Gnoseologia i Ètica: Comprensió del Coneixement i la Moral

Gnoseologia: filosofia del coneixement general (és del verb conèixer).

És una subdisciplina de la filosofia teòrica que s’ocupa del coneixement i de la teoria del coneixement. La gnoseologia es fa servir quan la filosofia s’ocupa de qüestions com la veritat. Ens fa preguntes sobre l’origen del coneixement, quins són els seus límits i quins són els mètodes de coneixement. Hi ha una branca que és l’epistemologia que analitza el coneixement científic. Podem datar el seu origen al s. XVII amb el gir gnoseològic, quan comencen a interessar-se per les possibilitats del coneixement. Ja no es pregunten què és la realitat, sinó que es pregunten com obtenen el coneixement.

És important saber quin tipus de pensament/coneixement tenim, ja que podem arribar a entendre com és la nostra societat. La teoria del coneixement ens permet obtenir informació del món que ens envolta. Una de les característiques és que les coses han de ser justificades, de manera objectiva, i que ens transmetin seguretat, de manera que no podem dubtar que realment existeixen. La contraposició del coneixement és l’opinió, que és subjectiva. Se'n poden donar raons, però no estan justificades, i moltes vegades les opinions no ens donen seguretat que realment siguin veritat. Entremig hi ha les creences, que són molt semblants a l'opinió, i les creences assertives, que són les creences fermes. Aquestes tenen seguretat, però no les podem justificar ni són objectives (com Déu o els fantasmes). Plató va distingir entre coneixement i opinió, associant el món de les idees amb la veritat i el món on vivim amb l'opinió.

Descartes és un dels primers a preguntar-se com podem arribar a tenir un coneixement vertader. El gir és possible gràcies a les millores en la ciència.

Tipus de Coneixement

Teòric: informació que ens ajuda a descriure el món, explicar-lo i predir-lo; és un coneixement contemplatiu.

Pràctic: saber fer, saber actuar; parlem de qualsevol cosa que impliqui una tècnica, saber actuar davant d’unes circumstàncies concretes (ètica).

Les dues branques del coneixement es necessiten l’una a l’altre, perquè per elaborar un pla teòric necessitem posar-lo en pràctica. Volem tenir coneixement perquè volem saber la veritat del que ens envolta. Hi ha dos tipus de veritat: la veritat relativa, que és una possibilitat de conèixer, i diu que no hi ha una veritat absoluta. En l'àmbit moral, pot ser dolent, perquè com que tot és relatiu, no se sap amb certesa si el que està passant és realment veritat o no. Els sofistes eren relativistes.

Actituds davant la Possibilitat de Conèixer

• Dogmatisme: quan creus que tens tota la veritat absoluta, universal i objectiva. La veritat existeix i jo la conec. La raó ens dóna el coneixement. Inqüestionable.
• Relativisme: la veritat depèn del context; la veritat és subjectiva i no és absoluta. Sofistes.
• Escepticisme: postura davant del coneixement que diu que no existeix la veritat o dubta de la seva existència. Si existeix, no la podem conèixer. Pirró.

Criticisme

Intenta donar un punt intermig entre les altres tres. Creu que la veritat existeix, però no és absoluta ni relativa, perquè la veritat és qüestionable. Hem de criticar els nostres propis coneixements. Kant.

Perspectivisme

Existeix una veritat i nosaltres la coneixem de forma parcial; tenim una part de la veritat, però no en tenim el complet. Cadascú té una part de la veritat. Ortega y Gasset intenta mediar entre les tres primeres postures.

Sentits de la Paraula Veritat

Ètica i Moral

Ètica: disciplina filosòfica que analitza la moral; és una reflexió sobre la moral. El que busca són els valors que regeixen les normes de la moralitat. L’ètica busca els principis que fonamenten la moral. L’ètica és individual i intenta trobar els valors universals. Busca guiar la nostra conducta, per això és normativa i no descriptiva; ens diu com ens hem de comportar, però no ens “obliga” a fer-ho. És fruit de la reflexió individual, que després passa a la societat. Quan diem que una cosa no és ètica, fem referència al fet que no és just. Ens ajuda a actuar de forma correcta o amb uns valors que fomentin la nostra societat. Ens pregunta si allò que estem fent és bo o dolent. Les accions que l’ètica s’encarrega d’analitzar són les accions plenament morals, és a dir, les accions que escollim de manera oberta i conscient i que tenen una repercussió en la societat, la natura, etc.

