motor dièsel (gasoil).
• 1891: Peugeot fabrica el primer automòbil amb motor de benzina, tot i que serà el nord-americà Henry Ford qui en promourà la producció en sèrie (Fordisme), fent-lo més assequible.
• Primers intents d'aviació: A finals del segle XIX, experiments dels germans Wright.

c) Siderúrgia de l’acer:

• L'acer és un material d'enorme elasticitat, duresa i resistència.
• La seva producció en massa és possible gràcies al convertidor Bessemer (1856) i altres mètodes posteriors.
• Permet la construcció de ponts i viaductes més grans, gratacels, i tota mena de màquines (ferroviàries, automobilístiques, armamentístiques).

d) Indústria química:

• Gran desenvolupament amb la producció d’adobs sintètics per a l'agricultura, explosius (dinamita), tints, fibres artificials, plàstics, medicaments (com l'aspirina).
• Nous components per a la fabricació de paper, vidre, etc.

Revolució en transport i comunicacions

1. Transport marítim:

• Millora dels vaixells de vapor (buc d'acer, incorporació d'hèlixs) que permeten més rapidesa, capacitat de càrrega, menor cost econòmic i millor conservació d'aliments (cambres frigorífiques).
• Millores en les instal·lacions portuàries.
• Creació de grans canals interoceànics:
  • 1869: Canal de Suez (uneix el mar Roig i el Mediterrani).
  • 1914: Canal de Panamà (uneix l'oceà Atlàntic i el Pacífic).

2. Transport terrestre:

• Expansió massiva de la xarxa ferroviària:
  • 1869: S'acaba el ferrocarril transcontinental als EUA, unint la costa est amb la costa oest.
  • La xarxa ferroviària s'estén per tot el planeta, impulsada per l'interès comercial i colonial dels països rics.
  • Reducció de costos i temps de transport, convertint-se en un mitjà més fàcil i eficaç.
  • Entre 1840 i 1920, la longitud de les vies fèrries al món passa d'uns 9.000 km a més d'1 milió de km (les xifres originals de milles semblaven incorrectes).
• Desenvolupament de l'automòbil i les primeres xarxes de carreteres.

3. Comunicació:

• Nous invents revolucionen la comunicació a distància: telègraf (amb el codi Morse, inventat el 1844), telèfon (Bell, 1876), ràdio (transmissió sense fils, Marconi, finals s. XIX).
• 1895: Inici del cinema (germans Lumière).
• Aquestes innovacions afavoreixen les comunicacions en totes les zones industrialitzades del món, marcant l'inici de la globalització (economia mundialitzada).

Creació d'un mercat interdependent pels interessos dels països industrialitzats:

• a) Demanda creixent de matèries primeres i aliments exòtics que escassejaven als seus països.
• b) Recerca constant de nous mercats per vendre els excedents de productes industrials.
• c) Necessitat de col·locar població sobrant (emigració).
• d) Demanda d'àrees d'inversió privilegiades per obtenir rendibilitat dels capitals acumulats.

Comparació: Primera i Segona Revolució Industrial

Imperialisme (des de 1870)

L'imperialisme és el domini polític, econòmic i cultural que unes nacions (metròpolis) exerceixen sobre unes altres (colònies). Tot i que hi ha hagut imperialismes des de l'antiguitat, el terme s'aplica específicament al procés d'expansió territorial i econòmica protagonitzat per les potències europees, els EUA i el Japó, especialment intens entre 1870 i 1914. Durant aquest període, aquestes potències van conquerir i administrar vastos territoris a Àfrica, Àsia i Oceania. Aquesta expansió va ser una conseqüència directa de la Segona Revolució Industrial (recerca de mercats i matèries primeres) i de factors polítics i ideològics. Es pot dir que l'era imperialista clàssica va acabar amb la Primera Guerra Mundial (1914), però les seves conseqüències (fronteres artificials, dependència econòmica, racisme) van perdurar fins a la descolonització (principalment després de 1945) i encara avui afecten molts països.

