Gradient Geotèrmic i Moviment de Plaques Tectòniques

El Gradient Geotèrmic

Coneixem com a gradient geotèrmic l'augment de temperatura que es dóna en profunditat.

30 ºC per cada quilòmetre

100 km o 200 km = 6.000 ºC.

Origen de la Calor Interna de la Terra

El calor de l'interior de la Terra és la causa principal del moviment de plaques. Aquesta calor té orígens diversos, però principalment prové de la desintegració d'elements radioactius localitzats al mantell.

Corrents de Convecció i Moviment de Plaques

La calor de l'interior de la Terra provoca corrents de convecció a l'astenosfera. Aquests corrents arrosseguen les plaques tectòniques que tenen al damunt. Els corrents de convecció es podrien generar a nivell de tot el mantell. Aquests corrents es distribueixen de forma irregular al planeta i donen lloc a moviments de placa en diverses direccions i sentits.

Com Funcionen els Corrents de Convecció?

Els corrents de convecció necessiten dues condicions: que hi hagi un fluid i que el focus de calor quedi a sota. En aquesta situació, la calor escalfa, des de baix, el fluid, que es dilata i disminueix la seva densitat, de manera que el fluid puja. A dalt s'escampa lateralment, empès pel fluid ascendent, es va refredant progressivament, recupera la densitat i descendeix, completant la cèl·lula de convecció.

Límits de Plaques Tectòniques

Cada placa tectònica es mou de forma independent respecte a les altres. Per tant, existeixen diferents possibilitats de límit entre dues plaques, segons com sigui el seu moviment relatiu:

• Límits divergents: Es produeixen quan les plaques se separen una de l'altra.
• Límits convergents: Es produeixen quan les plaques col·lideixen.
• Límits passius o conservants: Es produeixen quan les plaques es desplacen lateralment.

Límits Divergents

Són aquells en què hi ha distensió i les plaques tectòniques se separen, a causa de corrents de convecció divergents provinents de l'astenosfera. Es poden localitzar en el continent, formant una estructura geològica coneguda com a rift continental, o en l'oceà, formant les dorsals oceàniques. En aquests límits es crea nova litosfera oceànica.

En totes dues estructures existeixen, a més de terratrèmols, erupcions volcàniques que acaben omplint l'espai que queda entre les dues plaques a mesura que se separen. Aquests magmes se solidifiquen i creen litosfera oceànica.

Límits Convergents

Són aquells en què hi ha compressió, és a dir, dues plaques tectòniques col·lideixen, arrossegades pels corrents de convecció convergents a l'astenosfera. Es destrueix placa tectònica. Segons com sigui la litosfera, es poden donar diferents situacions:

• Col·lisió entre dues plaques oceàniques. Es produeix subducció, és a dir, una de les dues plaques (la més vella) s'enfonsa sota l'altra, es fon i dóna lloc a magmes que poden ascendir i formar un arxipèlag d'illes volcàniques (arc insular). La zona que s'enfonsa, o zona de subducció, frega contra l'altra placa i l'astenosfera, i això origina terratrèmols que es concentren en una zona anomenada pla de Benioff.
• Col·lisió entre placa oceànica i continental. Es produeix subducció de la placa oceànica, més densa, sota la continental. En la zona de subducció hi ha fusió i per tant es produeixen fenòmens magmàtics (roques plutòniques en profunditat i vulcanisme en superfície). Com que una de les dues plaques és continental, la seva col·lisió produeix el plegament i la deformació de les capes de roques sedimentàries i la formació de serralades, fenomen conegut com a orogènesi. Es registra una important sismicitat.
• Col·lisió entre dues plaques continentals. No hi ha subducció perquè la litosfera continental té una densitat massa baixa per enfonsar-se, i per tant no hi ha fenòmens volcànics. Hi ha sismicitat, com en tot límit de placa, i es pot produir orogènesi, tot i que en les serralades que es formin no es donaran fenòmens volcànics, a diferència de les serralades formades quan hi ha subducció. El resultat és la formació de cadenes muntanyoses com l'Himàlaia o els Pirineus.

Límits Conservants

Són aquells en què no hi ha construcció ni destrucció de placa. Això passa quan el moviment relatiu de les dues plaques en contacte és paral·lel. Formen unes estructures conegudes com a falles transformants. Les falles de transformació es caracteritzen pel seu moviment de cisallament. Aquest tipus de moviment genera molta fricció, cosa que dificulta un desplaçament suau i continu de les plaques. Quan les tensions acumulades són prou altes, se supera la força de fregament i les plaques avancen a batzegades. En cada un dels moviments bruscos, es genera una vibració del terreny que origina un terratrèmol.