La Guerra Freda: Orígens, Conflictes i Coexistència Pacífica

1) La Formació de Blocs1.1) Antics aliats, enemics nous: la Guerra Freda: Les grans opcions ideològiques del món es reduïren a la pràctica de dues: el capitalisme, de llarga tradició a Occident, i el socialisme, amb orígens també al segle XIX. El primer àmbit ideològic estava liderat pels EUA; el segon, per l’URSS. El bloc capitalista agrupava l’Europa occidental, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, Austràlia i el Japó. Els seus principis eren la llibertat d’indústria i de comerç, el predomini del mercat, la propietat privada i una escassa intervenció de l’Estat en la vida econòmica. El sistema polític era, en general, el liberaldemocràtic, que representaven opcions ideològiques diferents, i llibertats individuals i col·lectives garantides per una constitució. L’altre bloc era el socialista, anomenat aleshores socialisme real o comunisme. Tenia com a centre l’URSS i molts països d’Europa de l’Est. Propugnava la desaparició de la propietat privada i del mercat. L’economia havia de ser planificada i controlada per l’Estat.1.2) Els Orígens de la Ruptura. La Conferència d’Itàlia havia dividit Europa en dues zones d’influència tant nord-americans com soviètics. L’URSS estava decidida a conservar totes les conquestes amb el suport de l’exèrcit soviètic, va propiciar la ruptura dels governs de coalició o d’unió nacional i va impulsar la formació de les anomenades democràcies populars amb una economia socialitzada i una política exterior alineada amb la soviètica. Per la seva banda, els EUA van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició a molts països. 1.3) El Pla Marshall i la Resposta Soviètica. La tensió entre els blocs va derivar en una ruptura l’any 1947. Truman, president dels EUA, va oferir suport polític i militar a tots els països que se sentissin amenaçats pel comunisme. El secretari d’Estat americà, George Marshall, va exposar, l’any 1947, que la reconstrucció europea presentava un programa d’assistència en forma de crèdits i donacions que havien de repartir-se entre els països que l’acceptessin. Van acceptar la proposta del juliol del 1947 i van crear l’Organització Europea de Cooperació Econòmica. El Pla Marshall va ser rebutjat per l’URSS i pels països de l’est que van denunciar l’ajuda americana com a element de control i de dependència. Un informe presentat per Jdanov, braç dret de Stalin, que dividia el món en dos sectors irreconciliables liderats pels EUA i per l’URSS. 1.4) La Crisi d’Alemanya i el Bloqueig de Berlín. La Segona Guerra Mundial havia deixat aquest país dividit en quatre zones: soviètics, nord-americans, britànics i francesos. Berlín, dividida en quatre zones, va patir el bloqueig de Berlín que va durar gairebé un any. Els Estats Units hi van respondre establint un pont aeri ininterromput per abastir la zona oest de la ciutat. Mentrestant, es preparava una constitució que va donar origen a la República Federal d’Alemanya. Consumats, els soviètics van impulsar a la seva zona la creació de la República Democràtica Alemanya (RDA), amb capital a Berlín oriental. 1.5) Aliances Militars dels Blocs: Els Estats Units van teixir una xarxa d’aliances i de pactes militars amb l’objectiu d’aïllar l’URSS i d’encerclar-la. Es va signar el Pacte Atlàntic, integrat pels EUA, el Canadà i deu països de l’Europa occidental. Fou l’origen de l’OTAN. La defensa del Pacífic es va organitzar amb Austràlia i Nova Zelanda (ANZUS), amb Tailàndia i les Filipines (OTASE) i amb Japó, Taiwan i Corea del Sud. L’URSS i els països de l’Est també van estrènyer els vincles. El COMECON, una organització econòmica del bloc socialista, va establir una aliança militar amb el Pacte de Varsòvia. 2) Els Conflictes de la Guerra Freda: 2.1) La Guerra de Corea (1950-1953) *Es va produir la retirada dels soviètics i la divisió de Corea es va consolidar. *Stalin va animar els seus aliats a envair Corea del Sud. *L’ONU va condemnar l’agressió i va acceptar enviar-hi tropes nord-americanes. *Truman destituí MacArthur. El conflicte va acabar amb la pau de Panmunjom, que va consolidar la divisió de les dues Corees. *L’enfrontament va durar més de tres anys. Va frenar el progrés comunista i va afavorir la reconciliació entre Washington i Tòquio. 2.2) La Guerra del Vietnam (1957-1975) Un cop finalitzada la guerra d’independència d’Indoxina, els francesos van evacuar la regió i la Conferència de Ginebra va ratificar la divisió del territori en dos estats. El 1960, el Vietnam del Sud va fundar el front nacional d’alliberament, l’anomenat Vietcong. El Vietnam va esdevenir llavors un altre escenari de la Guerra Freda, perquè el Vietnam del Sud va tenir el suport dels Estats Units, i el Vietnam del Nord, el de l’URSS. Aquest va ser l’origen d’una llarga guerra que va durar gairebé 20 anys. Els Estats Units es van haver d’enfrontar a una població organitzada en guerrilles que no es rendia fàcilment, tot i utilitzar recursos com la guerra química en els terribles bombardejos sobre la població civil amb bombes incendiàries de napalm. La guerra inacabable, el president Nixon va defensar la retirada progressiva de tropes estrangeres, van incrementar els bombardejos, que es van estendre a Laos i Cambodja. Amb la signatura dels acords de París, que van concertar un alto al foc i el final de l’ajuda militar. El 1975 es va completar la retirada nord-americana, i es va proclamar la unificació de tot el territori sota un govern comunista.