Causes de l'Imperialisme

• Econòmiques:
  • Necessitat de trobar nous mercats per als productes industrials europeus.
  • Recerca de matèries primeres barates (cautxú, coure, estany, cotó, fusta, etc.) i aliments (cacau, te, cafè).
  • Oportunitats d'inversió de capitals en infraestructures (ferrocarrils, ports).
  • Obtenció de mà d'obra barata (sovint en condicions properes a l'esclavitud).
• Demogràfiques: L'excés de població europea (fruit de l'"explosió blanca") troba una vàlvula d'escapament en l'emigració cap a les colònies.
• Polítiques:
  • Competència i rivalitat entre les grans potències europees per l'hegemonia mundial i el prestigi nacional.
  • Control de territoris estratègics (rutes marítimes, zones d'influència) per mantenir l’equilibri de poder.
  • Exaltació del nacionalisme.
• Ideològiques i Culturals:
  • Imposició d'idees racistes (basades en una interpretació errònia del darwinisme, el "darwinisme social") que consideraven els blancs una raça superior amb la missió de "civilitzar" els altres pobles ("la càrrega de l'home blanc").
  • Expansió del cristianisme mitjançant missions religioses.
  • Interès científic i geogràfic (exploracions).

Factors impulsors de l'Imperialisme

(Aquesta secció reitera les causes ja esmentades amb una estructura lleugerament diferent)

Factors econòmics

• Necessitat de nous mercats per vendre productes industrials.
• Recerca de matèries primeres (cautxú, cotó, petroli, minerals).
• Inversions rendibles en infraestructures colonials (ferrocarrils, ports, mines).

Factors demogràfics i socials

• Augment de la població europea que genera un excés de mà d'obra i tensions socials.
• Emigració cap a les colònies com a oportunitat per millorar la qualitat de vida.

Factors polítics

• Competència estratègica entre les grans potències europees.
• Control de territoris clau per mantenir l’equilibri de poder i el prestigi internacional.

Factors ideològics

• Darwinisme social: Justificació pseudocientífica i racista de la superioritat europea.
• Missió civilitzadora: Voluntat d'expandir la cultura occidental, la religió cristiana i les formes de govern europees, considerades superiors.

Conseqüències de l'Imperialisme

Efectes sobre els pobles colonitzats

• Polítiques: Destrucció o subordinació de les estructures polítiques i socials tradicionals. Creació de fronteres artificials que sovint barrejaven ètnies rivals o en separaven d'altres, generant conflictes futurs.
• Econòmiques: Explotació dels recursos naturals i de la mà d'obra indígena. Imposició d'una economia basada en l'exportació de matèries primeres i la importació de productes manufacturats de la metròpoli (dependència econòmica). Sovint es va forçar el monocultiu.
• Culturals: Imposició de la llengua, la religió i la cultura europea (aculturació). Pèrdua d'identitat cultural i menyspreu per les cultures autòctones.
• Socials: Discriminació i segregació racial. Marginació de les poblacions autòctones. Millores higièniques i sanitàries que van reduir la mortalitat però que, sense control de natalitat, van provocar desequilibris demogràfics en alguns casos.

Efectes sobre les metròpolis

• Obtenció de grans beneficis econòmics per a les elits i les empreses.
• Alleujament de tensions socials internes gràcies a l'emigració.
• Reforçament del sentiment nacionalista i de superioritat.
• Les rivalitats colonials van ser una de les causes principals de la Primera Guerra Mundial.

Justificació de l'Imperialisme (Jules Ferry, 1885)

Jules Ferry, polític francès, va exposar clarament els arguments imperialistes en un discurs el 1885:

• Motivació econòmica: “La qüestió colonial és per als països dedicats per la naturalesa de la seva indústria a una gran exportació, com el nostre, la qüestió mateixa dels mercats.”
• Justificació ideològica i racista: “Cal dir obertament que les races superiors tenen un dret sobre les races inferiors (...). Tenen el deure de civilitzar les races inferiors.”
• Rivalitat política i prestigi: “En el nostre temps, les nacions no són grans sinó per l'activitat que desenvolupen.”

El Canal de Suez (1869)

• És una de les vies de navegació artificials més importants i transitades del món.
• Construït entre 1859 i 1869 a Egipte, sota la direcció de l'enginyer francès Ferdinand de Lesseps.
• Connecta el mar Roig amb el mar Mediterrani.
• Objectiu: Crear una ruta marítima molt més curta i ràpida entre Europa i Àsia, evitant circumval·lar Àfrica. Va tenir una importància estratègica i econòmica enorme per a l'imperialisme, especialment per al Regne Unit cap a l'Índia.

