La Guerra Civil Espanyola: Revolució i Conflictes a la Zona Republicana

La Zona Republicana: La Revolució Contiguda

L'Afonsament de l'Estat Republicà

El govern republicà (José Giral) va haver d'organitzar de pressa una força militar capaç de fer front als insurrectes. Van decidir lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, dissoldre l'exèrcit tradicional i els cossos policials, i decretar la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d'integrar-se les milícies.

Al territori republicà va emergir una estructura de poder popular, vertebrada al voltant de sindicats i partits d'esquerres. El poder de l'Estat va patir una sotragada i va ser substituït per organismes revolucionaris. Van sorgir consells, comitès i juntes (destacables: Consell Sobirà d'Astúries, Consell d'Aragó, el Comitè Executiu Popular de València o la Junta de Defensa de Madrid). Va ser important el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, creat a Catalunya a petició de la CNT-FAI, que va arribar a una entesa amb els partits polítics catalans i es va reconstruir el poder de la Generalitat.

El Desencadenament de la Revolució Social

Al territori que es va mantenir fidel a la República, la insurrecció va provocar un clima revolucionari, i aquesta població es va enfrontar en armes als insurrectes.

L'element més significatiu de la revolució social és la col·lectivització de gran part de la propietat industrial i agrària. Alguns empresaris i industrials van fugir, van ser detinguts o assassinats, i els treballadors van prendre el control de les empreses i ho van comunicar als amos, que les explotarien en règim d'autogestió. Una sèrie de decrets van donar cobertura legal a les confiscacions d'indústries i de terres. També van ser intervinguts els comptes corrents i dipòsits bancaris.

Al camp, es van expropiar finques i es van ocupar massivament (Aragó, València, la Manxa i Andalusia). En zones anarquistes i socialistes, les terres es van col·lectivitzar totalment. A la zona republicana, es va actuar contra tot el que tingués relació amb els insurrectes. L'Església, la burgesia, els propietaris i les classes acomodades van ser perseguides i es van produir assassinats, afusellaments, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines), saquejos i crema d'esglésies i convents, i requisa de béns i de propietats particulars. Cal destacar que va ser assassinat Antonio Primo de Rivera (afusellat a Alacant).

Es va imposar un “terror” revolucionari impulsat pel sector més radical de l'anarcosindicalisme (CNT-FAI) i del POUM. Les altres forces també estaven en posicions crítiques i van reclamar un poder estatal fort que concentrés els seus esforços a guanyar la guerra.

El Govern de Largo Caballero (Setembre 1936 - Maig 1937)

El 5 de setembre de 1936, Largo Caballero va crear un govern format per republicans, socialistes i, per primera vegada, comunistes, i també quatre anarcosindicalistes. El govern va decidir traslladar-se a València davant la imminència d'un atac sobre Madrid. Largo Caballero pretenia una “gran aliança antifeixista”: recompondre el poder de l'Estat elegint juntes i comitès, dirigir la guerra militaritzant les milícies dels partits i creant l'Exèrcit Popular.

Van haver-hi fracassos militars que van enfrontar les forces republicanes. Un sector, format pels republicans, els comunistes i part dels socialistes, era partidari de posar ordre a la rereguarda, controlar les experiències col·lectivitzadores i reconstruir un Estat fort. El POUM (sector format per anarquistes i comunistes) insistia en la consolidació de transformacions revolucionàries. Van esclatar problemes a Barcelona que van afeblir el govern de Largo Caballero (fets de maig de 1937). Mesos abans ja es van produir enfrontaments quan el govern de la Generalitat va voler desallotjar els anarquistes d'un edifici de Telefònica que havien ocupat i des d'on controlaven les comunicacions, cosa que va derivar en un enfrontament entre militars de la CNT-POUM-PSUC-ERC-UGT, que feien costat al govern, que va reaccionar enviant forces a Catalunya. El conflicte va acabar amb 200 morts, la derrota de l'anarquisme i el POUM, i una crisi de govern.

El Govern de Negrín (Maig 1937 - Març 1939)

Els fets de maig van enfortir els comunistes, que van exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders, ja que consideraven aquest grup com a trotskistes, que eren els enemics de la revolució. Largo Caballero s'hi va negar, però el PSOE volia arribar a un acord amb els comunistes. Largo Caballero va dimitir i el president Manuel Azaña va encarregar la formació d'un nou govern al socialista Juan Negrín.

El POUM va ser declarat il·legal i Andreu Nin, dirigent principal, va ser empresonat i assassinat per agents soviètics. Van formar part del nou govern: partits del Front Popular, però sense la UGT i la CNT, encara que hi donaven el seu suport. Indalecio Prieto va assumir el ministeri de guerra i va basar la seva política en la prioritat de l'esforç militar; per això, es va reforçar el poder central, es va unificar la direcció de la guerra i es van integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular. També va dissoldre el Consell d'Aragó, dominat pels anarquistes. El govern es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, per refugiar-se després de la caiguda del nord.

Van intentar una eixida negociada de la guerra; per això, es va posar en marxa el programa dels Tretze Punts, en el qual es proposava el cessament de la lluita armada, el manteniment de la República i l'obertura d'un procés d'eleccions democràtiques. El govern de Franco no les va acceptar i Franco va fer saber que “només acceptaria una rendició sense condicions”. A partir del març del 38, la vida era molt difícil al territori republicà. Hi faltaven aliments i entre la població començava a estendre's el cansament de la guerra. L'Acord de Munic va ser un cop dur per a la República, ja que la Gran Bretanya i França se sotmetien a l'expansió nazi. Negrín insistia en la necessitat de la resistència militar. La pèrdua de Catalunya va significar l'exili per als governs de la República, de Catalunya i del País Basc. La Gran Bretanya va reconèixer el govern de Franco i Manuel Azaña va presentar a París la seva dimissió.