Gramsci i Sujomlinski: Educació i Transformació Social

Gramsci

Gramsci planteja sempre la qüestió educativa en relació amb una reforma cultural profunda, estretament lligada a la transformació socio-política i econòmica. Afirma que tot programa de reforma econòmica és la forma concreta amb la qual es presenta la reforma intel·lectual i moral. La nova cultura socialista que pretén Gramsci hauria de convertir-se en hegemònica i desbancar la vella cultura producte de l'estat burgès.

El primer aspecte a controlar és l'afirmació de la pròpia personalitat, l'assoliment d'una consciència crítica i l'alliberament de la ignorància. És a dir, Gramsci entén la cultura com una visió coherent i unitària de la vida de l'home, com una apropiació del jo i com un camí d'alliberament.

Dins d'aquest plantejament de cultura socialista, Gramsci vol unificar poble i intel·lectuals, i elevar el nivell intel·lectual dels treballadors.

En la seva concepció pedagògica, Gramsci parteix de la idea d'una profunda unitat entre la individualitat, la col·lectivitat i també la naturalesa. Per a ell, l'home només és esperit, és a dir, creació històrica, i la consciència humana no és un fenomen individual i arbitrari, sinó que és un reflex de la vida social i de l'estat que hi ha al darrere; així i tot, no deixa d'expressar dubtes.

Es mostra contrari tant al liberalisme com a l'autoritarisme, defensant una posició intermèdia entre la disciplina rígida i l'espontaneïtat. La seva proposta inclou l'exigència marxista de la polivalència, el desenvolupament integral i també la disciplina conscient, aquella que imposa hàbits, normes i certes limitacions a la llibertat individual, però de forma desitjada, consensuada i assumida per totes les parts implicades.

El principi educatiu de Gramsci implica la relació de l'escola amb la vida. Gramsci creu que l'escola ha d'integrar feina i instrucció, capacitat de dirigir i de produir, teoria i pràctica, pensament i acció per facilitar tots els recursos necessaris als fills dels treballadors perquè puguin superar les diferències inicials enfront de les classes socials més elevades.

Gramsci considera que el paper del mestre no ha de ser el tradicional, sinó el de representant de la consciència crítica de la societat. En aquesta situació, el mestre assumeix el paper de dirigent intel·lectual que haurà de ser format en aquesta habilitat. Gramsci concedeix al nou professor de la societat socialista un lloc privilegiat.

Es mostra partidari d'una escola única obligatòria que permeti als estudiants formar-se com a persones i aprendre a pensar, estudiar i dirigir. Aquesta escola té dues fases: una, de caràcter humanístic, formativa i de caràcter general, en la qual s'harmonitzarà la feina intel·lectual i la manual; i una segona fase, en la qual es desenvoluparan els valors fonamentals necessaris (autodisciplina, autonomia moral) per a una posterior especialització científica, tècnica o productiva.

A diferència de Marx i Engels, Gramsci creu que la feina és un component més del procés d'ensenyament, un moment educatiu inserit dins el temps escolar. Així, Gramsci no parlarà mai de la inserció del nen dins la fàbrica, sinó de desenvolupar en els nens la capacitat de feina dins un procés escolar coordinat amb la fàbrica, però independent d'ella.

El personalisme de Sujomlinski

La seva obra representa l'aplicació del personalisme educatiu a l'educació comunista. Sujomlinski es basava en alguns pressupostos característics de l'Escola Nova occidental, com el paidocentrisme i l'idealisme, però els combinava amb els principis de l'educació socialista. De fet, es pot entendre el seu èxit precisament per trobar una via intermèdia entre els dos sistemes antitètics, l'individualisme burgès de l'Escola Nova i l'home marxista centrat en el grup i en la comunitat.

El principi bàsic de la seva pedagogia era desenvolupar totes les potencialitats de l'ésser humà a través de l'alegria, la felicitat i la llibertat, perquè un nen preocupat o trist no està en condicions d'aprendre. Per aquest motiu, és de gran importància preparar l'ambient per aconseguir una atmosfera educadora. Els nens aprenien jugant i passejant en ambients expressament preparats per a ells.

A l'escola de Sujomlinski es creava un bon ambient de feina i activitat, que ell anomenava “camps de tensió”, un ambient motivador en una atmosfera d'alegria on les ordres no eren necessàries perquè es partia de la motivació intrínseca, afavorida pel mateix ambient i els projectes educatius basats en el joc i l'activitat.

El mètode de Sujomlinski i dels seus col·legues és el despertar emocional de la raó. Pretenen despertar la ment infantil mitjançant el sentiment i la sensibilitat del nen: “l'ensenyament dels meus alumnes no consistirà en memoritzar i repetir, sinó en submergir-se en la desbordant vida intel·lectual que podem trobar en el món dels jocs, dels contes, de la música i de l'immens poder de la naturalesa com a font de la paraula i la raó”.

A la seva escola evitava les activitats competitives que poguessin humiliar els menys capaços. Sujomlinski pretén una pedagogia centrada en els alumnes i en la necessitat de l'autoinstrucció o autoeducació.

Un altre aspecte fonamental de la seva pedagogia és inculcar amor i respecte a la laboriositat. No es tractava de fer qualsevol feina, sinó aquelles activitats manuals i mentals que interessin a l'alumne i que li permetin demostrar-se la seva pròpia vàlua.

Es pot dir que Sujomlinski emprava tots els mitjans d'influència sobre el nen en la pràctica escolar, tot l'arsenal pedagògic que abastava l'estudi, el treball, l'educació del sentit de la bellesa que atresora la lectura, la música, la pintura i la natura.

Semblances entre Makarenko i Sujomlinski

Entre Makarenko i Sujomlinski existeix alguna semblança. En realitat, són més semblants del que sembla, ja que Sujomlinski vol ser una continuïtat de la teoria de Makarenko, sempre feia referència a Makarenko, considerant-lo com el pare de la pedagogia.

La filosofia que hi ha en el rerefons de tots dos pensaments és que el projecte d'home amb el qual es pensa és aquell home que serveix a la comunitat; centrant-se Makarenko únicament en la necessitat de respondre a les necessitats de la població, en canvi, Sujomlinski, adaptant-se a l'ideal de Makarenko, considera que és essencial desenvolupar uns futurs ciutadans per poder conviure col·lectivament i desenvolupar un treball col·lectiu; però afegeix la seva percepció en la qual es destaca que hi ha diverses maneres de trobar la felicitat en la societat. Aquest últim considera que si una persona ha estat capaç d'aportar algun aspecte positiu al treball grupal, a la cooperació entre els diversos ciutadans que componen la societat, mai podrà ser una mala persona.

La pedagogia socialista emet la percepció de l'ésser humà que mira cap al bé comú, cap al bé col·lectiu; si Makarenko dóna únicament importància als interessos a nivell comunitari per al possible desenvolupament col·lectiu, Sujomlinski perfecciona aquest pensament, destacant la necessitat de desenvolupar la personalitat de cada integrant de la societat.

És aquí doncs, quan podem destacar que tots dos autors se centren en l'ideal socialista, que destaca la importància del treball i l'educació per poder desenvolupar un bé col·lectiu; un bé a la comunitat a la qual tots els éssers humans habitem dia a dia.