Repartiment del món i tipus de colònies

L'Imperi Britànic va ser el més extens, seguit pel francès. Les potències van establir diferents formes de domini colonial:

a) Colònies d'explotació:

Les més comunes. La metròpoli explotava els recursos econòmics i la mà d'obra indígena. El govern era exercit directament per funcionaris i militars de la metròpoli (administració directa) o, en alguns casos, es mantenia un govern indígena titella sota supervisió de la potència colonial (protectorat). Exemples: l'Índia britànica, la major part de l'Àfrica colonial.

b) Colònies de poblament:

Territoris on s'establia una gran quantitat de població blanca procedent de la metròpoli, que sovint arraconava o exterminava la població indígena. Aquestes colònies gaudien de certa autonomia política. Exemples britànics (anomenats Dominis): Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica. A Sud-àfrica, la nombrosa població negra va sobreviure però va patir un règim de segregació racial (Apartheid) durant gran part del segle XX.

c) Concessions:

Territoris cedits o arrendats per estats independents a les potències colonials per a l'explotació econòmica, normalment enclavaments comercials o ports. Exemple: Hong Kong (cedit per la Xina al Regne Unit).

Resistència a les colònies

La dominació colonial va generar diverses formes de resistència:

Resistència armada

• Revolta dels Sipais (Índia, 1857): Motí de soldats indis (sipais) de l'exèrcit britànic que es va estendre com una àmplia revolta contra el domini britànic. Va ser durament reprimida.
• Guerres Zulu (Sud-àfrica, 1879): Enfrontament entre l'Imperi Britànic i el Regne Zulu.
• Rebel·lió dels Bòxers (Xina, 1899-1901): Moviment xenòfob i nacionalista contra la creixent influència estrangera a la Xina. Atacs a missions cristianes i estrangers. Va ser sufocada per una coalició de vuit potències internacionals (incloent-hi EUA, Regne Unit, França, Alemanya, Rússia, Japó). Va debilitar encara més la dinastia Qing, que cauria el 1911.
• Resistència de les Cabiles (Abd el-Krim) al Marroc: Líder rifeny que va lluitar contra el domini colonial espanyol i francès.
  • 1921: Abd el-Krim infligeix una greu derrota a l'exèrcit espanyol a la batalla d'Annual.
  • 1921-1926: Proclama l'efímera República del Rif. Finalment, una acció militar conjunta d'Espanya i França el derrota.
  • 1926: Es rendeix i és exiliat. La seva lluita va inspirar futurs moviments independentistes al nord d'Àfrica.

Resistència no violenta

• Mahatma Gandhi (Índia, 1869-1948): Líder polític i espiritual indi que va esdevenir la figura central de la lluita per la independència de l’Índia del domini britànic. Va desenvolupar i practicar la filosofia de la satyagraha (resistència pacífica, desobediència civil, no-violència). Va liderar campanyes massives com la Marxa de la Sal (1930) contra els impostos britànics. L'Índia va aconseguir la independència el 1947. Gandhi va ser assassinat el 30 de gener de 1948 per un extremista hindú.

Primera Guerra Mundial (1914-1918)

Causes de la Primera Guerra Mundial

Les causes profundes del conflicte van ser complexes i acumulatives:

• Tensions colonials i imperialistes: La competència per l'expansió colonial i el control de mercats i recursos va generar fortes rivalitats entre les potències, especialment entre el Regne Unit, França i Alemanya (que havia arribat tard al repartiment i se sentia agreujada).
• Conflictes fronterers i nacionalismes exacerbats:
  • Reclamacions territorials: França reclamava Alsàcia i Lorena a Alemanya (perdudes el 1871). Itàlia reclamava territoris a Àustria-Hongria (Trentino, Ístria).
  • Nacionalismes als Balcans: Diversos pobles (serbis, búlgars, romanesos) aspiraven a la independència o a l'expansió a costa dels imperis Otomà i Austrohongarès. Rússia donava suport al paneslavisme (liderat per Sèrbia).
  • Exaltació nacionalista i militarisme a tota Europa.
• Sistema d'aliances defensives: Europa estava dividida en dos blocs militars antagònics:
  • Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria-Hongria, Itàlia (tot i que Itàlia es va mantenir neutral inicialment i després va canviar de bàndol).
  • Triple Entesa (1907): França, Regne Unit, Rússia.
  Aquest sistema convertia qualsevol conflicte local en un potencial enfrontament generalitzat.
• Cursa d'armaments: Les potències van incrementar enormement les seves despeses militars i la mida dels seus exèrcits en els anys previs a la guerra ("Pau Armada").
• Detonant (28 de juny de 1914): L'assassinat a Sarajevo (Bòsnia) de l'hereu a la corona d'Àustria-Hongria, l'arxiduc Francesc Ferran, i la seva esposa, per un nacionalista serbobosnià (Gavrilo Princip), membre d'una organització relacionada amb Sèrbia. Àustria-Hongria va culpar Sèrbia i, amb el suport alemany, li va enviar un ultimàtum inacceptable. La negativa sèrbia va portar a la declaració de guerra austrohongaresa a Sèrbia (28 de juliol de 1914), fet que va activar el complex sistema d'aliances i va precipitar l'esclat de la guerra a tot Europa.