Accions de l'Ètica

• Les accions inconscients o involuntàries: exemple, respirar, pestanyejar (no és fonamental per l'ètica).
• Accions de baix valor moral: exemple, menjar, vestir-nos (no és fonamental per l’ètica).
• Accions del camp laboral o artístic: exemple, crear una pel·lícula, escriure un llibre (són de forma conscient i lliure, però no tenen repercussions en l’ètica).
• Accions plenament morals (és el d’abans) de les quals l’ètica se n'encarrega.

Moral: conjunt de normes o maneres de fer que té una persona o una societat. Són el costum d’una societat en conjunt o dels individus. La moral és relativa a la societat, el poble o els costums. Determina la manera en la qual hem d’actuar. Normalment, és una imposició de la societat, té a veure amb el que està acceptat o no en una societat, també està relacionat amb la cultura. La moral és variable; no es dóna d’un moment per l’altre, però sí amb el temps. També està relacionada amb les normes. Exemple: la diferència d’edat en les parelles, l’esclavitud, el dret a vot femení, etc.

Elements de la Moral

Quin element és necessari perquè existeixi la moral?

1. La llibertat: perquè si no, no podem decidir. Tant en positiu com en negatiu, capacitat de triar i sense coacció. Hi ha un subjecte moral. Aquells subjectes que poden decidir. Estem condicionats per les normes, però el subjecte moral, quan tria, ho fa per convicció i no per obligació. El subjecte moral té consciència moral. Ho faig perquè és la correcta, no perquè ningú em digui el que he de fer i el que no.
2. L’empatia: ens permet calibrar i entendre que les nostres accions tenen repercussions sobre altres persones. Ens permet saber si el que fem està bé o no, perquè potser estem afectant de manera negativa altres persones.
3. Sociabilitat: tendència a buscar la cooperació amb la resta de persones; ens permet buscar objectius comuns, amb els quals establim normes (lleis, costums, cultura). Ens permet passar tots els valors per la societat i decidir quins són bons i quins no.
4. Reciprocitat i justícia: tendència a correspondre de forma mútua als altres. Moltes vegades va junt amb l'agraïment (fer el mateix que han fet per mi). La reciprocitat no genera un deute o no ha de generar-lo. La justícia és la tendència a tractar de manera igualitària i equitativa la resta, amb els mateixos principis.

La política i l’ètica han d’anar de la mà, perquè si no, no hi ha el principi d’igualtat i equitat.

Mecanicista: Descartes deia que els animals eren com unes màquines, que no tenien empatia, llibertat, etc. Es pensava que eren objectes, que eren autòmats (no tenen llibertat ni capacitat de decidir), ni tenen sentiments.

Normes i Valors

Una norma és una regla de com hem d’actuar; moltes vegades complim les normes per convicció (crec que ho he de fer) i no per obligació.

Hi ha dos tipus de regles morals:

• Implícites: no són accessibles i estan presentades (costums, normes socials).
• Explícites: són conegudes per la gent i hi pot accedir (DDHH).

El funcionament de les normes morals:

• Transcendència: és anar més enllà; funcionen de forma transcendent perquè apel·len a valors, que poden ser positius o negatius. El sentit de la norma està més enllà de si mateixa.

Debat entre subjecte i objecte (persona-realitat).

La realitat és allò que existeix; la coneixem tant de manera objectiva com subjectiva, però hi ha dues formes d’entendre-ho: si les coses depenen de mi (subjectiva) o si són independents de mi (objectiva).

