La Guerra Civil (1936-1939)

El 18/2/1936 Zamora encarregà la formació de govern a Manuel Azaña, el qual va començar a aplicar immediatament el programa del Front Popular: continuació de la reforma agrària (Llei de Contractes de Conreu, etc.), amnistia pels presos polítics, restabliment de la Generalitat i l’Estatut de Catalunya i tràmits per l’Estatut basc i es va continuar amb la reforma educativa.

El 7/4 Alcalà Zamora va ser destituït de la presidència de la República i en el seu lloc va ser elegit el president del govern: Azaña. El seu càrrec va passar a mans de Casares Quiroga. El desordre públic es va manifestar de tres maneres: violència al camp, conflictes laborals i atemptats polítics, protagonitzats pels falangistes i monàrquics, pel que fa a la dreta, i pels sindicalistes, els comunistes i els anarquistes, pel que fa a l’esquerra.

Atemptat a Calvo Sotelo

L’atemptat més significatiu va ser el que costà la vida a Calvo Sotelo el 13/7/1936, dirigent de Renovación Española. Aquest fet va produir un gran impacte entre la dreta, especialment entre els militars que preparaven la insurrecció contra la República. L’atemptat fou comès per membres de la guàrdia d’assalt com a represàlia de l’assassinat de José del Castillo (tinent de la guàrdia d’assalt) per part dels falangistes.

Conspiracions militars

Des del moment en què es proclamà la República una part de l’exèrcit li fou hostil i hi conspirà (intent de cop d’Estat de Sanjurjo, 1932). Entre les diverses conspiracions que van sorgir, destaca la de la nit de les eleccions del 2/1936. Quan es va conèixer el triomf del Front Popular. Franco va proposar la declaració de l’estat de guerra, cosa que no es va produir. El govern republicà era conscient d’aquest perill i per això situà militars de provada fidelitat republicana com a caps de les divisions orgàniques.

Al 3/1936 es començaren a tramar diverses conspiracions alhora. A partir d’abril, però, seria el general Mola qui prepararia una xarxa colpista més consistent, que obtindria la confiança de tots els moviments antirepublicans. El govern de la República va intentar evitar aquestes conspiracions i va enviar els militars més perillosos a diferents destinacions (Franco a les Canàries, Goded a Mallorca, Mola a Pamplona etc.)

El cop d’Estat

El cop d’Estat de Mola havia de ser una acció ràpida en què, a diferència d’altres cops d’Estat, no s’havia de dubtar alhora de recórrer al grau de violència que calgués per tal de triomfar. El cop estava previst per a final de juliol, però es va avançar al dia 18 a causa del gran impacte emocional de l’assassinat de Calvo Sotelo. La conspiració militar estava en connexió amb una trama civil d’importants terratinents i financers, com Joan March que l’11/7 va fer arribar al nord d’Àfrica un avió per traslladar Franco de les Canàries al Marroc en el moment en que es produís l’aixecament.

La revolta militar es va iniciar a Melilla el 17/7/1936. Franco volava de les Canàries al Marroc i es posava al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica. El cap militar de Melilla, fidel a la República, va ser afusellat. Des d’aquí, la revolta es va extendre cap a altres ciutats africanes com Tetuan, Ceuta, Larraix, etc. L’afusellament posava de manifest que els insurrectes, des d’un bon començament, volien imposar una nova legalitat mitjançant la violència. El 18/7 es va alçar a Sevilla Queipo de Llano i, durant aquella nit, Mola i altres caps militars van declarar l’estat de guerra a la resta d’Espanya.

Divisió del país

La insurrecció no triomfà arreu i el 20/7 el país va quedar dividit. Els rebels havien triomfat a l’Espanya rural (interior). La resta del país es mantingué fidel a la República, que conservava les ciutats més importants i les zones industrials. Les tropes africanes havien quedat frenades a l’estret de Gibraltar, on l’Armada, que s’havia mantingut fidel a la República, els barrava el pas.

Insurrecció a Catalunya

A Catalunya la insurrecció es va localitzar bàsicament a Barcelona, on els efectius militars es van alçar el 19/7. Els insurrectes pretenien arribar al cor de la ciutat per controlar els centres oficials. Militants de la CNT-FAI, però, vigilaven les casernes des del dia 17, quan tot va començar, i els insurrectes van ser aturats a diversos llocs de la ciutat, on es van topar amb la seva resistència. Goded, que s’havia desplaçat des de Mallorca fins Barcelona, va veure que no hi havia res a fer i es va rendir. La seva allocució per ràdio en què reconeixia la derrota va desmotivar els insurrectes d’altres llocs de Catalunya i les diverses casernes de Barcelona es van rendir una rere l’altra. Els revoltats van fugir i els republicans que els assetjaven es van apoderar de les armes. Milers de fusells, metralladores i demés van anar a parar a mans de civils.