Fases de la guerra

Bàndols

• Potències Centrals: Imperi Alemany, Imperi Austrohongarès, Imperi Otomà (Turquia, des de 1914), Bulgària (des de 1915).
• Aliats (Entesa): França, Regne Unit, Imperi Rus (fins 1917), Sèrbia, Bèlgica, Japó, Itàlia (des de 1915), Romania (des de 1916), EUA (des de 1917), Grècia, Portugal, etc.

Països neutrals (principals)

• Suècia, Noruega, Dinamarca, Països Baixos, Luxemburg (tot i ser envaït), Suïssa, Espanya, Albània.

L'inici de la guerra va ser rebut amb un gran entusiasme popular a molts països, impulsat per un fort nacionalisme i la creença generalitzada que seria una guerra curta i victoriosa.

Desenvolupament de la guerra

Guerra de moviments (1914)

• Front Occidental: Alemanya intenta una victòria ràpida sobre França envaint Bèlgica (Pla Schlieffen), però l'avanç és aturat per l'exèrcit francobritànic a la batalla del Marne (setembre 1914). El front s'estabilitza des del mar del Nord fins a Suïssa.
• Front Oriental: Rússia mobilitza les seves tropes més ràpid del previst i ataca Alemanya i Àustria-Hongria. Els alemanys obtenen victòries importants (Tannenberg), però no aconsegueixen una victòria decisiva.

Guerra de posicions (1915-1917)

• Els fronts s'estabilitzen i els exèrcits construeixen extenses línies de trinxeres. La guerra es converteix en una brutal guerra de desgast, amb ofensives que costen centenars de milers de vides per guanys territorials mínims.
• S'utilitzen noves armes mortíferes: metralladores, artilleria pesant, gasos tòxics, primers tancs i avions de combat.
• Batalles extremadament sagnants i simbòliques d'aquesta fase: Verdun (1916) i Somme (1916), amb més d'un milió de baixes entre les dues.
• La guerra s'estén a altres fronts: italià (contra Àustria-Hongria), balcànic, otomà (Gal·lípoli, Orient Mitjà), i a les colònies. La guerra naval (especialment la submarina alemanya) també és important.

Crisi de 1917 i final de la guerra (1917-1918)

• Any clau: 1917. El desgast, les pèrdues humanes i les dificultats econòmiques provoquen un gran cansament i desmoralització en tots els països bel·ligerants (motins a l'exèrcit francès, vagues).
• Revolució Russa (1917): Dues revolucions (febrer i octubre) acaben amb el tsarisme. El nou govern bolxevic signa la pau amb les Potències Centrals (Tractat de Brest-Litovsk, març 1918) i Rússia es retira de la guerra. Això permet a Alemanya concentrar les seves forces al front occidental.
• Entrada dels EUA (abril 1917): Els Estats Units declaren la guerra a Alemanya. Causes principals: la guerra submarina alemanya sense restriccions (que afectava els vaixells nord-americans, com l'incident previ del Lusitania el 1915), els forts llaços econòmics i financers amb els Aliats (els EUA els havien concedit grans préstecs), i el descobriment del Telegrama Zimmermann (intent alemany d'atreure Mèxic a la guerra contra els EUA). L'entrada dels EUA aporta enormes recursos humans, materials i financers als Aliats.
• Ofensives finals (1918): Alemanya llança una gran ofensiva a la primavera al front occidental, però fracassa. La contraofensiva aliada, reforçada per les tropes nord-americanes i l'ús massiu de tancs, trenca les línies alemanyes.
• Rendició de les Potències Centrals: Bulgària, l'Imperi Otomà i Àustria-Hongria es rendeixen successivament entre setembre i novembre de 1918. A Alemanya, una revolució interna provoca l'abdicació del Kàiser Guillem II i la proclamació de la República. El nou govern alemany signa l'armistici l'11 de novembre de 1918. Fi de la guerra.