2.3) El Conflicte Intern de Cambodja: Cambodja va ser un focus de conflictivitat i d’enfrontament ideològic que es va aguditzar amb el suport militar dels blocs a les dues faccions enfrontades. S’havien creat els Khmers rojos, braç armat del petit comunista de Kampuchéa, que van iniciar una guerra de guerrilles contra el govern militar de dretes i prooccidental. 2.4) El Conflicte del Canal de Suez: A Egipte, la monarquia va ser enderrocada i la república presidida per Nàsser va ser instaurada. El nou president va projectar la construcció de la gran reclosa d’Assuan i va demanar ajuda econòmica als EUA (que hi van negar) i a l’URSS (que hi va concedir). Això va decantar el govern cap a l’àrea soviètica. Nàsser va decidir nacionalitzar el canal de Suez controlat per francesos i britànics, i aquests, amb l’ajuda d’Israel, van ocupar militarment la zona. Però el suport soviètic a Egipte va fer que els EUA recomanessin als seus aliats que es retiressin. 2.5) La Crisi dels Míssils a Cuba: El govern dictatorial de Fulgencio Batista, aliat dels EUA, va ser enderrocat per la guerrilla nacionalista de Fidel Castro. El triomf de la revolució i la nacionalització van provocar l’hostilitat dels Estats Units, que van declarar el boicot econòmic a Cuba i van oferir suport als exiliats polítics cubans ajudant-los contra el règim castrista. L’URSS va signar un tractat de cooperació militar que va consolidar l’aproximació de Cuba al bloc de l’Est. Castro va proclamar la Revolució Cubana i totes les organitzacions revolucionàries es van fusionar en el Partido Unido de la Revolución, que va esdevenir el Partido Comunista de Cuba. Les autoritats cubanes van instal·lar amb l’URSS míssils nuclears a l’illa apuntant cap als EUA i Kennedy va ordenar el bloqueig naval de Cuba per impedir l’arribada de les peces nuclears. I finalment, 3) Els Anys de la Coexistència Pacífica3.1) Els Primer Signe del Desglaç El nou secretari general del partit, Nikita Khruixov, va denunciar públicament els errors i els crims de l’estalinisme i va iniciar l’anomenat procés de descolonització. El congrés va aprovar noves directrius com: la no exportació de la revolució i la possibilitat d’accedir al socialisme per camins diversos, i a més es va aprovar la dissolució del Kominform. Als Estats Units fou reelegit el president republicà Eisenhower, que va introduir petites reformes i va allunyar el govern dels anticomunistes més radicals, així va destruir el senador J.R. McCarthy. El tomb més important de la política interior i exterior nord-americana es va produir amb l’elecció, l’any 1960, d’un president del partit Demòcrata, John F. Kennedy. El seu programa de govern, la nova frontera, va significar un canvi dels objectius de l’administració i va assenyalar el desenvolupament de programes socials per combatre la pobresa i la discriminació racial, i la lluita en pro de la ciència i de la tecnologia. 3.2) Cap a la Distensió Internacional. Khruixov va anunciar els principis de la coexistència pacífica, que consistien en una nova orientació de les relacions entre els dos blocs, basada en el respecte, la no-agressió i en la no-ingerència en afers interns. Va començar un període de diàleg entre les dues superpotències per frenar la pugna armamentista. 3.3) Torna la Tensió. Al final de la dècada del 1970, van sorgir nous focus de conflicte i es va constatar l’oposició a la presència nord-americana al món. L’URSS va refermar la política de suport actiu als moviments revolucionaris. A l’Afganistan havia estat enderrocada una monarquia de tipus feudal i s’hi havia proclamat una república. El 1978 s’hi va instal·lar un govern comunista i els soviètics hi van donar suport. El president va impulsar sancions contra l’URSS: embargaments dels cereals i boicot als Jocs Olímpics de Moscou del 1980. L’URSS va propiciar el boicot als Jocs Olímpics de Los Angeles l’any 1984. Ronald Reagan defensava les intervencions militars pel control estratègic del món. La invasió militar de l’illa de Grenada i va donar suport a les dictadures d’El Salvador i d’Hondures. També va decretar el boicot econòmic a Nicaragua, on havia guanyat un front revolucionari, els sandinistes, que van posar fi a la dictadura d’Anastasio Somoza. La Guerra de les Galàxies permetia fabricar armes capaces de detectar i destruir en vol els caps nuclears dels míssils atacants. La cursa d’armaments va arruïnar la feble economia soviètica.