Veritat Ontològica

Onto = realitat. Estudi de la realitat/autenticitat. És independent de mi, és objectiva; entén que hi ha una realitat autèntica. Però, per què ens equivoquem si hi ha una realitat autèntica? Perquè a vegades ens equivoquem, ja que els sentits ens enganyen; és una realitat aparent. Plató va dir que el món de la realitat està dividit en dos: l’autèntic (idees) i l’aparent (sentits). Hem de treure les aparences per arribar a l’autenticitat mitjançant la raó. També deia que el món de les aparences és el món de l'opinió, mentre que el món autèntic és també el del coneixement. Els clàssics deien que la realitat s’identifica amb la veritat, així que és independent de mi.

El món té la veritat de les coses; les coses no canvien, sinó que els nostres sentits ens les fan veure d’una altra manera. Dogmatisme.

Veritat Proposicional

Pot ser vertadera o falsa; en canvi, una pregunta no pot ser vertadera o falsa. Té a veure amb els judicis que nosaltres mateixos ens fem; la veritat està en el que jo afirmo, en els meus judicis. És subjectiva, està mediada per mi; jo interpreto la realitat. La veritat depèn de la meva interpretació (O-S-V). Les estructures mentals influeixen en la forma de veure la veritat.

Relativisme, Perspectivisme i Criticisme

Fal·làcies

Argument que sembla vàlid, però que en realitat no ho és. S’assembla a la mentida, però es diferencia d’aquesta perquè la mentida és intencionada i la fal·làcia no. N’hi ha dos tipus:

• Materials: són aquelles fal·làcies que l’aportació de les premisses no és adequada per justificar la conclusió. Les premisses que dono no són arguments sinó que fan altres coses.
  • Ad hominem (contra l’ésser humà): quan en comptes de donar arguments desacredites a la persona. Quan afirmes una cosa vol dir que no és de fiar, per la qual cosa vol dir que no existeix el que has afirmat.
  • Ad baculum (de bastó): en comptes d’argumentar, recorre a l’amenaça o al poder. Exemple: has d’aprovar-ho tot, si no, no surts de casa. Com un xantatge. Quan afirmem alguna cosa vol dir que la persona que afirma té poder sobre la cosa que ha afirmat.
  • Ad populum (cap al poble): demagògia; aquesta fal·làcia, en comptes de donar arguments, apel·la a les emocions. Intenta emocionar a l’altre en comptes de donar-li arguments, podria arribar a ser una manipulació. Exemple: discurs polític, intentes convèncer a través de la por o de l’emoció.

Quan algú afirma una cosa, aquest fa emocionar a la persona que rep la cosa, per la qual cosa l’afirmació és certa. “No hem de deixar que vingui la gent de fora, perquè sinó els nostres fills no trobaran feina”. Moltes vegades acaben en discursos racistes.

• Ad veredictum (de veritat): en comptes de donar arguments, es recorre al criteri d’autoritat d’una persona o disciplina. Exemple: “Això és veritat perquè ho diu la ciència.” Quan algú afirma una cosa, per la qual cosa el que afirma n'és expert i la cosa és veritat. “Segons l’alcalde, és millor per la ciutadania que els carrers estiguin asfaltats.”
• Ad ignorantiam (d’ignorància): defensar un argument pel fet que el seu contrari no es pot demostrar. Exemple: “No es pot demostrar que Déu no existeix, per la qual cosa vol dir que Déu realment no existeix.” No puc demostrar que una cosa no existeix, per la qual cosa és cert el que afirmat.
• Tu quoque (tu també): és quan en comptes de donar arguments acuso l’altra persona de què també ho fa. “M'acusen de corrupte, jo no ho soc, però ells sí.” “Tu ets un corrupte, i tu també.” Culpar a l’altre de què també ho fa.
• Pensament circular: la conclusió ja està implícita en les premisses; el que vull concloure ho utilitzo com a premissa. “L’ordinador no funciona perquè està espatllat. Perquè no funciona perquè s’ha espatllat.” És un bucle.
• Falsa causa (post hoc): quan tenim dos fenòmens que un es dóna seguidament de l’altre, diem que el primer és la causa del segon, per la qual cosa estableixo una relació de connexió insuficient. “Compra loteria a Montblanc, perquè ja ha tocat dues vegades.” No és cert que realment et toqui. La causa seria comprar molts números o que l’establiment hagi venut més números perquè toqui més.
• Ex populo (de la majoria): quan argumentem o donem raons perquè la majoria ho fa. “M’heu de deixar sortir fins més tard perquè la majoria ho fa.” Acostumem a fer-ho per benefici propi.