Conseqüències de la guerra

• Demogràfiques: Catàstrofe humana. Més de 8-10 milions de soldats morts, uns 6-8 milions de civils morts (per fam, malalties, accions militars), milions de ferits, mutilats, orfes i refugiats. Fort descens de la natalitat.
• Econòmiques: Enorme destrucció material (infraestructures, camps, ciutats) especialment a França i Bèlgica. Endeutament massiu dels països europeus, principalment amb els EUA. Inflació i crisi econòmica de postguerra. Els EUA es converteixen en la primera potència econòmica mundial.
• Territorials i Polítiques:
  • Nou mapa d'Europa: Desaparició dels grans imperis multiètnics: Austrohongarès (dividit en Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, i parts cedides a Polònia, Romania, Iugoslàvia i Itàlia), Otomà (reduït a Turquia, pèrdua de tots els territoris àrabs, que passen a ser mandats britànics o francesos), Rus (pèrdua de Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia).
  • Aparició de nous estats: Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Txecoslovàquia, Iugoslàvia (Regne dels Serbis, Croats i Eslovens), Àustria, Hongria.
  • Tractats de Pau: Imposats pels vencedors als vençuts. El més important és el Tractat de Versalles (28 de juny de 1919) amb Alemanya:
    • Considera Alemanya única responsable de la guerra.
    • Imposa dures condicions: pèrdues territorials (Alsàcia-Lorena a França, territoris a Polònia, pèrdua de totes les colònies), severa reducció del seu exèrcit, desmilitarització de Renània, i pagament d'enormes reparacions de guerra. Aquestes condicions van ser percebudes com una humiliació a Alemanya i van contribuir al ressentiment que afavoriria l'ascens del nazisme.
  • Creació de la Societat de Nacions (1919): Organisme internacional impulsat pel president nord-americà Woodrow Wilson per intentar garantir la pau, la seguretat col·lectiva i resoldre els conflictes mitjançant la diplomàcia. Tanmateix, va resultar ineficaç per evitar futurs conflictes (els EUA no s'hi van unir, mancava de poder coercitiu).
• Socials: Incorporació massiva de la dona al món laboral durant la guerra, fet que va impulsar el moviment sufragista. Fortes tensions socials, empobriment de les classes mitjanes, auge dels moviments obrers i dels extremismes polítics (comunisme, feixisme). Trauma psicològic en tota una generació ("generació perduda").

La Revolució Russa (1917)

Orígens i situació prèvia

Al començament del segle XX, l'Imperi Rus era l'estat més extens del món, però presentava profundes contradiccions:

• Política: Era una autocràcia governada pel Tsar Nicolau II, que concentrava tot el poder i governava de forma absoluta, sense Parlament ni Constitució (tot i la creació d'una Duma -assemblea- poc influent després de 1905). No existien drets ni llibertats individuals reals. La policia política (Okhrana) reprimia qualsevol oposició.
• Social i econòmica: Era una societat molt desigual i endarrerida.
  • La immensa majoria de la població (més del 80%) eren pagesos, molts vivint en la pobresa i sotmesos a condicions gairebé feudals, treballant les terres d'una poderosa noblesa terratinent.
  • La industrialització era limitada, concentrada geogràficament (Sant Petersburg, Moscou, Urals) i depenent del capital estranger. El proletariat industrial era minoritari (potser un 10% de la població activa) però estava molt concentrat i era combatiu.
  • La burgesia era feble i poc nombrosa.
• Descontentament i oposició creixent:
  • Partits polítics clandestins: liberals (Kadet), socialistes revolucionaris (SR o eserites, amb base pagesa), socialdemòcrates (marxistes, dividits des de 1903 entre menxevics -moderats- i bolxevics -radicals, liderats per Lenin-).
  • Derrota humiliant a la guerra russojaponesa (1904-1905).
  • Revolució de 1905: Desencadenada per la repressió d'una manifestació pacífica (Diumenge Sagnant), va forçar el Tsar a concedir algunes reformes (Manifest d'Octubre, creació de la Duma), però van ser insuficients i aviat limitades. Durant aquesta revolució van sorgir els primers soviets (consells d'obrers).
  • La participació desastrosa de Rússia a la Primera Guerra Mundial (des de 1914) va agreujar enormement la situació: derrotes militars, enormes pèrdues humanes, desorganització econòmica, fam i misèria generalitzada.

