Les Guerres Púniques: Roma contra Cartago

Les Guerres Púniques: Roma contra Cartago

Els cartaginesos havien establert colònies per tot el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica (Màlaga, Cadis), Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. La seva força comercial els feia competidors de les colònies gregues de la península Ibèrica i la costa occitana, on la principal era Siracusa. En aquesta situació, Roma i Cartago eren dues potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental. Caldrien tres cruentes guerres perquè una de les dues triomfés definitivament sobre l'altra.

Primera Guerra Púnica (264-241 a.C.)

Els mamertins, que s'havien rebel·lat, van ocupar Messina i hi van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció fins que els mamertins van decidir aliar-se amb Roma. Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la Primera Guerra Púnica. Els romans van disposar de l'aliança de la colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca.

Segona Guerra Púnica (218-201 a.C.)

Per rescabalar-se de la derrota en la Primera Guerra Púnica i la pèrdua de territoris, els cartaginesos van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre. Mort Amílcar el 229 a.C., el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar els límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. Tot i així, quan Anníbal, fill d'Amílcar, va atacar Sagunt, el Senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la Segona Guerra Púnica. Anníbal va arribar a Itàlia, però no la va atacar directament. Es va nomenar un dictador, Fabi Màxim, i es va iniciar una guerra de desgast contra Anníbal.

El mateix 218 a.C. els militars romans van desembarcar a Empòrion (Empúries) i hi van instal·lar un campament militar. La guerra de desgast va afavorir els romans. Mentrestant, a Itàlia, Anníbal anava perdent terreny. De tota manera, Roma va tornar a perillar quan, després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal, germà d'Anníbal, va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Els reforços van ser esclafats i Asdrúbal va morir a la batalla del Metaure (207 a.C.). El 205 a.C., Escipió va passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment, va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau.

Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior i Hispània Ulterior. Al llarg del segle II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.

Tercera Guerra Púnica (149-146 a.C.)

Gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató, fins que es va decidir esclafar del tot la ciutat amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Masinissa. Aleshores, Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així, Àfrica (l'actual Tunísia) va esdevenir província romana.