Origen i Límit del Coneixement

Coneixem a partir de l’acumulació, la repetició i l’experiència. Aprenem a través del sentit i de la raó.

Durant el s. XVII va ser un gran debat; n’hi ha que deien que l’origen del coneixement és la raó (racionalistes) i els altres deien que era a través de l’experiència (empiristes). A Alemanya i França era més comú el racionalisme amb autors com Descartes, Spinoza, etc.

A Anglaterra era més comú l’empirisme amb autors com Hume, Locke o Berkeley.

S’acusaven els uns als altres, cadascun amb els seus arguments.

La gent es preguntava sobre el coneixement i com fonamentar-lo.

• Racionalisme: té una cega confiança en la raó. Confia que la raó és autosuficient per conèixer la realitat, per tant, conèixer la veritat. Per tant, la realitat pels racionalistes és intel·ligible, és a dir, que es pot conèixer a través de la raó. Per ells, la veritat és ordenada, estable, està en harmonia, és racional. Podrem arribar a conèixer les veritats universals. S’assembla molt al dogmatisme. Per arribar a les veritats universals utilitzaven el mètode deductiu i el principi de les matemàtiques. Tot té un ordre i envolta les matemàtiques. Podrem reduir la natura als principis de les matemàtiques.
• Confiança en la raó: mètode deductiu, realitat: raó, veritats universals, idees innates.

• Empirisme: autors (Hume, Locke i Berkeley); el coneixement s'obté a partir de l’experiència, que és la base del nostre coneixement. Utilitza el mètode inductiu o a partir de l’observació, que vol dir que a partir de l’observació indueixes que hi ha coses iguals. A partir de casos singulars arribes a una afirmació certa o quasi certa.

• Neguen l’existència d’idees innates.
• La ment és una taula rasa (full en blanc); nosaltres hi afegim contingut a partir de l’experiència; les idees es formen a partir d’aquesta experiència i es poden anar modificant.
• La font del coneixement és identificada a partir dels cinc sentits externs, o a través dels sentits interns que són les emocions.
• Impressions: són les idees simples, el que captem a primera vista; quan sumem petites idees simples, arribem a unes idees més complexes.
• Pensar és igual a l'associació de les idees.

El racionalisme i l’empirisme tenen similituds: busquen l’origen del coneixement, creuen/busquen les possibilitats del coneixement, fins a on arriba el nostre coneixement i fins on podem arribar a conèixer; pensen/entenen la realitat com una cosa separada d’un mateix, que únicament coneixem.

Apriorisme (Kant): intenta fer una síntesi entre racionalisme i empirisme. Per Kant, el coneixement comença en l’experiència (empirisme), però no tot coneixement prové de l’experiència.

La ment posseeix unes estructures a priori que fan que s’ompli de coneixement.

Sensibilitat: capacitat que té la nostra ment de ser afectada pels estímuls. Hi ha dues formes que ens ajuden a captar aquests estímuls:

Quan veiem una cosa, la veiem des d’un temps i un espai concret. Espai i temps.

Enteniment: capacitat d’entendre o reflexionar sobre el que hem percebut.

Causalitat: hi ha una causa a la darrera.

Raó: capacitat més elevada de l’ésser humà; treballa amb idees que no provenen de l’experiència ni de les idees innates. Busca la finalitat de l’ésser humà.

Conèixer és ordenar el que l’experiència ens dóna. Gir copernicà de Kant: interpretem la realitat a través de les meves estructures a priori.

Existeixen veritats universals a través del criticisme.