Revolució de Febrer (1917)

• El descontentament popular va esclatar el febrer de 1917 a Petrograd (Sant Petersburg) amb vagues obreres i manifestacions massives (protagonitzades sobretot per dones demanant "pa i pau").
• Les tropes enviades a reprimir les protestes es van negar a disparar i es van unir als manifestants.
• Davant la pèrdua de control i suport, el Tsar Nicolau II va abdicar (març de 1917). Fi de la monarquia tsarista.
• Es va formar un Govern Provisional, liderat inicialment per liberals (príncep Lvov) i després pel socialista moderat Kérenski. Aquest govern va proclamar una república democràtica i va prometre reformes i llibertats.
• Tanmateix, el Govern Provisional va cometre dos errors crucials: va decidir continuar la guerra contra Alemanya i no va abordar les demandes urgents de la població (repartiment de terres, millora de les condicions de vida).
• Paral·lelament, van ressorgir amb força els soviets (consells d'obrers, soldats i pagesos) arreu del país, especialment el Soviet de Petrograd. Aquests soviets representaven un poder alternatiu ("doble poder") i tenien una gran influència sobre les masses.
• Dins els soviets, va créixer ràpidament la influència del Partit Bolxevic, liderat per Lenin (que va tornar de l'exili a l'abril). Lenin va llançar les seves "Tesis d'Abril", amb un programa radical: "Pau, pa i terra" i "Tot el poder als soviets!". Els bolxevics prometien la pau immediata, el repartiment de terres als pagesos i el control obrer de les fàbriques.

Revolució d'Octubre (1917)

• Davant la incapacitat del Govern Provisional i el creixent suport popular als bolxevics, aquests van decidir prendre el poder per la força.
• La nit del 24 al 25 d'octubre de 1917 (segons el calendari rus de l'època, novembre segons el nostre), la Guàrdia Roja bolxevic, dirigida per Lev Trotski, va ocupar els punts estratègics de Petrograd i va assaltar el Palau d'Hivern, seu del Govern Provisional, que va ser deposat.
• El Congrés dels Soviets, reunit aquells dies, va aprovar la presa del poder i va nomenar un nou govern, el Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin.
• Primeres mesures revolucionàries:
  • Decret sobre la pau: Proposta a tots els països bel·ligerants per iniciar negociacions de pau immediata sense annexions ni indemnitzacions. Va portar a la signatura del Tractat de Brest-Litovsk (març 1918) amb Alemanya, amb dures pèrdues territorials per a Rússia.
  • Decret sobre la terra: Abolició de la gran propietat agrària sense indemnització i lliurament de les terres als soviets de pagesos per al seu repartiment.
  • Decret sobre el control obrer de les fàbriques.
  • Decret sobre les nacionalitats (reconeixement del dret a l'autodeterminació dels pobles de l'antic imperi).

Guerra Civil Russa (1918-1921)

• El triomf bolxevic i les seves mesures radicals van provocar l'oposició de diversos grups (partidaris del tsarisme, liberals, socialistes moderats, terratinents, burgesia) i van desencadenar una cruenta Guerra Civil.
• Bàndols enfrontats:
  • Exèrcit Roig: Bolxevics (ara anomenats Partit Comunista), organitzat eficaçment per Lev Trotski.
  • Exèrcit Blanc: Forces contrarevolucionàries molt heterogènies (tsaristes, liberals, etc.), que van rebre el suport militar i econòmic de potències estrangeres (Regne Unit, França, EUA, Japó), temoroses de l'expansió del comunisme.
• Durant la guerra, els bolxevics van implantar una política econòmica molt dura coneguda com a "comunisme de guerra" (requisa forçosa de collites, nacionalització de la indústria, supressió del mercat) i van exercir una forta repressió política (creació de la Txeca, policia política). El Tsar Nicolau II i la seva família van ser executats el 1918.
• Finalment, gràcies a una millor organització, al suport d'una part significativa de la pagesia (que temia el retorn dels terratinents) i a la divisió dels seus enemics, l'Exèrcit Roig va aconseguir la victòria el 1921.
• El Partit Comunista va consolidar el seu poder com a partit únic, instaurant una dictadura marxista-leninista.

Creació de l'URSS (1922)

• Després de la Guerra Civil, el desembre de 1922 es va crear oficialment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), un estat federal que agrupava Rússia i altres repúbliques controlades pels comunistes. Es va convertir en el primer estat socialista del món.

El dret de vot de les dones i el moviment sufragista

Situació prèvia: Antic Règim i Revolucions Liberals

• A la societat tradicional de l'Antic Règim, la dona estava legalment i socialment subordinada a l'home (pare, marit). El seu àmbit d'actuació es restringia a la llar i la família.
• Les revolucions liberals (com la Revolució Francesa) van proclamar la igualtat dels individus i els drets ciutadans, però aquesta igualtat es va entendre inicialment només per als homes.
• La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (1789) excloïa explícitament les dones de la ciutadania activa (drets polítics com el vot).

Primeres reivindicacions i feminisme

• Davant d'aquesta exclusió, van sorgir les primeres veus que reclamaven la igualtat de drets per a les dones, donant origen al feminisme com a moviment social i polític.
• Durant la Revolució Francesa, Olympe de Gouges va publicar la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana (1791), on reclamava la igualtat jurídica i política (inclòs el dret al vot), la igualtat en l'àmbit familiar i l'accés a l'educació per a les dones. Va ser guillotinada durant el Terror.
• Altres pensadores com Mary Wollstonecraft a Anglaterra (Vindicació dels drets de la dona, 1792) també van defensar l'educació i la igualtat femenina.

El moviment sufragista (segle XIX - principis XX)

• Al llarg del segle XIX, la lluita pels drets de les dones es va organitzar i es va centrar progressivament en la consecució del dret al vot (sufragi), donant lloc al moviment sufragista, especialment actiu als països anglosaxons (Regne Unit i EUA).
• Fites importants:
  • 1848: Convenció de Seneca Falls (EUA). Primera convenció sobre els drets de la dona als EUA, organitzada per dones com Lucretia Mott i Elizabeth Cady Stanton. Es va aprovar la "Declaració de Sentiments", un manifest que denunciava les discriminacions contra les dones i reclamava el dret al vot.
  • 1866: El filòsof i polític liberal britànic John Stuart Mill, defensor dels drets de les dones, va presentar sense èxit al Parlament britànic una proposta per concedir el sufragi femení.
  • 1867: Es crea la National Society for Women's Suffrage al Regne Unit, considerada la primera gran organització sufragista britànica.
  • A finals del segle XIX i principis del XX, el moviment sufragista es va massificar. Al Regne Unit, van destacar les suffragettes, liderades per Emmeline Pankhurst, que van utilitzar tàctiques més radicals i de desobediència civil per cridar l'atenció sobre les seves demandes.

Impacte de la Primera Guerra Mundial i consecució del vot

• La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va tenir un impacte significatiu. Moltes organitzacions sufragistes van aturar temporalment les seves accions reivindicatives per col·laborar amb l'esforç de guerra.
• La incorporació massiva de les dones al món laboral (fàbriques d'armament, transports, serveis) per substituir els homes que eren al front va demostrar la seva capacitat i va fer més visible la seva contribució a la societat.
• Aquest nou protagonisme social va reforçar els arguments a favor de la igualtat de drets i va fer més difícil negar-los el dret al vot.
• Després de la guerra, molts països van començar a concedir el sufragi femení, sovint com a reconeixement al seu paper durant el conflicte:
  • Nova Zelanda (1893) i Austràlia (1902) ja l'havien concedit abans.
  • Països nòrdics (Finlàndia 1906, Noruega 1913).
  • Rússia (1917, després de la Revolució).
  • Regne Unit (1918 per a dones majors de 30 anys, 1928 igualtat total).
  • Alemanya, Àustria, Polònia, Txecoslovàquia (1918-1919).
  • Països Baixos (1919).
  • Estats Units (1920, 19a Esmena).
  • Espanya (1931, durant la Segona República).
  • França i Itàlia van trigar més (després de la Segona Guerra Mundial, 1944-1945).

Altres figures destacades del sufragisme

• Susan B. Anthony (EUA)
• Millicent Fawcett (Regne Unit, líder de la branca moderada del sufragisme)
• Clara Campoamor (Espanya, defensora clau del vot femení a les Corts Constituents de 1931)